Un procés de secessió que ho fiï tot a la legalitat i al diàleg amb l’estat, o una declaració unilateral de la independència sense tenir clars els mitjans per a la supervivència durant els primers mesos d’enfrontament dur amb Espanya i de solitud en el si de la comunitat internacional, costen de creure.
En aquest punt del procés necessitem que els polítics i els tècnics ens ho expliquin a las clares, perquè els referèndums, consultes, processos participatius o eleccions plebiscitàries, no només han de tenir totes les garanties legals, democràtiques i morals (transparència, seriositat, etc.), sinó que demanen una participació lliure i responsable. Davant de decisions personals que marcaran el proper esdevenidor individual i col·lectiu, i el del nostres fills i néts, els ciutadans hem de tenir tota la informació possible, veraç i clara, sobre el camí, les conseqüències i els possibles resultats finals.
La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que retallava l’Estatut va palesar fer que l’estat espanyol ja havia pres una decisió sobre el nostre futur. I aquesta setmana hi ha hagut un altre episodi en aquest sentit: el TC ha admès a tràmit el recurs que el govern espanyol va presentar contra la reforma de la llei del Codi de Consum de Catalunya. El decret preveia la prohibició a les companyies de tallar la llum i el gas a causa d’impagament durant els mesos d’hivern, però ha quedat suspès cautelarment i les famílies amb pocs recursos no se’n podran beneficiar. El govern espanyol va recórrer la llei argumentant que envaïa competències estatals en matèria de regulació energètica i perquè suposava una discriminació positiva per als consumidors catalans. Tot plegat, una evidència de la indefensió de la Generalitat davant les majories a Les Corts i les lleis estatals. Ha estat, una vegada més, una suspensió de facto de l’autonomia que afirmen amb tant de cloqueig que posseïm. Al costat d’aquesta realitat política i legal, el sorprenent intent de prohibició de tocar l’Estaca dissabte a la nit a Badalona durant la cloenda del festival de curtmetratges és tan sols una anècdota vergonyosa.
Sembla que tots els actors espanyols –polítics, establishment i una part important d’intel·lectuals-, amb una convicció envejable, estan d’acord en que aquest concepte d’Espanya i d’Estat està per sobre de qualsevol ideologia o contingència. Els catalans no podem ser diferents als altres espanyols, ni podem decidir coses importants per nosaltres mateixos. A cadascú de nosaltres i als nostres descendents ens tractaran en aquest sentit, sense poder desempallegar-nos de l’etiqueta de català, sense que importi gens el partit que votem ni si ens sentim o ens volem més espanyols o més catalans. Ells ja han decidit per nosaltres i no en podem fer gaire o res.
Els successos dels darrers anys ens porten a pensar que el nostre futur no passa per l’actual Constitució ni pel congrés de diputats de Madrid; els fets, tossuts, semblen indicar-nos més aviat que aquest futur passa per esdevenir un subjecte polític i jurídic sobirà, ja sigui com un estat federat, confederat o independent. Naturalment és raonable i legítim pensar en una altra cosa però, ara per ara, l’estat espanyol no està disposat a permetre ni tan sols la primera de les condicions de subsistència lliure que ens plantegem
