He llegit un reportatge sobre la bondat de l’alletament matern, en el que es parla de diverses de dones lactants, que reivindicaven donar el pit, com una cosa natural, dificultat per la estressant dinàmica de la societat actual. Aquest fet m’ha provocat una reflexió sobre la generositat, sobre l’actitud d’obrir-se al proïsme, malgrat qui pesi. Una actitud que fins i tot podríem qualificar d’heroica, com sens dubte ho és la maternitat en el món d’avui.
En els temps que corren, ens hem instal • lat en la cultura dels drets i de les reivindicacions, sens dubte la majoria justes, i per què no dir, en una certa comoditat de les paus forçades. Quantes vegades hem escoltat la frase: “No et compliquis la vida!”, “No t’emboliquis!”, “Què et paguen per fer això!”, O altres similars. És clar que el receptor dels missatges anteriors no es guia per la llei del mínim esforç, ni, per descomptat, per impulsos merament mercantilistes.
La virtut de la generositat se situa en aquests escenaris, en què s’actua sense demanar res a canvi. La generositat és el ferment d’una actitud vital en què la transcendència té el seu camp abonat. L’actitud cristiana davant la vida es fonamenta, així, en la generositat basada en la transcendència. El model de Crist a la Creu és el millor exemple de generositat, de donació, en donar la vida per la salvació del gènere humà.
Per això l’actitud cristiana davant la vida i el món ha de seguir les pautes que Crist ens va marcar: compromís, lluita per un ideal, sortir de nosaltres mateixos, aventurar-se al diàleg, donar la vida pels altres, en definitiva. Sense esperar res a canvi, com Jesús crucificat. Només així podrem portar amb èxit el procés d’humanització que Ell va iniciar.
Segur que tots coneixem persones que ens han impactat, per la seva donació als altres, a la família, al treball, a un projecte, el que sigui. Persones que no surten als mitjans de comunicació, ni en les enciclopèdies, però que han signat la seva vida amb traços ben profunds. Persones, que no surten a la foto però que han estat capaços de transcendir.
De fet, tenim dos camins per recórrer: la insolidaritat, l’ individualisme, el materialisme, el consumisme, vivint el dia a dia amb frenesí i sense sentit, o bé compartir (que no és el mateix que repartir), buscar el sentit de la vida, mirant la transcendència, treballant per la pau interior i exterior, o, amb altres paraules, fent possible el bé, i la civilització de l’amor. No hi ha dubte que aquest segon camí és més ple, més enriquidor. Només hem de pensar: Què puc fer avui per tu?, Amb el cor obert, amb sinceritat, amb humilitat, amb tota la generositat del món.
