En el seu assaig pòstum Economia i societat, Max Weber constata que el concepte de nació no es mou al marge d’una organització política, és a dir, de l’exercici del poder. A Quina mena de gent som Gaziel repassa meticulosament la singladura mil·lenària de Catalunya i acaba dictaminant que mai no ha sabut construir-se de forma completa com a poble: «Catalunya com a entitat política, no existí mai».
Gaziel (Agustí Calvet, 1887-1964) anava cap a filòsof, però va acabar periodista, un periodista excepcional, canònic, certament, un dels grans de la seva època, juntament amb Pla i Xammar. L’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, el va enxampar ampliant estudis a París. Durant aquelles primeres setmanes va encetar un dietari on anotava les seves impressions sobre l’ambient de guerra que es vivia a la ciutat. Miquel dels Sants Oliver va publicar-ne alguns fragments a La Vanguardia i va nomenar-lo corresponsal de guerra. El jove Gaziel s’hi va escarrassar, va visitar les trinxeres del Marne i Verdún i el front dels Balcans, i les seves cròniques van seguir-se amb fruïció a Espanya i Llatinoamèrica. L’any 1918 és designat redactor en cap i el 1920 entra en el triumvirat directiu del diari, fins que Carlos Godó Valls el nomena director únic el 1933.
Quina mena de gent som fou obra inèdita fins el 1970, quan va parèixer dins el recull Gaziel, Obra Catalana Completa, editat per Selecta. Com a llibre solt va ser editat per La Magrana l’any 1998 i per Pòrtic el 2009. Enguany, amb motiu del 60è aniversari de la mort de l`autor, l’Editorial Diéresis el publica de nou.
El llibre està confegit amb quatre assajos escrits entre el 1938 i el 1947. En una introducció escrita més tard per Gaziel, se’ns dona raó de la gènesi d’aquests escrits: una conversa amb Cambó a Montreux, el maig de 1939, tot just acabada la Guerra Civil. A continuació l’autor escomet l’anàlisi de la història de Catalunya intentant fer-ne un retrat objectiu i sense complexos, buscant de comprendre perquè el país no ha acabat mai de reeixir.
En el segon assaig del llibre, escrit a Madrid a cavall dels anys 1946 i 1947, fent parangó amb les dues figures humanes que Cervantes retrata al Quixot, Gaziel assenyala l’existència de dos tipus de personalitats col·lectives: els pobles herois i els pobles antiherois, l’amo que tiba i remolca, i el criat, que és remolcat i es deixa remolcar, i acaba dictaminant que Catalunya forma part del segon grup. Considera que l’any 1213, a Muret, es va dirimir la sort política de Catalunya, es va perdre i, des d’aleshores, no ha estat possible cap sortida. En el tercer assaig, després d’identificar una constant històrico-política que sembla que s’acompleix sempre, Gaziel formula un esdevenidor descoratjador: «El fet és que no hi ha remei per al qui es quedi dins Espanya: o balla al so de Castella o no balla ni res». La història de Catalunya és una desgràcia i no té solució, sembla que conclogui. Reclosa i limitada dins Espanya i França, com tocada per un mal fat, Catalunya ha quedat indefectiblement inclosa en la llista de nacions remolcades; perdedores, en diríem avui dia.
Quan Agustí Calvet escrivia aquests assaigs travessava una situació vital aclaparadora, això és, la devastació cívica, cultural i política que va suposar la Guerra Civil i la dictadura feixista, i la cruesa de l’exili, especialment l’interior. La tragèdia de Catalunya va ser també la seva tragèdia personal. Aquest fet ajuda a comprendre el to negatiu de l’escrit i les conclusions pessimistes a les que arriba. Durant la Guerra Civil Gaziel s’exilia a França, però torna el 1940 quan els alemanys entren a París. A Barcelona el sotmeten a una depuració de responsabilitats polítiques, l’inhabiliten per exercir com a periodista i acaben amb seva brillant carrera. Després va marxar a Madrid, on hi va viure vint anys, va dirigir una editorial i va dedicar-se a fer traduccions al castellà i al català. Tot plegat, li han fet bocins la vida.
En la dissecció que fa de Catalunya Gaziel pretén distanciar-se de la historiografia generada des del 1870, segons ell, impregnada d’un ideal romàntic de la nació que «prova de fer convergir tots els esdeveniments, des dels més remots fins als actuals, a la necessitat apriorística d’assolir, com un coronament, la plenitud de la nacionalitat catalana en una forma estatal». Gaziel ho intenta, realitza un esforç real d’objectivació i claredat, de subjecció als fets, però no aconsegueix sostreure’s del tot al sotrac anímic. Tant la seva aproximació als fets com les conclusions que formula queden llastades per la devastadora vivència personal que està passant, la qual cosa és humanament comprensible.
Però, a més de les aportacions històrico-acadèmiques i les reflexions que hi trobem, la lectura de Quina mena de gent som esdevé també un plaer literari. Gaziel és un intel·lectual de vasta cultura i un periodista brillant, però és també un magnífic escriptor. El seu estil és elegant i comunicativament eficaç, posseeix un gran domini de la llengua i la narració, i l’escriptura que en resulta assoleix densitat de contingut i és de lectura lleugera i grata. Escriu amb el cap, però també amb les entranyes, combina raciocini i argumentació amb un to empàtic, amarat d’humanisme; un humanisme madur i granat, va qualificar-lo Pla. Sembla que descrigui els fets des d’una certa distància, però no es queda en la neutralitat d’un relator, sinó que s’implica amb observacions, estira dels fils. Les seves cròniques de la Gran Guerra ja eren, més que una mera exposició d’esdeveniments, un retrat de les persones i els indrets que patien aquells fets.
Agustí Calvet defensava la intervenció del catalanisme per modernitzar Espanya i poder encabir plenament Catalunya i els altres pobles de la Península, intentant superar la sola conllevancia d’Ortega y Gasset. Però a Quina mena de gent som sembla que es resigni a constatar que Catalunya no reeixirà mai en el seu intent per reformar-la. Anys a venir, a Notícia de Catalunya, Vicens Vives coincidirà amb Gaziel a destacar aquesta mena d’aprensió catalana a l’exercici del poder, però ell, que veia com a trets constitutius de la identitat col·lectiva catalana el pactisme i la voluntat de ser, creu que Catalunya se’n sortirà.
De tota manera, sigui per un desig íntim i irreprimible, sigui com a fruit d’una observació reflexiva, Gaziel acaba obrint una finestra a l’esperança: «I així estem. Catalunya és com una ànima en pena, però no pas un cadàver ni una ànima morta. Les seves fibres més resistents i sensibles no han deixat mai de bategar». I al darrer assaig, El desconhort, albira un futur possible on Catalunya arribi a ser ella mateixa: integrada en una estructura supranacional a escala europea o més gran.
Recentment, però, hem conegut que, passats els anys, encara va anar més enllà. A Vides catalanes que han fet història, el professor Manuel Llanas aporta una carta inèdita del 1957, adreçada al professor i bibliotecari Jordi Rubió, on Gaziel li confia que, tal com estan les coses, malgrat que ell, a la pràctica, no el veu viable, l’única solució lògica que li resta a Catalunya és el separatisme. La palesa impossibilitat de fer entendre a Castella la realitat plurinacional d’Espanya acaba per conduir-lo a aquesta conclusió racional i positivista, no desitjada a priori.
A l’últim, l’ànima catalana de l’autor continua batent i viva.
Així dons, la foscor que ens pinta Agustí Calvet a Quina mena de gent som no resulta finalment impenetrable ni acaba per asfixiar-nos. La seva lectura —juntament amb el dietari Meditacions en el desert— és imprescindible per conèixer el Gaziel intel·lectual i catalanista, i per entendre millor la intricada i calidoscòpica història recent de Calalunya.
