Connecto amb el temps del meu batxillerat. Recordo que en aquell col·legi, on vaig fer els estudis del batxillerat, hi havia molt bona companyonia entre els alumnes i els professors o professores. Aplicaven el mètode educatiu de la metgessa italiana Montessori.
Pel que fa a les lectures dels clàssics, en sentit ampli, els nostres professors ens van fer conèixer els llatins i grecs. Aleshores encara s’estudiaven set anys de llatí i dos de grec i, per tant, no se’ns feien gens estranys. El professorat -el dedicat a les lletres- va esmerçar moltes hores i energies perquè no ens quedéssim en la superfície, i tingueren l’afany de fer-nos estimar primerament els clàssics més antics; després el professor de filosofia, el conegut Dr. Francesc Gomà, ens introduí, des del pensament filosòfic, en els autors medievals i en la modernitat. Al mateix temps el professor de literatura ho féu amb els escriptors més actuals, els dels segle XIX i XX. En resum: amb el seu mestratge ens marcaren clarament el to humanístic que volien.
Un mestratge entusiasta que ens oferia els grans béns de la saviesa i cultura dels avantpassats, alhora que intentaven ajudar-nos amb el seu bon tracte i convivència. Ens transmeteren coneixements, ideals, pensaments, il·lusions i experiències de segles, gràcies a la literatura clàssica. Els alumnes respiràvem l’alè positiu del professor o professora de torn; també amb tot allò que callava intencionadament i amb tot el que indicava o suggeria deixant-nos molta llibertat. Moltes coses que, com un preuat tresor, ens deixaren en herència per tota una vida. I tot allò ens va servir per obrir camins o caminar per camins rectes, segurs -ben fressats, ben marcats per generacions des dels clàssics més coneguts. Les rutes o camins indicats foren segurs en temps insegurs -dècades dels 40 i 50- i així fou difícil que ens desviéssim.
Tots ells en parlaven indistintament i amb naturalitat de Sòfocles, Eurípides, Esquilo, Sòcrates, Aristòtil, Plató, Ciceró, Sèneca, Juvenal, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Erasme de Rotterdam, Dante Alighieri, el canceller anglés Tomàs Moore… Anàvem de Shakespeare a Lope de Vega, de Cervantes a Pascal, de Molière -durant les festes de final de curs de l’escola, interpretàvem, nois i noies, les comèdies de Molière, de Benavente i d’altres comediògrafs-, fins als russos Dostoievski, Tolstoi i Chejov; des dels anglesos Dickens, Scott, Conrad, Wilde, Chesterton als castellans Clarín, Pereda, Baroja, Unamuno…; també ens feien conèixer els de moltes altres nacions i llengües: V.Hugo, Unsed, Kafka, Bernanos, Mann, Mauriac, Saint-Exupery, Manzoni, Guareschi….La literatura catalana hi era present amb els Rusiñol, Oller, Puig i Ferrater, Víctor Català, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda, etc….I quan tocava entrar en la poesia, ens llegien Bécquer, Machado, García Lorca, Joan Vinyoli…; tampoc els Verdaguer i els Maragall no faltaven per al nostre temps lliure o d’estudi. La literatura juvenil d’Stevenson, R. Haggard, Verne, May, o del màxim exponent de la literatura juvenil catalana d’aquelles èpoques, Josep Maria Folch i Torras (tot un clàssic en aquest terreny), hi eren presents. I els llavors recents Laforet, Cela, Espinàs, Delibes…venien a completar la nostra formació humanística. Tot una llarga llista d’escriptors, pensadors, assagistes, etc. -que no acabaria mai- eren tots ells “clàssics”: cadascun, a la seva manera. Nosaltres els intentaven llegir i pair reposadament, malgrat la nostra joventut i immaduresa. O almenys ens resumien els continguts.
Com sabem sobre el tema de qui es pot considerar “clàssic” o no, s’ha discutit moltíssim. Afirmava Italo Calvino que “una obra clàssica és aquella en què l’autor no acaba mai de dir tot allò que potser hauria d’haver dit”, tot i que sembla que ja ho havia dit tot, o moltíssim més del que es pot esperar. El “clàssic” ha expressat, ha escrit, per tant, “tantes coses que sempre s’ha de tornar a llegir” si volem arribar fins al fons de la seva ment i creativitat per tal de descobrir tots els tresors que ens ofereix; tresors de tant en tant amagats en un primer moment, però palesos una mica més tard. I potser no els descobriríem del tot fins que no n’hàgim fet una segona o més lectures.
Des de diversos punts de vista hi ha moltes menes de “clàssics”. Per sort sempre ens queda encara un “buit” en la ment que no hem omplert després d’haver-ne llegit un bon grapat. Sempre n’hi ha de nous. Com que cal, a més, que hi ha un enllaç entre tots ells, no ens podem aturar en una època determinada, perquè, de fet, tots els clàssics es complementen meravellosament entre ells. En parlar de dos dels més coneguts, Italo Calvino afirmava que “una primera lectura ens deixa generalment en el llindar d’aquests llibres. Per atenta i minuciosa que sigui la lectura sempre deixa racons inexplorats, coses incompreses. Són, en una paraula, llibres sempre ‘nous’ i ‘actuals’, obres que cal rellegir tota la vida”. I la vida llavors serà una festa. Italo Calvino, a més a més, afirmava, que “ens hem de treure del cap que els clàssics són avorrits, ensopits, irresistibles. Això denotaria incultura, mitjania i bestiesa conjuntament. En alguns casos, els clàssics seran difícils de llegir i aleshores caldrà posar-hi més esforç per tal de copsar tot allò que hi ha de divertit, d’apassionant o de nou en aquell petit tresor que és aquell llibre”.
Continuarà…
