La setmana passada deia que, a València, quan arriba Espanya marxa la democràcia. L’afirmació venia a compte de la prolongació de la via catalana per Vinaròs. L’intent –finalment fallit- de prohibició per part del Govern espanyol i del PPCV es fonamentava en la línia roja de la democràcia valenciana, la que posa els límits del que no es pot debatre, discutir o votar –sota amenaça d’excomunió pàtria-: la mateixa idea d’Espanya. Un atac a un dret fonamental tan flagrant com aquest no va tindre una contestació proporcional ni per part dels mitjans de comunicació –tret d’alguns articles d’opinió comptats però destacables- ni dels partits polítics de l’oposició. A la xarxa, però, la indignació i la resposta no es feren esperar. Twitter és actualment l’avantguarda de la societat civil activa i organitzada. I l’obsessió amb la prohibició del poder espanyol, el principal esperó per atiar la revolta, com bé se sap a Catalunya. Així doncs, finalment a Vinaròs es va aplegar molta més gent de la prevista. Però els estaven esperant…
Perquè si existeix un obsessió tan omnipresent com la defensa a ultrança de la València espanyola, pete qui pete –democràcia inclosa-, aquesta és l’ànsia per acusar l’oposició de traïció de lesa pàtria. Ben aviat van sorgir les veus del PPCV reclamant la “defensa de la Comunitat” als partits de l’oposició, i aquestos van optar per passar de puntetes per damunt de les mines polítiques, tret d’alguns comunicats d’àmbit local o comarcal. Tanmateix a Vinaròs es van deixar veure càrrecs i militants de Compromís, EUPV i PSPV. Tona Català, ciutadana valenciana i periodista primer que res, però també dona del líder del Bloc i de Compromís Enric Morera, va publicar lliurement a twitter una fotografia com a testimoni de la seua presència a la capital del Baix Maestrat… i l’edició d’El Mundo a Castelló en feu portada per il·lustrar “la invasió de la Comunitat”. Carles Santos, músic de prestigi internacional primer que res, però també membre del Consell Valencià de Cultura a proposta del PSPV, passava a ser un “emissari socialista” a la cadena, segons Las Provincias.
Fa anys que els demòcrates valencians miren de fer equilibris complicats davant l’agressió constant de l’espanyolisme valencià més intolerant. Des de la seua fundació, el Bloc Nacionalista Valencià entengué que l’única política que podem fer nosaltres és la del País Valencià estricte. I el temps li està donant la raó i els fruits. Però és un fet que el nacionalisme valencià observa amb estima i solidaritat l’aspiració sobiranista de Catalunya. Tanmateix, les reticències a fer-ho públic mitjançant els grans altaveus mediàtics són més paleses en aquesta qüestió que no pas en altres. I és per això que el PPCV i l’espanyolisme en general se senten segurs i poderosos quan trepitgen aquest terreny.
Potser ha arribat l’hora de començar a alçar la veu també en aquest tema, d’esquerdar el tòtem totalitari de la identitat regional valenciana, de cridar ben fort que tenim unes idees legítimes per bé que històricament estigmatitzades. I potser cal fer-ho per salut democràtica, perquè la democràcia no es veja reduïda definitivament a la tria dels gestors de les engrunes de la província.
