Els dies següents la Lise va ajudar el seu germà a repensar el seu projecte de pastisseria, i en acabat l’estiu aquell poblet disposava de la pastisseria tradicinal de ca n’Estruch i d’una de degustació del “danès”, com l’anomenaven cordialment. Però aquesta fòrmula tampoc va donar els fruits esperats un cop passada la novetat. Un dia va venir-lo a trobar en Martí, el gran de ca n’Estruch, amb qui tenia una molt bona amistat.
– Ei, Niels, la mare diu que vinguis a dinar diumenge, que farà galtes a la brasa i escalivada.
– Doncs, vindré amb molt de gust. Jo porto les postres, d’acord?
Arribat el diumenge, en Niels es va presentar a ca n’Estruch amb un magnífic pastís d’ametlles que va oferir a la mestressa.
– I d’això, com en dieu a la teva terra?
– Krausekage.
– Déu n’hi do! Jo no podria pas pronunciar-ho, però renoi que està bo!
– Niels – va dir el pare – et conec des que vau estar aquí amb els pares i et tinc per un home honest i treballador. Però, això de la pastisseria, no sé…
En Niels ja es temia que alguna cosa així podria sortir durant el dinar. Hi havia estat rumiant molt, sobre el seu projecte, però com que no li veia futur a punt estava de deixar-lo còrrer.
– Miri, senyor Estruch, estic pensant de tancar i tornar a casa. Això no rutlla i no vull ser-li competència.
– Competència? Ai las! Però que no veus que no em pots ser competència tal com tens muntat el negoci? Mira, Niels, he estat rumiant i he pensat que potser m’acceptaries un consell.
En Niels estava una mica molest pel que li havia dit, però reconeixia que tenia raó.
– El que vostè em digui em serà de molta ajuda, segur.
– Veuràs, aquest és un poble petit, coneixes la majoria dels que hi viuen i saps que entre els uns i els altres mai podríem donar-te prou vida a un negoci tan específic com el teu.
– Jo volia portar aquí la pastisseria del meu país, donar-la a conèixer entre vosaltres. Quan hi vàrem viure, a tothom li agradaven les coses que feia la mare per als sopars de germanor. No entenc perquè ara no funciona.
– Doncs no funciona perquè, de primer, els gustos són diferents, i per un dia està bé, canviar, però agafar-ho per costum, això ja són figues d’un altre paner. I, a més, aquí som poca gent. A mi em funciona la pastisseria perquè hi fem el pa, fem els pastissos, fem les coques i, fins a la teva arribada, érem l’única del poble. Fins i tot els estiuejants que tenen segones residències venen a comprar aquí. Així que, si vols seguir aquí, hauràs de trobar una altra manera de fer.
En Niels cada vegada veia més lluny aconseguir el seu somni. Ho havia provat però no havia sortit bé. Potser els pares tenien raó i s’havia precipitat. Mentre prenien el cafè, la mestressa veient-lo tan ensorrat, va voler-lo animar i va deixar anar una proposta que va agafar tothom per sorpresa.
– A veure, Tomàs, tu ja tens una pila d’anys…
– I ara, amb què em surts tu? Que em dius vell?
– No, home, no, només dic que cada vegada se’t fa més costerut matinar tant per tenir llesta la fornada cada dia. Els nostres fills, ja els veus. La nena vol anar a ciutat a estudiar per mestra , i en Martí t’ajuda a l’obrador a contracor perquè a ell el que li agrada és fer de pagès. Bé que ho diu, ton germà, que cada cop que el noi l’ajuda al troç és una benedicció de Déu.
– I, amb això, què vols dir?
– Doncs, molt senzill. Tu necessites ajuda i en Niels també. Perquè no us la doneu cadascú a l’altre? En comptes de dues pastisseries, foteu-ne una i hi poseu els pastissos de tots dos.
– Pa de pagès i tortell compartint prestatge amb un d’allonsis d’ametlla?
– Krausekage.
– Doncs, això, un d’allonsis d’ametlla.
– A mi em sembla una bona idea – va dir en Martí.
En Niels no deia res, estava en estat de shock. Ell i el senyor Estuch socis i treballant junts? Podria funcionar…
– Jo hi estic disposat, si a vostè li sembla bé, senyor Estuch.
– Au, ves… si hem de ser socis, deixa de dir-me senyor, em fas vell i per a això ja tinc la dona! Farem un tracte. Fem una prova d’un mes, si treballem bé plegats i no veig que baixi la venda, anirem a cal notari. Les coses ben fetes, noi! Ah, i una altra cosa, la pastisseria s’ha de dir Ca n’Estruch. Jo sóc la tercera generació i no voldria pas que es perdés el nom.
– D’acord, senyor…. Eh… Tomàs.
A partir d’aquell dia, a ca n’Estruch es podia trobar el pa i les coques de tota la vida, i els “dallonsis” del Niels, com en dien cordialment. La prova va funcionar molt bé perquè en Niels des del principi va voler aprendre tot el que el senyor Estruch sabia, i perquè el vell pastisser va trobar en el jove un gran suport. La gent del poble es va sentir complaguda perquè, de portes endins, tothom volia que en Niels se n’ensortís perquè l’apreciaven molt, però tampoc no volien deixar de banda el seu pastisser de tota la vida.
Per a reblar el clau, la Lise els va muntar una página web per donar-los a conéixer, i d’aquesta manera els “dallonsis” van començar a ser demanats pels restaurants i hotels que obrien durant la temporada d’esquí. La combinació de les dues tradicions pastisseres, la catalana i la danesa, va donar un punt més d’atractiu al poble no només per als seus habitants sinó, també, per als estiuejants i els passavolants.
I així és com el projecte del Niels va permetre d’acomplir dos somnis més: en Martí es va poder dedicar a la pagesia i en Tomàs va veure assegurada la continuïtat de la seva pastisseria.
