Internet ha encarnat la conspiranoica intuïció pynchoniana —«all is connected»— . Del Messenger a Twitter, i d’aquest a la promesa d’una democràcia radical, la utopia digital ha colonitzat el nostre imaginari, ja sigui per la promesa santsimoniana d’una gran ment col·lectiva cada dia més perfecte i implacable, per la llibertat d’informació i el software lliure o en la mesura que la xarxa —metàfora triomfant— és venerada com el fantasmàtic no-lloc que possibilitarà la trobada multicultural. Certa esquerra política ha volgut veure en aquesta connexió universal la promesa d’un nou món en el qual poder conjugar les aspiracions d’emancipació política i liberalisme individualista. Ja no cal esperar una nova internacional comunista, ni sembla desitjable el retorn a les velles i càlides comunitats: el wi-fi és el flamant catalitzador de les multituds revolucionaries.
César Rendueles bateja aquest pensament com a «ciberfetitxista». I és que en el nou llibre que acaba de publicar, ‘Sociofobia. El cambio político en la era de la utopia digital’ (Capitán Swing, 2013), defensa la idea que aquesta ideologia californiana —promoguda pels Silicon Valley Boys— hauria reduït les nostres expectatives polítiques: «és possible que Internet sigui la realització mateixa de l’esfera pública, però aleshores haurem d’acceptar que l’objectiu de la societat civil és el porno casolà o els vídeos de gats. No és anecdòtic. Les proves empíriques suggereixen sistemàticament que Internet limita la cooperació i la crítica política, no les impulsa».
El llibre està edificat sobre la antítesis fraternitat/sociofòbia. Com si del Richard Sennett ibèric es tractés, Rendueles escriu la necrològica de la fraternitat política, font de la vita activa i l’abnegació pública que, de Benjamin Constant a Hannah Arendt, ha estat l’ideal inviolable del republicanisme. Defensa que la tecnologia 2.0 no només és incapaç de promocionar noves formes de sociabilitat, sinó que, contràriament, en un desplaçament ideològic digne de ser titllat de «falsa consciència», la il·lusió comunitària dipositada en la xarxa col·labora a mantenir l’actual status quo. No hi ha lloc per a les relacions personals a Internet: la cura dels altres i la fraternitat no són possibles a Facebook, i l’amor no pot brotar a Meetic.
Per això la seva proposta —que retorna a la reivindicació comunitarista de MacIntyre— passa per revalorar els llaços de dependència i co-dependència: una ètica de la cura. És en les trinxeres de la vida privada on Rendueles identifica el bastió per lluitar contra la mercantilització de l’existència i l’individualisme liberal, i és precisament aquí on Internet erigeix un mur infranquejable i no un regal dels Déus del Post-Capitalisme.
Creiem que Rendeules encerta en alguns punts fonamentals: la tecnologia, per si sola és incapaç de transformar automàticament les societats. I, evidentment, tot programa emancipador que obliteri la realitat institucional i política en la qual se sustenta la utopia digital, està destinat al fracàs. Igualment, ens sembla encomiable la reivindicació dels valors de fraternitat i dependència: en últim terme, ‘Sociofobia’ reprèn la revisió republicana de la tradició comunista que Antoni Domènech va iniciar a ‘El eclipse de la fraternidad’.
Malgrat tot, Rendueles s’inscriu en una tradició de crítica a la modernitat que, nostàlgica, es nega a plantejar la possibilitat de noves formes de sociabilitat i, en conseqüència, de noves formes de fraternitat i dependència. La seva visió normativa s’institueix com una epistemologia de la sospita que llegeix el present sota la clau interpretativa de la «malaltia»: el nostre és un present cancerós, marcat pel consumisme, la mercantilització, l’acció instrumental i utilitària, l’emotivisme moral i l’atomisme narcisista. I Internet no fa sinó permetre la metàstasi incontrolable d’aquest mal.
És un fet incontestable que la connexió cosmopolita 2.0 no significa que la fraternitat política hagi ressorgit. Però tampoc significa el contrari. I un reduccionisme sociològic com el de Rendueles impedeix una pregunta que, des del nostre punt de vista, és molt més interessant. Pot ser actualitzada la idea de «fraternitat» com a concepte polític?
