Alguns amics (?) m’han induït, quasi obligat, a escriure quelcom sobre aquest tema després d’haver-me sentit dir algunes coses “políticament incorrectes”.
No és pas un tema que ni jo ni ningú pugui tocar amb una mínima profunditat en una nota curta.
Potser el que es pot fer és enunciar els termes del seu plantejament, a la manera de títols de capítol d’un hipotètic llibre.
Hi ha un poder, el poder polític, que és (o ha de ser) responsable, almenys en dos sentits del mot responsable: 1r. no hauria de fer bestieses, o almenys no fer-ne massa. Ha d’actuar racionalment i prudentment. 2n. ha de donar comptes de la seva actuació davant de tots els ciutadans (cosa que el pot ajudar a no cometre massa bestieses).
Tots els altres poders haurien de ser responsables en el primer sentit, però no ho són en el segon.
Aquesta primera afirmació reposa sobre el pressupòsit següent:
a) El poder polític és (o hauria de ser) diferent de tots els altres poders perquè la seva funció és harmonitzar-los. No té (o no hauria de tenir) uns interessos particulars perquè la seva missió és harmonitzar tots els interessos particulars, que atesa la complexitat de l’home són, de fet, moltes vegades, discordants, àdhuc suposant la responsabilitat, en el primer sentit, dels seus detentors.
b) Per tant, tots els poders no polítics són, per naturalesa , enemics (no amics= in-amicus) del poder polític, perquè aquest, d’alguna manera o altra, limita les seves aspiracions. I viceversa.
c) Però el poder polític i els altres poders s’exigeixen mútuament. Sense poders no polítics el poder polític no tindria cap motiu per existir i els altres poders acabarien entredevorant-se o en mans d’un únic poder despòtic totalment irresponsable.
Aquest plantejament és el propi del que anomenaré ordre de la veritat. I si he posat tants i tants condicionals és per fer notar al lector que no sóc totalment imbècil i que sé perfectament que l’ordre de la realitat no concorda pas, moltes vegades, amb l’ordre de la veritat.
Em permeto afegir, però, que quan la veritat i la realitat no concorden, les coses no van prou bé.
Ja sé que alguns senyors han dit, sobretot en universitats americanes, que el poder polític és un poder com qualsevol altre i es regeix per les mateixes lleis. Potser tenen una part de raó. Però una cosa són les “lleis” (tan i tan discutibles i poc clares!) que regeixen el poder i una altra la “finalitat” del poder, que potser en darrer terme determina les seves “lleis”. Podríem afegir encara que si aquests senyors “han pogut dir” el que han dit, és precisament perquè el poder polític del seu país els ho ha deixat dir, i els ho ha deixat dir perquè és diferent de tots els altres poders. En un país on el poder polític funcionés com qualsevol altre poder, l’afirmació que el poder polític no és més que un altre poder més, potser els hauria costat la pell.
A partir d’aquestes premisses ens podem començar a preguntar com actuen alguns dels poders políticament irresponsables enfront del poder polític. Faré referència a dos que en són un, de fet.
?1. El poder que en general es considera que irromp d’una manera més contundent en el poder polític i el desvirtua i corromp és el poder econòmic. El meu amic Jordi Sales ha dit en més d’una ocasió que si votéssim directament les constructores el país s’estalviaria molts diners… i moltes mentides. És cert. És cert especialment en poblacions petites, on del que es tracta en les eleccions és de triar entre el Paleta de Dalt i el Paleta de Baix, i no pas de cap gran confrontació ideològica. Però, si és veritat (que no ho sé) que el Paleta de Baix, que és el que ha sortit elegit, és un ximple, malgrat tot és millor ser manat per un Ximple Alcalde que no per un Ximple Paleta de Baix. El simple nom “alcalde” és un indici, un principi, un inici, d’una possible responsabilitat política.
El fet important a considerar, però, és que la irrupció del poder econòmic en el camp del poder polític és tan vella, tan constant i tan visible que no ha pogut deixar de ser estudiada. Hi ha una abundosa literatura sobre el tema i nombroses solucions proposades i alguna més o menys aplicada.
2. Però el poder econòmic moltes vegades no irromp directament sobre el poder polític sinó que ho fa esbiaixadament. És una intrusió molt complexa que caldria estudiar detalladament i de la qual no penso donar més que una visió molt general i provisional i alguns exemples.
Jo resumiria aquest complex amb els mots: “mèdia-cultura-mutlinacionals de l’evasió: del sexe, de la droga, de la violència”. És un complex enormement complicat i amb estretes imbricacions entre les seves diferents manifestacions, i que va des d’activitats evidentment lícites fins a activitats evidentment punibles, (àdhuc per les lleis del nostre país), passant per una zona amplíssima d’activitats la relació de les quals amb el poder polític no queda gens clara i no se sap ni tan sols en quins termes cal plantejar. I aquí rau el problema: em aquesta indefinició que no fa més que afavorir la irresponsabilitat de determinats interessos particulars i mantenir en la impotència en el poder polític.
I ara, alguns exemples:
Pel que es veu, la vida d’un periodista val més que la vida d’un soldat iraquià: no acabo de capir per quina regla de tres. A no ser que tornem a allò que “tots som iguals però uns més iguals que els altres”.
Es parla de llibertat d’informació. Informació ve de “in-formare”, formar, modelar, afaiçonar, “in-“, per a, amb alguna intenció. Sembla doncs que uns determinats senyors (parlem clar, com Belloc: “els rics i els seus paràsits”), tenen dret a formar, tornejar, modelar al seu gust les altres persones. Perquè, anant una mica més enllà, suposo que ningú no em negarà que la llibertat d’expressió, amb possibilitats d’arribar més enllà del pròxim xamfrà, és el privilegi d’alguns rics. A no ser que algú entengui per llibertat d’expressió les “cartes al director”. “Vostè no pensi tant i llegeixi més el diari”, que deia aquell.
“Televisió pública” és un concepte absurd i grotesc. Per què una televisió pública i no un diari públic? Però… perdó. Sí que n’hi ha un de diari públic: el DOG… I si penséssim les coses al revés? Potser caldria posar el DOG al dia seguint el model de la televisió pública. Podríem reviscolar-lo i treure-li el seu inveterat avorriment amb unes quantes imatges de senyoretes amb poca roba, a benefici i gaudi visual de jubilats de l’ “insexo”, com deia aquella senyora. I intercalar-hi alguna Mònica, Mari o Rosa, perquè els vells sapiguem “realment” com va ser la vida que ens va tocar viure. És una suggerència…
Pensar que un mitjà de comunicació pugui “representar” la societat és estupidesa o barra. Un mitjà de comunicació representa el seu amo i fins aquí és perfectament legítim, sempre que l’amo es manifesti suficientment. Considerar-lo “públic” perquè és a l’abast de la gran majoria dels ciutadans em sembla que correcte. Dir que és públic perquè “representa” o “presenta” la societat és un evident abús. Representa el seu amo i punt (o punt com, que diuen ara alguns). I d’altra banda ja comencem a estar cansats dels capellans laics que ens sermonegen des dels telenotícies “públics”.
Ignoro si el conglomerat oci-evasió-droga-sexe-violència (virtual o real), amanit de llum i soroll, té una direcció general o alguna mena o altra de consell d’administració en aquest món. El que sí que sé és que és present a tot arreu, en general sota la capa del que hom anomena “cultura”, mot que es presta a consideracions pseudo-etimològiques patents. Vaig dir a Vic: “avui és cultura tota aquella activitat individual o col·lectiva que no pertany a l’economia anomenada productiva (però que no per això deixa d’ésser “productiva”), capaç de pressionar sobre els poders públics per a obtenir subvencions”, i recordava que algú va dir que “la subvenció de la cultura condueix a la cultura de la subvenció”.
Podríem continuar d’una manera pràcticament indefinida. Només una altra cosa, però. Voldria acabar fent constar la meva estranyesa davant del fet que la industrialització i comercialització de la persona humana o dels seus òrgans físics sigui explícitament punible en la major part de països, i en canvi la industrialització i comercialització de les seves facultats fonamentals, sexe i agressivitat, no solament no ho sigui sinó que sigui encoratjada i àdhuc considerada signe de progrés des de certes instàncies públiques.
La indefinició, les patents de cors dels rics sobre la gent, la submissió o impotència dels poders públics davant aquests conglomerats omnipresents, llefiscosos, intocables i irresponsables que escapen a tota legislació amagant-se sota la capa de la llibertat, són al meu entendre els enemics fonamentals dels nostres règims polítics i de la nostra civilització.
