L’autoregulació. Les entitats autoreferents
La paraula autoreferencial s’ha posat recentment de moda. Com moltes paraules “noves” o a les quals es pretén donar un nou significat, acostuma a designar realitats que en altres moments han rebut noms diferents. I això s’acostuma a fer tant pel prurit i la vanitat de la “novetat” com per a dissimular possibles connotacions pejoratives.
Així doncs, caldria analitzar fins a quin punt autoreferencial equival a feu, privilegi, patent de cors, llibertat, o llibertats, d’acord amb el que aquestes paraules, i moltes altres, han anat significant al llarg del temps.
En el seu sentit més etimològic autoreferencial vol dir que quelcom “només” fa referència a si mateix. Evidentment, en qualsevol societat humana això és, al límit, impossible. Totes les entitats o institucions, com també totes les persones fan necessàriament referència a alguna cosa que no són elles mateixes, vulguin o no. Si parlem d’autoreferència, doncs, parlem de quelcom relatiu, que pot tenir els seus més o els seus menys, que pot ser major o menor, però mai total.
El fonament de l’autoreferència és la necessitat d’organització interna de les institucions. Una necessitat absoluta, perquè no existeix ni pot existir una institució sense unes regles de funcionament, escrites o no, que regulin la seva activitat.
Tota la problemàtica de l’autoreferència i l’autoregulació gira doncs al voltant de la dificultat de conciliar la necessitat d’autonomia en la regulació interna de les entitats amb la també necessària referència a altres institucions i, d’una menera especial, a les institucions polítiques.
Un problema tan vell com la humanitat se’ns presenta doncs ara amb noms nous i en circumstàncies i variants també noves.
Com a primera tesi afirmo la següent:
“Els privilegis, patents de cors, llibertats i poders d’autoregulació d’una sèrie d’institucions i entitats han adquirit en les nostres societats un poder tan gran que amenaça seriosament la funció del poder polític, i, a fortiori, la democràcia”
Podríem preguntar-nos si aquesta situació és realment nova o bé si els privilegis, patents de cors, llibertats, feus i altres formes diverses d’autoreferència i autoregulació d’altres temps ens obliguen a pensar que la situació actual no és gaire diferent de la dels temps passats. És un problema històric que no puc pas plantejar aquí. Però sí que voldria dir que l’esforç per a un més just equilibri de poders, i l’ideal de la ciutadania universal i del respecte a la persona queden avui dia seriosaments amenaçats per instàncies de poder que no són responsables davant de ningú més que d’elles mateixes.
I aquestes consideracions em porten a formular una segona tesi de caràcter més general que fa referència a les sempre variants invariants de la història.
Aquesta tesi consta de dues parts, i la formularia així.
“Hi ha proporcionalitat directa entre la capacitat d’afectar la societat que té una institució i:
a) la necessitat d’una major dependència externa, i concretament d’una dependència política.
?b) la necessitat d’una major autonomia interna i organitzativa, no inerferida per cap altre poder i concretament pel poder polític”.
Potser a algú aquesta tesi pot semblar la quadratura del cercle, però en darrer terme el que cal preguntar-se, potser, és si la vida humana, en la mesura que val la pena, no és un intent de quadratura del cercle.
En una societat racional, de fet, la fórmula és simple. Els factors que n’impedeixen l’aplicació eficient no són pas racionals: són l’afany de poder, l’enveja, el ressentiment, l’odi, la presumció… és a dir, el que s’acostumava a anomenar pecat.
Deixo però aquest punt, i retorno a una visió racional i ideal de les coses, amb alguns exemples que em penso que corroboren la meva tesi:
L’exèrcit: la quasi plena llibertat de la seva organització interna em penso que és indubtable. Poques o cap institució més rígidament tancades, necessàriament, sobre d’elles mateixes. Àdhuc el codi de justícia militar difereix sensiblement dels altres codis.
Però quan l’exèrcit es considera autoreferencial caiem en les majors monstruositats: és el cas de l’exèrcit espanyol al llarg del segle XIX i de bona part del XX, sempre a punt de salvar la pàtria segons els seus propis criteris.
I val la pena notar, a més, que, per una d’aquelles ironies a què ens acostuma la història, un exèrcit creat del no-res per un poder despòtic ordinàriament no mou un dit per salvar el poder que l’ha creat. L’exèrcit de Cromwell no va pas fer continuar el seu règim i el cèlebre Exèrcit Roig no va fer pas res per evitar el desplomament de la URSS.
Un cas més extrem seria encara el dels serveis secrets. Aquí, àdhuc el seu funcionament ha de ser autònom i els fils que el relliguen amb el poder polític són molt tènues. Potser això explica l’abundància d’agents dobles i la complexa xarxa de la informació reservada.
A part aquests exemples que podem considerar extrems em sembla que la tesi abans exposada pot ésser un bon instrument d’anàlisi d’altres institucions o sistemes d’institucions i serveis públics.
L’ensenyament: evidentment en aquest “sistema” o necessitat pública (em penso que “necessitat pública” respon molt més a la realitat que no “servei”), la intromissió de l’administració pública és extrema i paralitza greument la necessària autoregulació de les institucions i del que podríem anomenar sub-sistemes. És sobretot per aquí que cal cercar una ineficàcia i paràlisi general que només salva la dedicació i generositat d’una gran part dels professionals.
No tinc tant clar el cas de les necessitats sanitàries, però em sembla que en aquest cas hi ha un major equilibri. Potser perquè el ridícul en què caurien els “savis” de l’administració dient als metges com han d’operar seria molt més vistent que el dels “savis” de l’ensenyament dient als mestres com s’hi han de posar.
On l’autoreferència i l’autoregulació pot, ha de, i probablement funciona millor és en el món anomenat de l’economia productiva. La funció externa d’establiment d’unes normes de funcionament i la vigilància i control són relativament correctes. No és pas que no hi hagi manigades, suborns i corrupcions: sempre n’hi ha hagut, especialment en societats molt pobres o molt riques. Jo em penso que actualment són fruit, sobretot, de la sobreabundància de la nostra societat del malbaratament. Suposo que dec ser un detestable neoliberal però no puc deixar de creure que en aquest ram, la intervenció política ha de ser tan poca com sigui posssible… amb una aplicació estricta, però, d’allò que Hayek anomena “normes de justa conducta” (sense que en cap moment, que jo sàpiga, s’atreveixi a dir quines són), i una tolerància zero per aquell que les trenqui, encara que es digui Alberto.
Les màximes crítiques a l’autoreferència i l’autoregulació cauen sempre, però, sobre la burocràcia administrativa. Des del “espere un momento que voy a ver si estoy” fins al “no, no, és al matí que no treballen, a la tarda no vénen” o a la definició del “Sí, ministre”: “la missió de la burocràcia és crear més burocràcia”, tot cau sobre d’ella. I com a tot arreu, hi ha certament abusos i incúria en la burocràcia administrativa. Però és molt dubtós que hi hagi més abusos, incúria i inèpcia que en qualsevol altra mena d’estament o d’institució. El que passa és que la seva vinculació al poder polític la fa molt més visible i per tant molt més vulnerable.
Voldria, per tancar aquest mostrari d’exemples, dir alguns mots sobre la universitat i sobre els mèdia.
Quant a la Universitat, faré referència al volum IX de la Història de les Institucions del meu pare Alexandre Galí i em permeto un petit parèntesi.
Algú, no gaire gent, comença a adonar-se que el que diu Alexandre Galí en aquesta obra no consisteix únicament en un repertori de fets i dades, sinó que el pensament subjacent que sorgeix ara ací ara allà no és solament molt sòlid sinó que és probablement allò més sòlid que que s’ha escrit en català durant el segle XX.
Ja entre 1945 i 1950, es va adonar que la gran fallada estructural de la Universitat Autònoma dels anys 30 va ser precisament l’autoreferència. Citem primer una frase de Bosch i Gimpera en resposta a una enquesta de La Revista l’any 1917: una frase, “deixada a l’atzar però que va tenir valor gairebé profètic: “l’autonomia universitària en l’Estat actual no fóra cap mal, però tampoc no faria massa bé”(p. 84).
A la p. 137, A. Galí diu, historiant la Universitat Autònoma:
Quedava constituït un patronat de professors, o sigui dels qui, segons el doctor Josep Xirau, a la Universitat no podien tenir mai el poder rector, dels qui no han de fer altra cosa que prestar un servei. Excepte, és clar, que com maître Jacques quan duguessin la lliurea de cuiners deixessin d’ésser cotxers. És que calia que fos així? És que calia que fossin de la mateixa fusta els tascons que havien d’esberlar el tronc espès de la vella Universitat?
I a les p. 160-161:
Evidentment, la Universitat havia d’ésser regida per un patronat, però mai per un patronat de professors… Puig i Cadafalch en la seva conferència a l’Ateneu (del cicle que van programar els estudiants el 1935, amb August Pi i Sunyer, Josep Xirau, Pompeu Fabra, Josep Puig i Cadafalch, Manuel Serra i Moret, Joan Estelrich i Pere Coromines)…digué: “Potser el Patronat Universitari, que ha tingut encerts (el balanç total jo crec que li és favorable) va cometre errors en la seva constitució: 1r. Ésser format purament de professors universitaris. 2n. No donar cap representació a l’elecció. 3r. La manca de representació directa per als homes polítics que nodreixen la seva hisenda. El règim de la Universitat Autònoma hauria de fer-se per mitjà d’un Patronat de formació més completa que l’anterior”
Em penso que va ser a partir d’aquesta lectura que vaig començar a comprendre que una institució com la universitat no podia ser autoreferent i vaig arribar, per una deducció lògica que és a l’abast de qualsevol, a la primera tesi d’aquesta nota.
Ignoro, en detall, com està la universitat avui dia: tot fa pensar en un conjunt incoherent de regnes de taifes que s’aguanten i s’aguantaran mentre duri la prosperitat de la nostra societat del malbaratament. Com en tots els sistemes de taifes, qui vol treballar ho pot fer i em consta que hi ha molta gent que ho fa. El problema de donar coherència i un major valor social a la institució suposo que és enormement complicat. Hom sent parlar d’endogàmia, que és quelcom emparentat amb l’autoreferència, i de la qual es queixen veus ben autoritzades, però cal pensar que la multiplicació dels camps del saber i les noves maneres d’investigar no deuen pas facilitar les coses.
Voldria dir finament dos mots dels mèdia. Són, en aquest moment el més perillosament autoreferent dels sistemes, amb uns tentacles i unes complicitats de caràcter global i gremial que van molt més enllà de qualsevol aparent divisió ideològica “a benefici del públic”, com deia Chesterton. De fet, constitueixen avui dia el contrapoder per excel·lència del poder polític. Però no vull entrar més a fons en un tema que J. Y. Zarka ha tractat amb gran competència i que trobareu exposat en aquesta revista.
