La setmana passada, la proposta dels pressupostos generals de l’Estat plantejada pel Govern central ha passat el primer tràmit parlamentari, la de l’admissió a la cambra i la votació de les denominades esmenes a la totalitat que havien presentat grups de la oposició. Ara comença tot el periple de la negociació, amb la resta de grups, per aprovar definitivament els comptes, que haurien d’entrar en vigor abans del 31 de desembre.

El diputat republicà Joan Margall, portaveu d’Esquerra a la Comissió de pressupostos, va acabar el seu discurs deixant clar que aquests eren els últims pressupostos de la legislatura i, qui sap, si els últims amb el centre esquerra a Moncloa. El cas és que, com sempre hem vist, la llei dels pressupostos és tota una declaració d’intencions del que pretén fer un determinat govern l’any següent. I, a més, solen ser aprofitats per tots els grups per intentar negociar temes d’índole política més enllà de les partides i els propis comptes.

Pedro Sánchez, com a bon supervivent i virtuós equilibrista, sempre intenta mantenir vius tots els fronts i aprova decrets, estats d’alarma, projectes de llei i el que calgui amb uns o d’altres. Fins i tot, algun, gràcies a la ultra dreta. Aquest cintura tan flexible és admirable -obviant els principis, és clar-. Això també mostra una realitat perversa: si bé Sánchez no és ideològicament neutre per se, és ben cert que es mou en l’espectre en funció de les necessitats parlamentàries que té en cada moment. Per tan, hi ha joc a repartir des del primer dia. I qui no hi és, perd segur.

Margall també va dir-ho clar que, com gairebé tot en la vida i més en la política, no negociar significa perdre. Els “nosurrendistes” més abrandats que recriminen a Esquerra que negociï pressupostos amb el PSOE -sovint sembla que enyorin a d’altres que negociaven amb el PP- intenten fer veure que no fer-ho implica desestabilitzar el règim o, fins i tot fer-lo caure. Però en realitat, això està molt lluny de ser cert, cap grup català al Congrés té la força suficient com per fer caure el Règim i ni tan sols al Govern Central. Es pot condicionar, aspirar a canviar algunes coses però no val oblidar que, de 350 diputats, només 23 són independentistes i que en tot allò que toca les estructures més arrelades en l’ocàs del tardofranquisme sempre n’hi ha uns 250 disposats a posar-se d’acord per mantenir-les. És, precisament per això, també, que alguns som independentistes.

Així doncs, Sánchez podria decidir prorrogar els comptes o buscar-se majories alternatives que, de ben segur, ens serien més hostils als interessos com a país. Per tan, un cop més, no negociar seria perdre. No obstant, cal recordar que això, en cap cas, pressuposa una aprovació definitiva i hauran de suar la samarreta, uns per acreditar assoliments vertaderament útils i tangibles  i d’altres per no perdre-hi bous i esquelles en les “cessions al separatisme” -tal i com ho venen a la caverna mediàtica-.

Per altra banda, l’únic fre a la ultra dreta és la militància en la utilitat de l’esquerra. Molta gent es refugia en opcions que consideren “diferents” front una deriva de la política institucional que, lluny d’aportar-los solucions, els aporta confusió. És per això que, de no ser uns pressupostos valents i que donin respostes reals als drames reals, van camí de ser els últims del PSOE a la Moncloa. Qui sap si en molts anys.