Us faré una confessió personal; des del poc més de metre i mig des del qual miro el món, estic casada, de fa dues dècades amb un home enorme. En el sentit literal del terme. Potser en altres sentits també, però això serien figues d’un altre paner i, en tot cas, no voldria ser jo qui inaugurés un futur “star-system” de la premsa groga catalana. Si no tenim toreros i folklòriques, farem servir castellers i castelleres, però en cap cas professionals autònoms i científics que es miren de guanyar la vida com poden. Però tornem al tema que volia tractar: el meu home és alt i gros com un Sant Pau abans de caure del cavall. I passeja dos cops al dia un gos de petita mida. Molt petita. Potser per això, potser per la sociabilitat inherent entre la gent que passeja gossos -facilitada per la pròpia i inconscient sociabilitat dels cans entre ells-, no és estrany que, ara i adés, les àvies del barri s’animin a dirigir-li la paraula. De vegades amb conseqüències imprevistes, amb referències de la història domèstica d’aquella ciutat que cal bombardejar cada cinc dècades, que ell agraeix. Que agraeix i em comenta.
Fa pocs mesos va tornar d’una de les passejades amb els ulls més oberts del que no es habitual. Com que -després d’anys de creuar mirades- endevinava conversa, li vaig fer un lloc al sofà al meu costat i, per aquella semiòtica privada, intuïtiva i inconscient d’aquells qui han compartit mitja vida, va començar a parlar.
L’havia abordat una senyora en la vuitantena. Representant gairebé exemplar de la integració dels fills d’aquella gent que va arribar a casa nostra als anys cinquanta del segle passat, la dona alternava un català perfecte amb un castellà amb accent del sud del país veí.
La conversa -que va conduir ella en tot moment, relegant a l’home gros a un paper secundari d’escolta passiva- va anar saltant de tema en tema amb un itinerari que, al meu marit, se li va fer de sobte massa previsible: dels carrers bruts de Barcelona passem a la inseguretat a Barcelona, girem (a la dreta) envers la relació d’aquesta inseguretat amb el fenomen de la immigració i, quan arriba a la rotonda de l’anècdota personal, rebla el moment amb una inspirada inconsciència:
-“La meva germana, nascuda a Sant Adrià, fa cinquanta anys que viu a Ginebra amb el seu marit, que va néixer a Badajoz -el meu home fa aquell gest de corrugar les celles i arrufar el front que li deixa un plec duaner entre dues meitats perfectament simètriques del seu frontal-…han tingut dues filles que també viuen a Suïssa, estan casades i tenen dues nenes la gran i la parelleta la segona, que ara es va divorciar però es porten bé amb l’ex-marit…”
-“Vaja, que bé” -aporta el meu marit a la conversa mentre busca en el gosset una excusa per a fugir.
-“…Doncs el que ella em diu sempre és que Suïssa està ben neta, als carrers s’hi podria menjar sopa”
Aquell pobre senyor de mida XXXL només voldria ser segrestat, en aquell moment, per una cullera gegant d’aquell carrer del Clot. Però és quelcom que no passarà perquè el Clot no és Ginebra. Davant de la indefensió apresa del meu espòs, l’àvia amb família a Suïssa segueix alliberant munició…
-“I que Ginebra és una ciutat del tot segura, on no hi ha, amb perdó, la merda de gent que tenim aquí”.
Just quan l’àvia s’ha tret la màscara i les sigles de Vox se li endevinen a un tatuatge inexistent al seu rostre ple de ràbia alliberada, el meu marit mira de trobar una excusa. Massa tard. L’àvia xenòfoba troba un ble d’aire per acabar el seu discurs:
-“Ja ho diu la meva germana: a Suïssa tot va bé perquè no tenen gent de fora”.
El meu marit gira cua i no vol contestar. No vol dir-li que a Suïssa no tenen gent de fora si no comptem la seva germana i el seu marit.
I que, a la majoria de llocs, els penúltims en arribar són els primers en posar el pany i forrellat per a que no passin els últims.
Però el meu marit no diu res. Recull la merda del gos, però no pas la de l’àvia.
Torna a casa i vol pensar que al Clot s’hi viu millor que a Ginebra. I que demà canviarà la ruta del passeig.
No fos cas.
