La Rosa Lozano, amb una ideologia punyent i avançada, de literatura compromesa amb els drets de la dona… que són els de la humanitat, ha seguit el joc d’unes pinzellades casuals, fetes en equip, per poder perbocar allò que ens fa mal. Ja que a “la naturalesa li agrada amagar-se”… que ens deia l’Heràclit, escrivint, nosaltres podem enterrar allò que volem que es podreixi i desenterrar els ossos de l’esquelet de l’ànima.

MAPES DEL TEMPS

La dona del temps s’està palplantada davant del mapa farcit d’isòbares i colorat de taronja i vermell en tota la seva extensió. Superada per una situació que ja és insostenible, ha patit un col•lapse i ha abandonat el plató enmig del desconcert de l’equip de realització i dels càmeres. S’ha tancat al camerino, ha engegat l’ordinador i ha obert el correu electrònic. Tecleja veloç, fa molts mesos que en el seu cap té embastades les paraules que els seus dits ara teixeixen. No és el cervell qui les dicta sinó el cor, que ja fa temps que s’ha fet l’amo i senyor dels seus pensaments i dels seus actes.
Recorda vagament quan finalitzà la carrera il•lusionada i era una joveneta que tot just començava a obrir-se camí en un món laboral que sempre havia estat un feu dels homes. Però era bona en “lo” seu, molt bona, la millor. I aviat es feu imprescindible en el canal públic de televisió on havia hagut d’opositar per obtenir una plaça fixa. Per a tota la vida, van dir-li. I així serà.
Recorda molt bé quan en Gregori, l’home del temps dels caps de setmana, es va jubilar i la tragueren de davant dels monitors per oferir-li entrar a les llars catalanes a través de la pantalla. I recorda, també, les paraules d’en Gregori en traspassar-li el càrrec: “T’he proposat jo, ets bona, molt bona i també estàs molt bona, ja saps com em poses, puteta”. I, tot seguit, amb aquell aire condescendent d’expert professional, li donà un consell que ella no havia demanat: “el pitjor que et pot passar és que pronostiquis mal temps, que la gent no surti de casa i que després el temps sigui esplèndid. El gremi hoteler i el de restauració se’t menjaran crua. Has de ser molt prudent i gestionar bé els errors que cometis, perquè els cometràs, o la teva carrera se n’anirà en orris ”, li digué. Després li desitjà tota la sort del món, li feu dos petons salivosos tot estrenyent-la contra l’alegre bony que s’obria pas dessota els calçotets i ella pensà: “Ja era hora que et jubilessis fill de puta”. Però callà. Com havia fet sempre.
Ha plogut molt, des d’aleshores. La temperatura del planeta ha pujat mig grau, el temps ha embogit i han aparegut ciclons i huracans al Mediterrani. Ella és, ara, una mare madura a qui el seu fill ha fet àvia massa d’hora. La seva pell arrugada no beneficia la imatge del canal televisiu ni la bragueta de cap superior; opera’t, li han recomanat, però ella no vol i l’han relegada de nou a segona línia. Ja li està bé. Fa mesos que se li fa molt feixuc donar la cara davant les càmeres.
Mentre escriu el correu dirigit al Director de la cadena, pensa en les últimes paraules que el Gregori li digué abans de desaparèixer de la seva vida per sempre i tornar-se’n a Mèxic amb la seva dona. I sent la necessitat de respondre-li: I una merda, Gregori, i una merda!! Perquè, ara, que se’t mengin crua els Hotelers si no encertes les previsions de pluja és el menys important, tros d’imbècil. Els temps han canviat i, el temps, també. Amb el canvi climàtic el Gremi Hoteler té coll avall que el que es veu en el mapa meteorològic ara mateix, pot canviar radicalment en qüestió d’hores, mamut del Plistocè. Però jo no, Gregori, vell cabró, hi ha coses que el meu coll no pot empassar-se. A mi ja no em serveixen de res les dades, ni les estadístiques a posteriori, ni els putos mapes dels collons. Perquè, encara que encerti de ple la previsió, no puc evitar les catàstrofes ni les desgràcies humanes. El pronòstic de pluges torrencials a la costa de Tarragona no evità la setmana passada cinc morts i que disset famílies es quedessin sense llar. I, la previsió de l’onada de calor i de les màximes que avui s’assoliran a Lleida, no evitaran els incendis forestals, ni les morts prematures, ni els cops de calor que seran letals per als ancians, ni que el planeta se’n vagi a la merda. I, si no l’encerto, encara és pitjor, Gregori, molt pitjor. Perquè, aleshores, pot ser que en Nil vulgui portar la petita Mia a la muntanya el cap de setmana per fer-li passar les penes de la separació –pobreta, està tan trista des que no vivim junts amb la Lena…–. I que em pregunti, com sempre fa quan surt el cap de setmana, que quin temps farà. I que jo li digui tranquil, fill, que farà bo, gaudiu molt i fes-li un petó a la Mia de part de la iaia. I pot ser, Gregori –no saps com t’odio, tant de bo siguis mort– que caigui una tempesta elèctrica mentre passegen pel bosc, que ni jo ni els maleïts mapes haguéssim? previst. I que caiguin disset-mil tres-cents onze llamps a la Vall de Boí just aquell dia, que, malgrat que després de la desgràcia el meu equip i jo tindrem comptabilitzats, en el moment oportú ningú no sabia que caurien. I que un d’ells, un maleït llamp, travessi el cos del meu Nil –si sabessis com t’estimo, fill, encara que el teu pare sigui un violador sense escrúpols– que subjecta amorós la maneta de la petita Mia. I que tots dos morin a l’acte encerclats de majestuosos pins rojos. I que jo no pugui dir, sí, són ells, davant dels seus cossos carbonitzats. Impossible de reconèixer-los si no fos perquè els mossos han identificat el cotxe del Nil abandonat al voral d’un revolt de la carretera.
La dona del temps està arrupida en un racó de la dutxa, embolcallada per un baf càlid que li farà la marxa més plaent. Cap al desguàs fa camí un rierol vermell que s’hi escola amb languidesa. No escolta els cops a la porta ni com la Duna, la cap de producció i amiga íntima des que va entrar a treballar a la tele, crida:
–Gina, obre la porta per l’amor de déu, obre la porta!
En aquell precís moment, a l’última planta de l’edifici, el Director de TVcat llegeix, atònit, el document adjunt del correu de la Gina i pensa que, talment, aquella carta de dimissió sembla una nota de suïcidi.
Rosa Lozano, novembre 2021.