Marguerite Yourcenar, en el conte oriental “Com fou salvat el pintor Wang-Fô”, fa que desapareguin ell i el seu deixeble en una mar de jade blau que acabava d’inventar. Meravellats per aquest relat, els del taller d’escriptura la Tec-ca hem sucat els pinzells i, entre tots, hem pintat una aquarel·la a la qual cada hi ha vist aparèixer una història. Aquí teniu el viatge de la Concha Gutiérrez ben sorprenent, ple d’imaginació, creativitat i bellesa.

Com cada dia, agafo el tren de rodalies per anar a treballar, de Cardedeu a Barcelona. Pujo al vagó entremig de moltes persones, com ratolins que entren en el seu calaixet, percebo poques cares felices. Tinc sort, aquesta vegada, he trobat un seient lliure amb finestreta. M’acomodo, deixo bossa i jaqueta a la meva falda, agafo el meu mp3, em col·loco els auriculars i, amb els ulls aclucats, em submergeixo en la música, viatjo a un lloc meravellós, com si fos una lleugera ploma, m’enlairo, pujo, baixo, em balancejo al ritme de la melodia, i alhora, sento connexió amb el més profund del meu ésser i, en aquest moment, esborrada la barrera espai-temps, sento pau.

A mig trajecte, de manera abrupta, desperto de la meva profunda abstracció, em sobresalta el grinyol desagradable dels frens del tren i… el moviment d’inèrcia provocat per la frenada sobtada m’agita la respiració. El tren s’ha parat.

Tots els passatgers al meu voltant i jo mateixa, desconcertats, ens preguntem què ha passat, per la finestreta no s’albira pas cap estació, que estrany!
Tot seguit apareix al nostre vagó un vigilant de Seguretat uniformat, ens comenta que algú ha accionat el fre d’emergència; diligentment, ens demana que romanguem calmats en el nostre lloc, que ell ja anirà al compartiment contigu per a esbrinar què ha passat i tornarà per a informar-nos.

Al primer crit, em poso dreta, això no és pas normal! Més crits, el xivarri va creixent, la gent, alterada, es mou d’un costat a l’altre. Al costat de l’enrenou histèric i desordre que va en augment, també s’escolten uns grunyits estranys… Tots aquests sorolls només poden procedir dels causants d’aquest rebombori o el que sigui això. Jo corro cap al final del vagó, penso que així, si una cosa dolenta ve, arribarà a mi més tard.

Passada una estona, escoltem al vigilant de Seguretat informant per megafonia que un viscós passatger de color verd, amb una bonica piga blava a la galta, antenes i cua ha pujat al tren sense bitllet, i que el maquinista, davant aquest greuge, ha decidit parar el tren i cridar al personal de Seguretat perquè multi aquest descarat.

Serà possible? No m’ho puc creure! En què pensa el maquinista!? Mira que parar el tren per una nimietat com aquesta! La gent del meu voltant protesta, es queixa perquè arribarà tard a la feina.

L’algaravia augmenta, veig que el passatger barrut es va acostant a mi fent saltirons. La por de la gent cap a ell fa que se’n vagi apartant, i que es creï un passadís entre nosaltres, clarament soc el seu objectiu, no puc retrocedir més. Inicialment, m’espanta la seva proximitat; però només fins que es creua la nostra mirada, llavors la por es transmuta en una atracció magnètica, incontrolable. Arriba fins a mi i em toca l’espatlla dreta. En aquest instant, el vagó es veu travessat per feixos de llums de tonalitats alegres: groc, rosa, blau, lila, verd… com un preciós escenari en el qual experimento grans onades d’una meravellosa energia que recorre el meu cos, des del cap fins als peus… em veig sostinguda a l’aire, atordida, no puc parlar, extasiada d’amor i bellesa, en observar tot el que m’envolta.

Noto que algú em sacseja, em diu:
–Senyora!, senyora! El bitllet, si us plau!
Em desperto atordida. Aconsegueixo ensenyar al revisor del tren el meu abonament mensual.
Avui torno a agafar el tren després de la meva llarga baixa maternal, mai m’hauria imaginat que tornaria a ser mare, jo que ja feia anys que havia deixat enrere aquesta possibilitat. Soc molt feliç, el meu fill és un preciós nen que té una bonica piga blavosa a la galta, i pensar que a la meva família, ningú té pigues!


Concha Gutiérrez
Novembre 2021


Article anteriorLa digitalització del desig
Article següentEls últims seran els penúltims
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.