Des de finals del segle XI fins ja entrat el segle XV, en els territoris d’Occitània, Catalunya i el nord d’Itàlia s’entengué l’ofici del trobador. Els trobadors eren ensems poetes i músics, i les seves composicions conformen una literatura amb una unitat notable -la més antiga en la nostra llengua-, que mostra el ric món cultural i polític dels inicis de la nostra història. Als seus començaments s’escrivia en provençal -aleshores molt poc diferenciat del català-, la variant lingüística de Tolosa, que fou el focus més important de la cultura trobadoresca. Els estudiosos han identificat uns 350 trobadors, les quals composicions -2.542 poemes-, es van recollir en unes compilacions anomenades cançoners que les agrupaven per autors i gèneres i que a vegades transcrivien també notacions musicals amb la melodia i algunes notes biogràfiques.
El primer trobador conegut és Guillem IX d’Aquitània, mort el 1127. D’en Cerverí de Girona, trobador vinculat a la casa reial catalana, mort cap a finals del segle XIII, es conserva l’obra més extensa (120 composicions). Especialment famós fou en Guillem de Cabestany, un cavaller del Rosselló que lluità a Las Navas de Tolosa, la vida del qual va ser esmentada per Petrarca, Stendhal, i d’altres, encara que el relat biogràfic que figura als cançoners presenta fets poc fiables. Una de les seves set cançons –La dolça tristesa– és una de les més belles i repetides de la literatura trobadoresca. En Ramon Vidal de Besalú va escriure el primer tractat de poètica que es coneix en una llengua romànica. I em permeto la llicència d’esmentar també l’Huguet de Mataplana –prop de Gombrèn-, un cavaller que participà a la batalla de Las Navas i després a la de Muret -on rebé ferides greus que li provocaren la mort poc després-, que fou un mecenes, i del qual només es conserven tres composicions.
Els trobadors professionals es movien en els ambients de les corts feudals i solien rebre un sou dels nobles o dels burgesos rics. Però de trobadors n’hi va haver de totes les condicions: des de reis i nobles fins al poble planer -del trobador Marcabrú es deia que era un infant trobat-, amb un ampli ventall entremig que va incloure barons més o menys poderosos, cavallers, mercaders i burgesos més o menys distingits. En qualsevol cas fou una de les primeres activitats democratitzadores de les societats humanes doncs malgrat les diferències socials entre ells hi havia la tendència a considerar-se com a iguals pel fet de compartir un mateix ofici. Pere el Gran, Ricard Cor de Lleó i d’altres escriviren esporàdicament com a esplai intel·lectual, però tant aquests com els trobadors professionals dominaven les tècniques de la versificació i la retòrica, i sovint també l’art de la composició musical. Com que aleshores la majoria de la població era analfabeta, els trobadors no escrivien les seves composicions per a ésser llegides, sinó per a ésser recitades i escoltades en la llengua del poble –no pas en llatí-, sovint mitjançant els recitals d’un joglar.
Les composicions trobadoresques eren sobretot de temàtica amorosa, però també podien centrar-se en aspectes polítics, morals o literaris. L’amor que cantaven a una dama era un amor cortès, és a dir, elegant i amb valors com la lleialtat, la generositat i la valentia. Malgrat que lloaven la seva bellesa i les seves virtuts, la dama solia considerar-se inaccessible, però la seva contemplació o el seu record produïa una mena d’exaltació interior, i s’esperava d’ella una paraula, una mirada o qualsevol altre gest que signifiqués un reconeixement.
Ara ha fet un any que més d’un milió de trobadors prengueren els carrers de Barcelona per a cantar noblement l’amor a la dama dels seus somnis. No volien que la seva senyora seguís esmunyint-se entre el menyspreu altiu de conqueridor i el rebuig sistemàtic d’uns, i les mesquineses i les covardies d’uns altres. Aquests trobadors irreductibles van alçar els seus cants davant els prudents i els mesells del seu poble, i amb la seva presència i amb la seva veu van escriure una bell poema on clamaven que ja n’hi ha prou de mercadejar amb el seu país, el seu futur i les seves il·lusions col·lectives, que no es conformen amb bocins i engrunes i reclamen una nació plena i sencera.
Qui va tocar a sometent per aplegar aquella munió de catalans va ser Òmnium Cultural. Fa cinquanta anys cinc trobadors el varen fundar per a salvar-nos els mots, la cultura i la dignitat. I és que, com els rockers, els vells trobadors no moren mai.
