La Júlia va fer un bot a la butaca i va anar de pet al prestatge on hauria de trobar el llibre. Sí, allà hi era. Ahà! Tot plegat era una al·lucinació…. però, però… què era allò? Les il·lustracions havien començat a perdre els colors i les lletres estaven com esvaïdes. Va córrer a buscar l’edició en francès i va trobar el mateix. I la d’anglès? Idèntica que les altres! La pobra Júlia es va deixar caure asseguda a terra. Això ja era massa. Els personatges la van envoltar i se la miraven amb una barreja de compassió i neguit.
-Va, vinga – va dir el Nan Rondinaire – hem de trobar-lo abans no s’acabi d’esborrar tot el llibre.
-I, què passarà, si s’esborra? – va dir ella
-Doncs, que el Petit Príncep no podrà tornar al seu llibre i el món perdrà tota la bondat que hi conté.
-Hi ha tant per aprendre d’ell, que seria una desgràcia enorme – va acabar el Mag Merlí.
Com que els personatges s’havien d’encabir als llibres, la seva mida era de només uns pocs centímetres, per això tenien tanta dificultat en arribar als prestatges més alts. La Júlia seguia sense entendre res, però el que no podia negar era que el llibre d’El Petit Príncep s’estava esborrant, així que fent un esforç extraordinari es va alçar de terra i va decidir unir-se a la recerca.
-Jo ja revisaré els llibres de les lleixes més altes. Si avui no aconseguim res, demà diumenge tornaré i seguirem.
Quan va arribar el capvespre, la Júlia va decidir marxar a casa. No havien trobat al Petit Príncep i ella, en el fons, tenia el convenciment que l’endemà s’adonaria que tot havia estat una jugada del seu cap. Potser estava més estressada del que pensava. Com que els personatges de conte no dormen mai, ells van seguir la seva tasca infatigables, i l’endemà, quan la porta es va tornar a obrir, van córrer a rebre la Júlia i així van acabar amb les esperances de la bibliotecària. Efectivament, no havia estat un somni.
-Bé, doncs si no és un somni, no em queda més remei que acceptar-ho encara que no ho entengui. Mans a l’obra, no podem abandonar fins a trobar el nostre Príncep.
Van passar les hores i va arribar el vespre novament, i ell no apareixia per enlloc. El desànim era tan gran que la Júlia es va trobar consolant aquells éssers fantàstics que havien cobrat vida només per salvar un dels seus. Fins a aquest extrem s’estimaven. La Júlia va agafar el llibre de Saint-Exupéry i va comprovar que els dibuixos ja només es veien en blanc i negre, i les lletres tan sols en un gris esmorteït. Va començar a llegir per un capítol a l’atzar:
(…)
–No puc jugar amb tu – va dir la guineu – No estic domesticada
–Ah! Perdona – va fer el petit príncep.
Però després de reflexionar, va afegir:
–Què vol dir <<domesticar>>?
–Tu no ets d’aquí – va dir la guineu – ¿què busques?
–Busco els homes – va dir el petit príncep – ¿què vol dir <<domesticar>>?
–Els homes – va dir la guineu – tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. ¿Busques gallines?
–No – va dir el petit príncep – Busco amics. ¿Què vol dir <<domesticar>>?
–És una cosa massa oblidada – va dir la guineu – Vol dir <<crear lligams…>>
(…)
I va seguir llegint fins arribar al final de llibre. En alçar la vista, la Júlia va veure al final de tot un vailet ros amb els ulls més bonics que mai havia vist. Plens de tendresa i sàvia innocència, mirava tots els reunits amb un somriure preciós.
-No has marxat ! – van cridar tots els personatges alhora – No has marxat!
I es van alçar de terra i el van envoltar molt contents de tornar-lo a tenir entre ells.
-Com és que has tornat tu sol? – li va demanar la Júlia –
-Perquè entre nosaltres hi ha lligams, som amics, ens hem domesticat…
-Com és que vas marxar? – va insistir ella-
-Com és que les persones que venen aquí no són amigues? ¿Perquè no creen lligams entre elles? ¿Perquè no es domestiquen com vam fer la meva rosa i jo? La meva rosa és especial perquè jo me’n cuido, i jo sóc especial per a ella perquè jo la cuido.
-Veuràs – va dir la Júlia – No és tan fàcil. Aquí ve molta gent a trobar llibres, a llegir, a estudiar, però no per això han de fer-se amics.
-Perquè no?
-Bé, per fer-te amic d’algú ha de passar un temps, has de conèixer les coses que li agraden a l’altra persona, …
-Has d’establir un vincle – va acabar la frase el Petit Príncep – Per això vaig marxar, perquè cada cop veig menys vincles entre la gent, i això és trist.
Tots s’havien quedat bocabadats amb les explicacions del Petit Príncep i una mica tristois.
-Voleu que us digui un secret? A mi me’l va dir la guineu: Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. És el temps que perdem en establir els vincles amb els altres el que els fa tan importants.
-I ara que has tornat, ¿què farem? – va dir en Jack Sparrow – Amb l’embolic que s’ha muntat amb la teva desaparició, francament, hauríem de fer una gran festa de retrobament. Que corri el rom !!!
Tots van esclatar a riure menys la Júlia, que seguia rumiant les paraules del Petit Príncep. Potser era veritat, això dels lligams. Potser ella, amb la seva feina de bibliotecària d’un poble petit podia ajudar a crear lligams entre les persones que visitaven la biblioteca.
I així va ser com amb més il·lusió que res, la Júlia va organitzar un club de lectura a on, a més del Pepe, es va apuntar un grupet de persones que a base de parlar de llibres i, sovint també de riure-se’n, es va començar a crear sentiment de grup. I, no és això crear lligams? Al cap i a la fi, la guineu tenia raó: és el temps que dediquem a crear vincles amb els altres el que els fa tan especials.
