La nostra bandera és la de les quatre barres vermelles sobre fons groc. És una vella bandera que ve de l’edat mitjana i que compartim Catalunya, València, Aragó i les Balears. També ha estat usada de vegades la bandera de Sant Jordi, blanca amb la creu vermella del sant com l’antiga bandera anglesa, i present a molts escuts de ciutats catalanes com per exemple Barcelona o Manresa. D’altres banderes patriòtiques han estat el Penó de Santa Eulàlia que enarborava Rafael Casanova quan defensava les muralles contra els borbons, l’onze de setembre de 1714. Més modernament, han existit banderes d’honor, com la que els catalans d’Amèrica lliuraren al president Macià, avui perduda. També ho han estat les banderes de societats corals com la de l’Orfeó Català i de moltes altres masses corals locals, per no dir totes, que també tenien ensenyes venerades com la de la societat coral Unió Berguedana, que fou beneïda el 25 de juny de 1901 a Queralt per mossèn Cinto Verdaguer.
La bandera negra fou reivindicada per algun grup d’independentistes als anys vint com a símbol de lluita, en recordar aquella frase de la lletra original dels Segadors:
“a on és vostra capità?,
a on és vostra bandera? .
Ja van treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.
-Aquest és nostre capità,
aquesta nostra bandera. “
Sota la dictadura, restà prohibit de fer ús públic de la bandera catalana. Era un delicte greument perseguit. Els militants catalanistes sovint penjaven grans banderes des d’edificis per demostrar que el poble català era encara viu. Les formes substitutives serien aquí molt més difícils i alhora imaginatives. La bandera dels ajuntaments, com el de Barcelona, i la del Barça servien per fer-les onejar al vent, com a crits de llibertat.
Joan Crexell, a “L’origen de la bandera independentista” escrit al 1988, explica el seu origen i poc més es pot afegir. L’Estat Català del president Macià, la feu seva i es va utilitzar el triangle blau amb l’estel de cinc puntes blanc, per simbolitzar la voluntat de crear un estat propi. No estic gaire d’acord amb aquesta teoria, ja que fa, a la pràctica, una divisió de la simbologia de la bandera del país, entre els que porten la de les quatre barres soles i els que hi afegeixen l’estel. A la majoria de països tothom fa servir una sola bandera per lluitar per la llibertat: Palestina, Lituania, Coracia País Basc, Irlanda o Quebec; només a Galícia els del Bloque Galego fan servir un estel roig enmig de la bandera, per significar-se com a independentistes i d’esquerres. A partir de l’any 1968, amb l’aparició dels partits independentistes i socialistes com el PSAN, l’estel es va canviar i passà a ser roig, el color de la revolució, i el triangle també, primer blanc i més tard groc. D’altres forces independentistes i d’esquerra com FNC, MUM, BEAN, Nacionalistes d’Esquerres, IPC o els nacionalistes rossellonesos feren també les seves aportacions a la diversitat en triangles i estels. Actualment en trobem dos tipus: la d’ERC, Estat Català ila JNC, la branca juvenil de CDC de triangle blau i estel blanc, i la dels grups successors del PSAN, com el propi PSAN, Maulets i els diversos col·lectius nacionalistes revolucionaris i d’esquerres, que fan servir triangle groc i estel roig.
Conclusió
Les nostres tradicions patriòtiques són de defensa de la identitat com a poble, perquè durant la major part del segle XX, Catalunya restà sotmesa a dues dictadures: des de 1923 a 1930 la del general Primo de Ribera, i de 1939 a 1975 la del general Franco. La dictadura canvià la forma d’entendre i la utilització dels símbols en prohibir i perseguir-ne l’ús públic de tots ells, perquè la bandera i l’himne eren alhora la representació de la pàtria i un emblema de lluita per les llibertats polítiques, nacionals i sindicals.
Totes les nacions del món, amb estat o sense, tenen bandera, himne i festa nacional, i a Catalunya des de fa anys, els tenim establerts. La bandera és la de les quatre barres, l’himne el Cant dels Segadors i la festa nacional l’Onze de Setembre. Els símbols a què faig referència són els de Catalunya, tot i que en alguns aspectes es podrien estendre al conjunt dels Països Catalans.
Joan Amades recull i explica les senyes d’identitat patriòtiques en aquest llibre. Ho publica per primer cop després d’una dictadura, la del Primo de Ribera, que seria una petita ombra en comparació de la que en Franco mantindria contra el poble català anys després. Ho publica al 1933, any d’eufòria, llibertat, catalanisme i democràcia; i poc abans dels fets del 6 d’octubre de 1934, en què per una errada del president dela Generalitat republicana, les institucions polítiques catalanes serien suspeses pels fets insurreccionals del govern català en solidaritat amb la vaga obrera i revolucionaria d’Astúries. La conseqüència fou dos anys de suspensió de l’autonomia catalana, coneguts com el bienni negre, fins a les eleccions de 16 de febrer de 1936, en què en guanyar el Front Popular a Espanya i a Catalunya el Front d’Esquerres, l’autogovern seria reinstaurat. En aquells temps, els símbols bàsics de Catalunya eren acceptats per tothom, des de la dreta catalana dela Lliga o els carlins a les esquerres marxistes del POUM o PSUC.
Una altra cosa negativa fou la situació viscuda a Catalunya durant els anys 1936-39 en plena guerra civil al costat republicà, el qual restà la major part de temps instal·lat Catalunya. Les profanacions de símbols catòlics catalans foren una constant, amb la destrucció sistemàtica del patrimoni religiós de segles, amb la crema d’esglésies i convents, l’enderrocament de construccions religioses com ara les creus de terme, la destrucció d’arxius i dels objectes de culte. Fins i tot, l’assassinat o persecució del clergat catòlic pel sol fet d’exercir el seu ministeri.
Després de la guerra civil, Catalunya veuria prohibits tots els seus senyals d’identitat nacional. Resistiria com a poble sense poder fer ús de cap símbol. Caldria pujar a Perpinyà per veure una senyera. L’Himne nacional, el Cant dels Segadors, era il·legal, i tota referència a la diada de l’Onze de setembre prohibida. Tot el país subsistia sense els símbols tradicionals, però Catalunya, com molts d’altres pobles sotmesos a dictadures aprendria a utilitzar nous símbols per alçar la veu i dir prou a la situació existent. Simples cançons esdevindrien himnes de resistència, actituds pacífiques i normals serien moviments de lluita…. i això duraria prop de 40 anys, fins a la mort del general Franco a l’any 1975. Amb la recuperació de la Generalitat, himne, diada i ensenya nacional han recuperat el lloc que mai no havien d’haver perdut. En l’època que Amades va escriure aquest llibre la importància de les llegendes era molt superior a l’actual. Es feia servir aquest mitjà per a la difusió de fets històrics, probablement com a continuació de la funció que acomplien els vells romasos d’èpoques anteriors.
Els símbols d’identitat catalana han anat variant o transformant-se al llarg dels anys, des dela Renaixença, amb els Jocs Florals, la difusió de la sardana com a dansa nacional i les colles sardanistes, el moviment coral promogut per orfeons i cors de Clavé, la barretina com a emblema identitari, el Pi de les Tres Branques com a símbol d’unitat de Catalunya, València i Mallorca o els elencs teatrals presents a la pràctica a cada barri de Barcelona o poble de Catalunya. Els triomfs del Barça durant anys han estat celebrats com a victòries de Catalunya i el seu himne o bandera com les del país. Aquesta reacció era una conseqüència lògica al fet de no poder fer servir la senyera catalana o el Cant dels Segadors, i no poder gaudir ni aleshores ni ara encara, d’unes seleccions esportives catalanes. Avui les manifestacions populars més esteses són, potser, els correfocs amb les colles de diables i les del bestiari de foc, els castellers que cobreixen avui tot el territori català, i les colles geganteres que s’estenen per tot Catalunya, els grups de gralles o els d’havaneres, només per citar uns exemples de l’ampli moviment de cultura popular actual.
Les festes han estat usades per defensa de la identitat en l’època en què era impossible de fer-ho de cap altra manera. L’aplec de sardanes de Calella n’era tot un exemple, els festivals de cançó que els dela Trinca organitzaven a Canet, o la mateixa Patum de Berga. Per entendre la transformació de la Patum en un símbol, recomano llegir el llibre de Josep Noguera que ens dóna moltes claus de la utilització de la festa berguedana dins el marc de la recuperació de la consciència nacional a l’època de la represa.
Actualment, per a mi els símbols de Catalunya són: el Cant dels Segadors, l’himne nacional; la bandera de les quatre barres i la diada nacional de Catalunya, l’Onze de setembre.
La bandera catalana, l’himne i la diada, són ben definits. El Parlament català per Llei de 12 de Juny de 1980 declarava a l’Onze de setembre festa nacional i també per Llei de 25 de febrer de 1993, els Segadors era per primera vegada declarat himne nacional de Catalunya; la bandera ja va ser reconeguda oficialment per l’Estatut de Autonomia de 1979. Reivindicats aquest símbols com a propis per tots els partits de actual l’arc parlamentari, des del Partit Popular al Partit Comunista de Catalunya, quan aquest ha tingut escons, així com també la majoria dels extraparlamentaris i els sindicats majoritaris: Unió de Pagesos, CCOO i UGT. Tots fan servir la bandera catalana i van a posar flors al monument de Rafael Casanova per l’Onze de setembre.
Però alhora, aquests senyals potser no són prou vindicats com a símbols d’un
país que encara no ha assolit la plena normalitat. El partit nacionalista majoritari usa la bandera catalana, indistintament com a bandera de país i en actes de partit, els d’ ERC usen freqüentment l’estelada, mentre les esquerres catalanes majoritàries als grans ajuntaments, massa sovint creen o modifiquen banderes municipals, potser per no voler lluir la catalana com a pròpia. Això hauria estat impossible als anys trenta. La diada de l’Onze de setembre, potser com a senyal d’una pretesa normalitat, ha deixat de ser una diada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya per a convertir-se en el darrer pont per fer vacances d’estiu a tot Catalunya. I ara, amb vint anys d’autonomia, es vol començar a ensenyar els Segadors a les escoles de Catalunya.
Ramon Felipó Oriol
Barcelona, 25 de juliol de 2001
Text extret de
Tradicions patriòtiques / Joan Amades ; introducció de Ramon Felipó Tarragona : El Mèdol, 2001
