Els lectors que em fan l’honor de seguir els meus articles a MD hauran pogut constatar prou que sempre escric molt seriosament. En canvi, els pocs amics que coneixen els meus versos saben que tinc una forta tendència a la sàtira. I la temptació d’agafar per aquest cap el fil de les eleccions municipals a Barcelona és irresistible, malgrat que el tema no pot ser més seriós. El cas és que el vot (més aviat garrepa) dels electors posa els polítics i els partits en una situació que potser faria les delícies d’un d’aquells autors francesos de vodevil, d’aquelles velles peces teatrals on l’amant s’amagava a l’armari quan el marit arribava a casa inesperadament, i tothom entra i surt d’escena en el moment més intempestiu.
Tatariiií! Toc de cornetí i surt la guanyadora (pels pèls i encara) i proclama la bona nova de totes les benediccions que farà caure sobre els ciutadans del cap i casal. D’on sortiran els diners no pot tenir-ho clar, perquè amb els estalvis que vol fer no n’hi ha ni per començar, i per cada forat que tapi se n’hi obrirà un altre. Deu confiar en una repetició del miracle a les noces de Canà. Perquè d’una Generalitat escanyada i a punt d’entrar a l’UVI no pot esperar-ne prodigis, i de la Moncloa encara menys. De la única possibilitat de poder tenir un dia una financiació raonable, la separació dels escanyarals de Madrid, no pot parlar-ne clarament perquè molts dels seus electors i dels seus companys de viatge no volen saber-ne res. I, ja em perdonaran, però la idea de fer una mena de referèndum sobre la independència només a Barcelona és el que, en els molts llunyans temps en els que jo anava a escola, en dèiem una “idea de bombero”.
Només hi ha dos grups que poden dormir tranquils (és un dir, és clar) i poden ajeure’s a dormir sota la figuera: els del PP i els de C’s. Perquè ningú no els demana ni vol anar amb ells. Als de CiU, la negativa rotunda de Colau de tenir-hi tractes els deixa fora de joc. De moment; perquè segons com vagi el sarau encara hi pot haver més d’una sorpresa.
Als altres tres, ERC, CUP i PSC, els hi ha caigut al damunt el Premi Migranya. Rebran pressions a gavadals per tal que deixin els seus principis a l’armari de les golfes i facin possible aritmèticament la investidura colauriana. Però com que fer-se volenterosament l’harakiri polític no li ve gens de grat a ningú, als tres partits el consum de Paracetamol agafarà proporcions mai imaginades. Perquè, a veure: què s’exigiria d’ells?
Junqueristes i cupaires no poden ni somniar en abandonar l’exigència de què un Consistori del que ells formin part es pronuncïi per la independència i que Barcelona entri a l’AMI, mentres que els pe-essa-ces icetencs no hi poden estar de cap manera d’acord si segueixen el camí de la seva fidelitat numantina a les promeses buides d’un pseudofederalisme que el PSOE els hi posa al davant del nas com la pastanaga proverbial davant del de l’ase.
Tot plegat fa que (almenys quan escric això, sis dies després de les eleccions) no es vegi gens clar com pot reunir la Sra. Colau, una majoria per un Consistori estable, malgrat d’haver acceptat de ser el cavall de Troia de Podemos, i el bot salvavides d’ICV. Vol dir això que Ada Colau no té cap possibilitat de ser batllessa? Si descartem per endavant una majoria a base de BeC, PSC, C’s i PP (perquè sense el PP tamnpoc tindria la majoria que cal) jo crec que sí que en tindrá una, però será molt difícil i no la farà gens feliç.
Igual que en Mas pot governar en minoria gràcies al suport puntual d’ERC, també podria formar Colau un Consistori minoritari amb ERC i CUP. Però això voldria dir, per endavant posar-se clarament al costat dels independentistes. Ho consentirien els grups unionistes/federalistes de BeC? Embolica que fa fort i calça’t bé…
Suposem, però que la bigarrada tropa de BeC pensés que “si París bé valia una missa, Barcelona bé val una AMI”, i per tal d’intentar realitzar els seus somnis de bonisme social s’avingués als mínims exigits per ERC i CUP, potser amb la idea de fer fracassar després amb el seu vot totes les iniciatives independentistes. CiU hauria quedat certament fora, però llavors seria la clau per la governabilitat de la ciutat, primer, potser abstenint-se a la votació d’investidura per fer-la possible. I després donant el seu suport a tot allò que considerés raonable i negant-lo a tot allò que surés per núvols utòpics. I, no cal dir-ho, posant tot el seu pes al costat dels independentistes del consistori.
Ni dic que passi això (encara que personalment ho cregui ben factible), ni posaria la mà al foc per cap de les solucions aritmèticament possibles. Potser el resultat serà més senzill, o més decebedor, o més positiu, i m’hauré ficat de peus a la galleda. En tot cas els electors han deixat al damunt de la taula dels partits un pastís, no diré emmetzinat, però sí molt indigest i que dóna i encara donarà molts mals de ventre. Ja dic: vodevil pur i només aplaudeix la traca…
