Després dels atacs terroristes a Barcelona un munt de sentiments van aflorar dins nostre.

Tristesa de patir un atemptat a casa nostra, a la nostra ciutat, amb la nostra gent. Tristesa i impotència de no ser allà per ajudar en el que fos, de poder aportar el meu petit granet de sorra per sentir-me millor.

Ràbia en veure que hi ha humans que només volen destruir la pau i la convivència.

Desconcert al mirar el primer vídeo rebut al whatsapp on un vianant es dedicava a gravar els ferits i morts en comptes d’ajudar-los, en el que fos i com fos.

Vergonya del fet que per breus segons jo mateixa perdés la raó i compartís una imatge desagradable dels ferits. Per sort, el seny em va tornar de seguida. No cal compartir aquest tipus d’imatges i vídeos per sentir la desgràcia.

Admiració davant l’actuació de tots els agents d’emergències, cossos de seguretat, ciutadans que van mostrar tota la seva compassió i generositat, i també el govern que va saber actuar amb rapidesa i rigor.

Orgull al llegir la premsa estrangera, com el Wall Street Journal o el The Guardian, on ens feliciten per haver gestionat la catàstrofe amb professionalitat, dignitat, rapidesa i sentit d’Estat.

I una indignació immensa, enfront l’ús polític de l’atemptat per part de la caverna mediàtica espanyola i també en les declaracions d’alguns membres del Gobierno; relacionant el terrorisme amb els rivals polítics independentistes; mentint i donant notícies falses; ocultant informació crucial; editorials i dibuixos catalanòfobs; i el Ministre Zoido donant per tancada l’operació policial quan la investigació encara era en un punt calent i la competència en seguretat és de la Generalitat. En aquesta situació tant greu, les clavegueres de l’Estat han tornat a treure la seva pitjor cara, i han demostrat que ni tant sols davant atacs terroristes son capaços de parar. I aquesta indignació es va fent més gran dia a dia, llegint les notícies o veient debats televisius, com amb l’última primícia on s’ha sabut que el director de la intel·ligència antiterrorista va dirigir el boicot informatiu als Mossos, i ni tant sols compta amb una formació professional competent.

Frustració per no poder-los cridar a la cara el que pensem; i treure’ns la ràbia continguda tots aquests dies. La seva incompetència ens fa a tots més vulnerables, i no es pot permetre.

Por de patir nous atemptats, però sobretot de veure com ha revifat el racisme i la islamofòbia.

Esperança, perquè els ferits i la normalitat es recuperin aviat; i també esperança en veure les mostres d’amor cap a les víctimes i als seus familiars i a tots els afectats, i que han tingut un moment molt tendre en l’abraçada de l’imam de Rubí i els pares del nen mort en l’atemptat. Les mostres d’amor rebudes d’arreu del món ens fan més forts per seguir lluitant.

Olga Palahi
Olga Palahi Jordi (Palafrugell, 1986). Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster oficial en Economia per la Universitat de Barcelona. Obtingué una beca d’ACC1Ó el 2012 per treballar un any a les oficines d’ACC1Ó Silicon Valley a Califòrnia. Membre de la ANC i col·laboradora amb les Assemblees Exteriors.
Article anteriorPredicar al desert
Article següentBarcelona?