Abans d’ahir vaig sopar amb En Frank Dubé, un tot terreny
de la cultura, la música i l’activisme independentista.
Ja fa molts anys que em segueix els estudis sobre la
descoberta catalana d’Amèrica i l’adulteració premeditada
i sistemàtica per la censura espanyola.
Vam sopar al Blau-Verd de Torrentbò i entre els molts temes
que vam tractar, va sortir el del “ciao” italià.
Jo fa anys que explico que aquest ciao només pot venir
d’un adéu-siau català, a través d’una evolució natural.
Primer dèiem “ab déu siau”, després “adéu-siau”, que és com
ho diem avui, o simplement “deusiau”, però que hi havia
d’haver hagut algun moment que la gent hauria d’haver dit només
“siau”, que és el que va penetrar a Itàlia, amb la dominació
catalana, que va del segle XIII al XVI. Però no ho havia pogut
documentar.
Llavors, a mig sopar, en Frank Dubé em va explicar que ell
tenia molt clar que el “ciao” italià venia del “siau” català,
perquè fins i tot ell encara tenia molt fresc que el seu pare
deia molt sovint “siau” per dir “adéu”.
Per tant, si a començament de segle XX els catalans
dèiem “siau” per dir “adéu”, això vol dir, ras i curt, que el
“ciao” és una italianització del “siau”. En Manel Capdevila
ho explicar també molt detalladament en algun comentari
dels seus.
Jordi Bilbeny
