En Duran té perfecte dret a estar en primera línia política tant temps com vulgui. Només faltaria. Tot el temps que el seu partit, la seva federació i els seus votants li facin confiança. Ningú, més enllà de les urnes, li pot dir que se’n vagi. I de fet no se’n anirà fins que arribi aquest moment.

 “Per a tot hi ha el moment oportú, ?i un temps per a cada cosa en aquest món.?… Temps de callar i temps de parlar”

Serveixin aquests coneguts versets de l’Eclesiastès per recordar que quan algú vol plegar, plega. Ho ha fet Benet XVI, tres reis europeus, Perez Rubalcaba, Navarro, Jordi Pujol i fins i tot Aznar. En política i no només en política. De forma definitiva o de forma temporal. Va plegar Lluís Llach i va plegar Guardiola.  És així de senzill. Es medita, es comparteix discretament, s’anuncia, s’expliquen els motius i es fa. Hi ha qui plega perquè el conviden a fer-ho (se’n acostuma a dir motius personals) i hi ha qui plega, els que menys, que ho fan per pròpies conviccions. Hi ha un temps per cada cosa i per a tot hi ha el moment oportú. I forma part de la saviesa i lucidesa del personatge saber discernir internament, per sobre les ombres de la vanitat, quan arriba aquest moment. La grandesa d’un polític es manifesta quan governa però també quan sap plegar. Humilitat i generositat. No és fàcil anar-se’n. I menys quan no has culminat cap dels principals objectius polítics que t’havies marcat. Però l’autèntic fracàs de l’home no és el fracàs de l’èxit sinó el de llurs conviccions. Un polític ha de llevar-se cada matí pensant que aquell dia serà sempre l’últim.

Jo prefereixo la sobrietat comunicativa que practiquen alguns polítics, que potser veuen en els mitjans una servitud necessària, més que l’addicció mediàtica que s’aproxima a la pornografia política d’altres. Uns parlen clar, diuen el que pensen i actuen en conseqüència. Altres filtren i ventilen les interioritats, fan bullir l’olla i cerquen a fora el que han perdut a dins. No ha de ser gens bona per a la salut aquesta necessitat de ser sempre el centre d’atenció.  ?En res és superior l’home a l’animal, perquè tot és vanitat!.Tots van a parar al mateix lloc; tots han sortit de la pols i tots retorne  a la pols”, continua l’Eclesiastès. La foguera de les vanitats. A la política i als mitjans de comunicació.

Diria que a la majoria de catalans els resulta indiferent si en Duran plega o no. A mi també. Potser els mitjans en fan un gra massa.

Cantava en Sisa, abans de transformar-se en Ricardo Solfa:“Follet de la nit, rei de l’enganyifa.?Cada any per Sant Joan ens fa una visita.?Adormo els infants i faig que somniïn.?Enamoro els grans o faig que s’odiïn.?Destapa secrets, escampa misteris.?Fa anar del revés els somnis eteris.?..?No és home ni dona, ni àngel ni infant.?Per passar l’estona pot ser un comediant.?És jove i no ho és, geniüt i immoral.?Astut. I què més???-Sóc immortal.?”

En Ricardo Solfa, abans d’esdevenir Armando Llamado, cantava:“Hay mujeres que besan y matan ,?hay mujeres que ni cuando mienten dicen la verdad, ?hay mujeres que abren agujeros negros en el alma,?hay mujeres que empiezan la guerra firmando la paz.”

Una altra manera d’anar-se’n sense marxar és canviar de personatge, de país i posar-se a cantar boleros.

Mentrestant, a Palau, quan s’apaguen els ressons del carillço, es sent a les venerables pedres gòtiques, parafrejar la primera catilinaria: Quo usque tandem abutere, Duran, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet, quam ad finem sese effrenata iactabit audacia?

Guardeu-vos els idus de març.