Vivim temps convulsos en que el país sembla que doni tombs per trobar el seu camí. És en aquests moments que un poble troba a faltar gent de la força d’Eugeni Xammar, que tal dia com avui fa 125 anys va néixer a l’Ametlla del Vallès.
El que impressiona d’aquest personatge és que sense estudis universitaris i treballant des dels 14 anys, amb 60 anys d’anar pel món, sempre va respirar amb una idea molt precisa del que volia per Catalunya. Corresponsal a Buenos Aires, París, Londres i Berlín on fèu una llegendària entrevista al futur Fürher, també treballà a Nova York a la seu de la ONU, a Washington al Banc de Reconstrucció i Foment i a Ginebra a la seu de la OMS com a col·laborador, sempre conservà la seva militància com a català. Josep Pla deia d’ell “Era un gran apassionat i, en aquest sentit, un supercatalà perfecte. Els catalans som apassionats, però oblidem. Per a Xammar l’oblit no existí mai, ni per anys que passessin” .
Intel·ligent, amb les idees clares i precises, desacomplexat i amb una convicció de país que li recorria l’espina dorsal i li donava aquest posat de dandi serè amb mirada penetrant. Amic dels seus amics i enganxat a la vocació periodística, Xammar serà amant de polèmiques pel gust del debat però sempre amb un ferm compromís amb el seu país. Poliglota, parlava 7 llengües i n’escrivia 5, conjuntament amb els homes de la seva generació, van ajudar sense complexos a normalitzar i a injectar vida a la nostra llengua. Cosmopolita des del catalanisme més militant i amb els peus arrelats al localisme més pairal. Eugeni Xammar és un exemple d’home íntegre i coherent que no acota el cap sota cap fracàs i que porta l’ètica de les seves conviccions fins a la darrera de les conseqüències. “Tot el que pot arribar a ser un català a la vida és ser català”. Independent i gens convencional Xammar formarà part d’una generació d’homes que lluitaran per una Catalunya impossible amb la modernitat, el catalanisme i l’esforç com a bandera.
En aquests moments de camins incerts i conviccions líquides, la seva ploma irònica, sagaç i sense embuts ens posaria a tots els punts sobre les is, i potser com un far en una mar trasbalsada ens guiaria de nou cap a aquesta Catalunya impossible que encara necessita d’una constant lluita per construir la seva identitat com a poble lliure.
Escrivia Xammar a la mort de Companys
“Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans.[…] I Catalunya som nosaltres. […]. I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.
En el dia del seu aniversari, llarga vida a les seves conviccions!
