Ni en un milió d’anys m’hauria imaginat que formar part del Voluntariat per la Llengua fos tan gratificant al punt de voler compartir aquesta experiència en El Matí. I ho faig perquè he de compensar d’alguna manera tot el que a mi m’aporta. Difondre això potser anime a altres persones a integrar-se en aquesta plataforma. I què ho fa tan especial? Aprendre. Des que col·labore amb aquesta noble causa no he parat d’ampliar el meu coneixement.
Jo, ingènuament, venia a donar lliçons i resulta que soc jo l’aprenenta. Tinc el goig de parlar amb Sílvia. És culta, interessant, intel·ligent, vitalista i activa. I parle d’una persona gran. Mentre jo m’ofegue en la meua agenda per poder cercar un foradet cada setmana i xerrar; ella és tot serenitat. Cada dimarts quan parle amb ella el món s’atura. Em submergeix en una atmosfera de pau i reflexió on el centre són les paraules.
En més d’una ocasió he de recórrer al diccionari quan em pregunta un mot. Naturalment, li vullc oferir-li la paraula més adient. Eixa cura d’humilitat em posa al lloc. I em fa valorar encara més la comunicació. Reflexione sobre la poca estima que tenim a l’eina que ens dona suport per poder interactuar amb els altres. Després de cada sessió no només gaudeisc del temps, sinó que omplic amb bones paraules el meu vocabulari.
Absència de soroll
Després de cada conversa reflexione sobre l’agitació amb la qual faig la trucada i la pau amb la qual l’acabe. En eixe període de temps desconnecte per concentrar-me en oferir el millor de mi a una altra persona. I el guardó és l’absència de soroll o de sobrecàrrega emocional que acumule durant el dia. És, francament, molt agradable. I, òbviament, en tot això té molt a vore Sílvia.
Establim un diàleg interessant que ens ajuda a créixer a les dues. Més a mi que a ella. La veritat siga dita. Parlem dels problemes de la vida quotidiana, de temes d’actualitat. És a dir, de tot allò que té sentit a la vida, però que també ens ajuda a emprar paraules senzilles o altres més complexes. En qualsevol cas, sempre és una estona productiva en tots els sentits i dona raó de ser a les xerrades.
I el millor de tot ho deixe pel final. No ho he dit, però Sílvia és catalana. La seva família va marxar a l’exili després de la Guerra Civil. I ara vol reconnectar amb la seua llengua materna que, per cert, la parla molt bé. Estic encisada perquè tinc el privilegi de poder tenir una interlocució amb una persona que atresora uns valors vitals que la fan especial. Per tant, aquest pas pel Voluntariat per la Llengua és força positiu. En conclusió, la vida ens omple de moments i d’històries que cal gaudir.
Papallona. Autor: JoshuaWoroniecki.
