Fa uns dies es va celebrar, sense acords, una cimera de partits sobre la situació de sequera que vivim a Catalunya des de fa un parell d’anys. Ni tan sols en una situació així hi ha hagut el consens necessari per arribar a acords. La sequera, i tot allò que va vinculat al canvi climàtic hauria de suscitar amplis consensos entre partits i administracions, però continuem lligats al curt termini electoral.
Fa anys que es parla de mesures i inversions necessàries per fomentar una nova cultura de l’aigua, indispensable en un país que pateix i patirà en el futur episodis de sequera cada vegada pitjors. Una cultura de l’estalvi de les llars, es clar que sí, però que suposi també que no es perdin milers de litres per infraestructures velles i amb dèficits de manteniment. (No pot ser que en un episodi com l’actual, una avaria a Badalona continuï suposant la pèrdua de 180.000 litres diaris d’aigua, una avaria que fa 15 anys que dura).
Una nova cultura que obligui a fer més eficients els nostres regadius. Per això, cal ajudar amb inversions i no carregar sobre pagesos i ramaders tot el cost de modernització de les explotacions. Ens cal seguir comptant amb producció alimentària pròpia, i amb una producció adaptada a les noves necessitats climàtiques i per tant molt més eficient en l’ús de l’aigua.
Una nova cultura que qüestioni també l’economia. L’actual situació de sequera obliga a repensar el model de turisme massiu. Mentre planifiquem restriccions per aquest estiu no hem sigut capaços de delimitar, per exemple, el nombre de creuristes que pot acollir una ciutat com Barcelona.
Una nova cultura que es traslladi a la legislació urbanística. Hem de seguir construint urbanitzacions amb cases amb piscines particulars? Quin sentit té això en un país on cada gota d’aigua serà aviat un petit tresor a cuidar?
Seguim vivint però com si res passés. I això que ens passa amb la sequera ens passa amb tantes altres coses relacionades amb el canvi climàtic: el mantra de la gestió dels boscos que mai no arriba, la reconversió de l’economia de muntanya encara massa depenent d’una neu que desapareix any rere any, la implementació massa lenta de les renovables…
Al final el problema sembla que està en la sequera de la responsabilitat política. I fixeu-vos que no dic “responsabilitat dels polítics”, sinó de política en general. Perquè totes i tots som responsables de marcar una agenda, de forçar consensos, d’obrir debats… Només serem un país madur quan tinguem al centre de la nostra política aquells temes que son realment de país. I és que té nassos que mentre veiem dia a dia com el canvi climàtic ja ensenya les seves urpes, seguim parlant de noves autopistes, de nous complexes turístics, d’ampliacions d’aeroports i de jocs d’hiverns… És com si a falta d’aigua ens haguéssim begut l’enteniment.
