Hi ha una esperança darrerament en tot allò que faig i que neix inevitablement del país cada cop més malmès que tenim. Potser és que sóc una bleda, però tot ho veig més bonic, tot em sembla més digne de ser viscut. Davant d’una nació amb uns polítics que no estan a l’alçada, ni al govern ni potser tampoc a l’oposició, hi ha això que anomenem societat civil i que sembla fer renéixer el país amb més força. Cauen les màscares, i gairebé diria que ens ho posen fàcil: Comencem a veure que, davant la unitat d’Espanya, l’únic camí és la nostra unitat. A Euskadi, on sempre s’ha avançat més de pressa que aquí, això ja ho comencen a veure, i és així com PP i PSOE no tenen cap problema en posar-se d’acord si el que hi ha en joc és Espanya, encara que a Madrid es tirin els plats pel cap. I és comprensible, perquè si jo fos espanyola estic segura que aquesta seria la meva opció. A més, els qui fins ara han estat fent la viu viu, jugant a ser catalanistes de regionalisme tèrbol, es veuen obligats a prendre partit d’una vegada, mentre que els que fins ara s’han omplert la boca parlant d’independència com qui parla de Mart veuen que ja no poden viure de fer volar coloms i que cal agafar la paella pel mànec. Abans, amb Pujol, tot plegat podia dissimular-se millor, però ara Espanya colla massa i és hora de posicionar-se, d’agafar les regnes i tirar del carro. O hi estem a favor o estem en contra. O volem la independència o no la volem, però els que parlen de nacionalismes i sobiranismes comencen a veure que ja no ens serveixen les excuses, com tampoc ens serveixen les d’aquells que només diuen independència cridant o a les calçotades que s’allarguen massa.
La independència es comença a veure com quelcom real i cal pensar-hi, donar-hi voltes, treballar pel país que voldrem i com actuaríem l’endemà d’esdevenir un país normal. Com deia, Espanya ens ho posa fàcil per tenir esperança. Perdem diners per tot arreu, per exemple. I en perdem tots, tant els que ens sentim només catalans com aquells que diuen ser tan catalans com espanyols. Barcelona fa pena al costat d’una capital com Madrid i, per molt que n’hi hagi que vulguin ser espanyols a Catalunya, a Espanya continuen éssent uns catalans de merda. Amb tot, cada cop són més els castellanoparlants que veuen que Catalunya és molt més que una regió i s’adonen de la necessitat, cada vegada més imperiosa, de tenir un estat propi.
I els “apolítics” es desperten, perquè per molt que creguin que la política és avorrida i pesada veuen que la presa de pèl és ja escandalosa. I la societat civil que dèiem, i Brussel·les, i la literatura desacomplexada que creix, i el país tan bonic que tenim, i la crisi, que tampoc ens farà cap mal si ha de servir per llevar-nos (penso, lligant amb això, en un tancament de caixes, per exemple). I això del Matí. Alguna cosa està passant.
