Som lliures quan podem desenvolupar-nos sense cap impediment, i ens sentim segurs quan sabem que podrem desenvolupar-nos sense cap impediment. D’aquí la intrínseca vinculació entre Seguretat i Llibertat. Però a conseqüència de viure en societat, trobem que les nostres llibertats són acotades perquè un dia, temps enrere, vàrem decidir cedir en llibertat, per poder tenir comunitat. És partint de la renúncia natural de la llibertat on podem desenvolupar-nos en conjunt, i gràcies al paper mediador de l’Estat, podrem parametritzar la llibertat individual mitjançant lleis, reglaments i ordenaments.
Aleshores sorgeix una desviació, un comportament natural dels Estats i de la comunitat, la necessitat de sentir-se segurs per poder desenvolupar el dia a dia. Aquest comportament és el de restringir llibertat per tal de garantir una major seguretat. L’autodefensa és un fet del qual cedim la força que seria necessària per desenvolupar-la a l’Estat, i és l’Estat el gestor d’aquesta força per protegir-nos. És en aquesta empresa on apareixen els cossos policials i la Defensa, creats per protegir i defensar la llibertat dels individus, i protegir-los de mals comportaments que alterin el marc legal que regeix la societat.
Però si un dia, el governant, decideix que per tal de protegir als seus ciutadans d’amenaces que els impedeixin desenvolupar el seu dia a dia, necessita tenir un control total d’aquests. I demana i aconsegueix que les lleis de l’Estat es modifiquin i el governant sàpiga que compres, que menges, que penses, que escrius, quins postulats ideològics defenses, no fos cas que fossis una amenaça per la llibertat i la seguretat de la resta de la comunitat. Aleshores l’Estat es converteix en un ens totalitari, no perquè dirigeixi als seus ciutadans, sinó perquè ho controla tot. I per tal de no tenir problemes amb aquest, el ciutadà li farà cas en el qual digui el governant, no fora cas que per no fer-ho suposés una amenaça.
Això va passar als Estats Units en l’anomenada USA PATRIOT Act, promulgada el 26 d’octubre de 2001, un mes i cinc dies després de l’atemptat o sèrie d’atemptats de l’Onze de Setembre d’aquell mateix any. Aquella llei fou la primera de moltes on, per fer front a la Guerra contra el Terror, l’Estat ho controlaria tot i tindria accés a tot, i on vulnerant la llibertat i els secrets que un pogués tenir, com la conversa d’una trucada telefònica, aquesta fos emmagatzemada i escoltada per un funcionari públic. Es va arribar a aquest punt per la por a l’enemic intern, la tan temuda cinquena columna que creà el General Mola quan digué en un discurs de ràdio que una cinquena columna s’alçaria entre les files republicanes al cor de Madrid.
És cert que actualment seguim en la Guerra contra el Terror, és cert que seguim enfrontats a un enemic gairebé invisible i indetectable on s’han de deixar enrere els mecanismes convencionals per poder fer-li front. Però igual que l’enemic ha mutat, l’Estat també ha de mutar. Cal plantejar-nos com a societat si els mecanismes de fa deu anys, avui dia són vigents, o si cal o no seguir controlant a la població en general, per establir mecanismes més precisos que no vulnerin la seguretat del col·lectiu pel comportament desviat d’una minoria. Hi ha una dita que afirma que no pots matar una mosca a canonades, de la mateixa manera que això no es pot fer, tampoc es pot mantenir certa infraestructura de seguretat perquè l’enemic muta en la praxi, i com Estat et quedes enrere.
En el cas de les democràcies occidentals, l’Estat disposa d’una gran xarxa per controlar potencials i possibles focus que vagin en contra de la convivència ciutadana, i protegir així el lliure desenvolupament dels ciutadans.
I com es compagina una ferma política de seguretat intervencionista amb la garantia de les llibertats individuals? Doncs a través d’un eficaç control legislatiu dels cossos policials i la Defensa. És a través de la supervisió política, de la fiscalització de les accions que poden vulnerar espais de llibertat o alterar comportaments, que el vigilant està vigilat, i està vigilat per tots: Les comissions parlamentàries, les sessions a Corts, les comissions d’investigació polítiques i judicials per desvetllar mala praxi per part dels cossos policials i/o les autoritats polítiques, etc., són les que permeten un control, realment popular, de qui vigila.
En el paradigma de la seguretat continental, on el fet nuclear a protegir és l’Estat, perquè l’Estat gestiona el benestar dels ciutadans, s’ha de perdre la por a fiscalitzar i investigar les males accions policials. No és pas una debilitat fer-ho, i prova d’això són les comissions de seguretat i la transparència de països de tradició anglo-saxona, on se supervisa al mil·límetre la praxi policial i de Defensa, i es publica i s’informa com a ciutadà del qual fa o deixa de fer la Policia, Intel·ligència o les Forces Armades.
A Catalunya, i a Espanya també, existeix un tabú en parlar o debatre sobre les actuacions policials que tenen certes irregularitats protocol·làries o un dubtós manteniment de l’ordre públic. Perquè es creu que fiscalitzar és posar en dubte que quelcom s’està fent malament, i per tant no s’admet ni admetrà mai que es fa o s’ha fet quelcom malament.
Fins que no superem aquest complex, no podrem avançar, ni consolidar, un model de seguretat on la gent se senti lliure i protegida, en lloc de coaccionada i en mans de l’arbitrarietat.
