L’Aleix Sarri va néixer a Barcelona l’any 1985. Es va llicenciar en Biotecnologia, cosa que no l’apassionava massa perquè el seu veritable interès era la política. Un dia algú li va recomanar subscriure’s a The Economist i, un cop va obrir les pàgines del primer exemplar que li va arribar a casa, s’hi va trobar un anunci del Màster en Relacions Internacionals de l’IBEI. S’hi va matricular, va fer les pràctiques al Parlament Europeu i, poc després l’eurodiputat Ramon Tremosa el va trucar per si li volia fer d’assessor. Aquesta trajectòria fa que malgrat ser jove i involucrat en política, l’Aleix difereixi bastant del típic personatge afiliat a les joventuts que no sap parlar d’altra cosa que del partit en sí. L’Aleix té les idees clares i no necessita l’argumentari setmanal enviat des de la secretaria d’organització i, a més, és un tipus amb un bon sentit de l’humor, cosa que sempre admiro. Ara, basant-se en la seva experiència al Parlament Europeu, ha publicat el llibre “La Unió Europea en perill. Tot el que volies saber sobre Europa i l’euro” (Pòrtic/Dèria)
Al teu llibre hi dius que la crisi de Grècia ha estat, sobretot, “política i moral”. Tenim tendència a veure’ls com a víctimes. Estem equivocats?
No. La crisi de Grècia està essent molt i molt dura, i hi ha moltíssima gent que s’ha quedat a l’atur o que ho ha perdut tot i per tant és natural veure’ls com a víctimes. Ara bé, sí que és cert que hi ha moltes coses que van fallar a nivell col·lectiu. Quan la gran majoria de professionals liberals declaren molt per sota dels seus ingressos o la classe alta evadeix impostos, quan els partits polítics es repartien el poder entre dues famílies com si res, o quan molta gent estafava a l’Estat per cobrar algun subsidi extra, potser és que alguna cosa molt profunda ha fallat. Perquè no tinc dubte que se sabia i es tolerava.
Poses èmfasi en la divergència Nord-Sud i assenyales un xoc entre els valors protestants i els països mediterranis. És una qüestió cultural, doncs? Si és així, potser no hi ha solució i sempre hi haurà dues europes diferents
És cert que poso un gran èmfasi en la divergència Nord-Sud, perquè em sembla que realment existeix tant a nivell econòmic com de relat de què ha passat a la crisi econòmica. Amb tot, considero que sí que té solució. El projecte europeu i en particular l’euro són molt recents, els projectes polítics i econòmics encara poden convergir i això és el que hem d’intentar els propers anys.
Consideres que l’euro ja no és una sola moneda perquè un euro xipriota, dius, val menys que qualsevol altre. Què vols dir?
Vull dir que per als xipriotes, un euro a la butxaca té avui menys valor que per a nosaltres. En existir controls de capitals vigents a la illa, això vol dir que un euro a Xipre no es pot moure/invertir per fer transaccions a cost zero en qualsevol altre punt de la zona euro. Hi ha restriccions en les quantitats i un control del govern notable, per tant tenen a la pràctica menys valor, perquè en pots fer menys coses que no pas en qualsevol altre punt de la zona euro on sí que hi ha llibertat de capitals.
Perdonar el deute dels estats amb més dificultats seria una ajuda o una condemna?
Depèn. Ha fet reformes aquest estat? El seu nivell de deute públic actual és sostenible? Té clar la seva societat que el govern no tornarà a ser rescatat per els altres països de la zona euro i que si es gestiona malament senzillament farà fallida? Han posat en marxa polítiques per limitar el dèficit?
Totes aquestes són preguntes importants. Si es percep que un Estat senzillament ha deixat de pagar, per què li haurien de prestar diners els mercats financers quan en torni a demanar? Voldríem que el nostre fons de pensions invertís en un país així? Els Estats que deixen de pagar el què deuen s’arrisquen a convertir-se en intolerants a l’endeutament, i que cada cop hagin de pagar més per finançar-se.
I tot això sense oblidar que els ciutadans dels països que hagin prestat els diners dels rescats tindran pèrdues. Pèrdues de diner públic que no hauran estat utilitzades per a millorar la sanitat i educació, fer noves infraestructures…
Ets molt dur amb Espanya al teu llibre. Rajoy, per contra, treu pit dient que ha fet els deures.
És el mateix orgull mal entès de sempre. Fa uns dies vaig veure Rajoy en algun tall donant lliçons a França sobre les reformes que hauria de fer. Com si ell n’hagués fet tantes! Montoro deia fa un any que “España es el mayor éxito económico del mundo”. Sincerament no ho puc entendre.
Ha explotat la major bombolla immobiliària que ha vist mai l’Europa Occidental. Fa sis anys que el crèdit bancari cau, que l’atur està en nivells per sobre del 20% a tot l’Estat i a sobre el deute públic s’ha triplicat i ja arriba al 100% del PIB. Un bilió d’euros! És cert que les exportacions han millorat i la demanda interna ha donat signes de millora, però tot és massa incipient, massa fràgil. La meva sensació és que a l’Estat espanyol encara li queda un llarg camí per recórrer per sortir de la crisi.
Trobes normal que els creditors imposin mesures dràstiques als estats rescatats. Consideres que, en últim terme, són aquests estats els culpables de la seva pèrdua d’independència. Neoliberal salvatge, et diran.
No no, a veure. Trobo normal que hi posin condicions. Estem parlant de quantitats astronòmiques que han estat prestades (240.000 milions d’euros només a Grècia) i entenc que els contribuents dels països que han prestat aquests diners no els voldrien perdre. I que a més a més, aquests diners es presten amb la intenció que els països rescatats facin les reformes necessàries per a ser autosuficients. Trobaríem normal prestar 450.000 milions d’euros i no posar cap condició? Jo crec que no, llavors el què cal és debatre sobre el detall de les condicions imposades.
Per contra, defenses que els bancs estiguin molt més controlats i que s’avanci cap a la unió bancària per restar poder a les elits nacionals. Potser et diran comunista.
Hahaha. El què jo defenso és que hi ha països, com per exemple l’estat espanyol, en què hi ha hagut una relació massa estreta entre regulador i banc, una relació massa còmode. Som conscients que els inspectors del Banc d’Espanya van enviar una carta al governador i el ministre d’economia l’any 2006 avisant del que estava a punt de passar i que no es va fer res per evitar-ho? Estic convençut que amb un regulador europeu, serà més fàcil supervisar la salut dels bancs.
És més, hem d’avançar en una Unió Bancària Europea en què quan calgui rescatar els bancs amb diner públic, això no es converteixi en un augment de les retallades en sanitat i educació. Això ja passa als Estats Units, en què els rescats bancaris són gestionats a nivell federal. Si no fos així Estats com Nevada es trobarien avui en una situació d’atur molt similar a la d’Irlanda o Espanya.
Consideres que amb l’euro, “Europa es va llençar a una aventura per la qual no estava preparada”. Explica’t.
Una moneda única no és només un tros de metall. Són necessàries una sèrie d’estructures polítiques per tal que sigui viable a mig termini. Estic parlant sobre la Unió Bancària, la supervisió europea dels pressupostos i dels desequilibris macroeconòmics, un Fons Monetari propi, possiblement uns eurobons amb condicionalitat política, un pressupost europeu més elevat, etc.
Avui comencem a tenir algunes d’aquestes institucions, però el que és segur és que durant la primera dècada de l’euro no ha estat així. La zona euro ni tan sols tenia cap manera de controlar que es complissin les seves pròpies normes sobre dèficits i endeutaments públics.
En el cas de Grècia, la història ha posat en perill l’economia? Ho dic perquè consideres que es va permetre l’entrada de Grècia a l’euro en part per qüestions de romanticisme historicista en considerar-se el bressol d’Occident
Seria una manera de veure-ho, i aquesta visió hi és present. Però no ens enganyem. Grècia va entrar perquè interessava que ho fes, no perquè complís les condicions econòmiques per entrar a la zona euro (que no ho feia). França volia tenir majoria mediterrània al consell de govern del Banc Central Europeu i Grècia volia entrar a una àrea d’estabilitat monetària i prosperitat compartida. Crec que avui tothom es pensaria dues vegades aquella decisió.
Per què hauríem d’apostar, els ciutadans, per la Unió Europea? Allunyar de nosaltres la presa de decisions és una bona idea?
Vivim en un món globalitzat, en què els Estats potents ja no són de mida mitjana com Espanya, Itàlia o Alemanya. Són Estats-continent amb qui un Estat europeu sol tindrà dificultats per negociar en peu d’igualtat. En canvi, la Unió Europea, amb el seu pes de 500 milions d’habitants i un PIB similar als Estats Units, té potencial per a ser un actor fonamental a la política mundial i mantenir la influència europea. Ara bé, avui la UE és un gegant amb peus de fang. No té prou legitimitat política interna per a poder exercir aquest rol. Cal superar el dèficit democràtic existent per a que naixin lideratges polítics vertaderament europeus amb capacitat per enfrontar-se als interessos particulars dels Estats.
Creus necessari la creació d’una esfera pública europea per tal que els ciutadans es facin seva la UE i vulguin participar en les seves institucions. Com es pot fer això? Creus possible que els estats renunciïn al seu principal espai, que és l’imaginari col·lectiu?
Timmermans, el nou Vice-President de la Comissió Europea, va escriure fa cosa d’un any: “Europa ha de ser gran per les coses grans i petita per a les coses petites”. Jo hi estic totalment d’acord. Europa ha de guanyar poder en aquells camps en què pugui ser més eficient i més útil (política exterior, defensa, aprofundiment de la zona euro, inversió en infraestructures d’abast europeu, regular els mercats financers…) i en canvi s’ha d’inhibir en aquelles competències en què la millor gestió per als ciutadans ha de ser a nivell dels Estats, les regions o els municipis. La prohibició de les setrilleres o la regulació del soroll que fan els tallagespes són exemples d’allò que no hauria de tornar a passar.
Els Estats sempre batallaran per conservar el seu poder, però si generem lideratges de dimensió europea, capaços d’apostar per a polítiques que ens convinguin a tots, serà més fàcil que les grans capitals europea perdin aquesta partida.
Podríem estar parlant de la creació d’una “nació europea” però potser és difícil que ens hi acabem sentint identificats. Al cap i a la fi els llaços entre europeus són, per bé que reals, molt més genèrics que els que poguem tenir entre els nostres connacionals.
Ens podem sentir catalans i europeus, no veig perquè ha de ser incompatible. Avancem cap a un món en què cada cop més les identitats múltiples seran importants a la vida de moltes persones, això per la generació Erasmus és una obvietat cada cop més gran.
En aquest sentit, és fonamental protegir la lliure circulació de persones entre els 28 països de la Unió, així com defensar els valors fundacionals del projecte europeu de tolerància, respecte als drets fonamentals, dels valors democràtics… Aquest lligam amb els altres europeus és perfectament compatible amb el nostre sentiment nacional. Malgrat tots els malgrats, no hauríem d’oblidar la gran importància que va tenir la existència de la UE com a àncora per assegurar que països com Espanya, Grècia o Portugal tinguessin incentius per convertir-se en una democràcia.
I sens dubte, un dels motius de l’èxit esclatant del sobiranisme català l’hem de trobar en la seguretat que dóna pertànyer a la UE i la certesa que en el context europeu el govern espanyol no podria fer ús de la violència per a reduir un moviment pacífic i democràtic.
