Fa temps que no veig en Quim Torra i no puc negar que em fa gràcia tornar-hi a conversar una estona. Em rep en el seu despatx d’Òmnium, elegant i sobri, situat en un entresòl. El descriu com “el despatx de la Muriel”. Mentre contesta una trucada em dedico a tafanejar les parets, amb la Creu de Sant Jordi i altres condecoracions, així com una petita obra de Miró -no tinc temps de mirar gaire cosa més. Tot plegat ens indica el pes de l’entitat en la història recent del país, però també un esperit poc pretensiós. La història d’en Quim segurament ja la coneixeu. Va dedicar-se al sector de les assegurances, vivint a Suïssa. Després va tornar i va fundar l’editorial Acontravent, especialitzada sobretot en l’estudi de la història del periodisme català. El 2012 va ser nomenat director d’El Born CC, càrrec que ha deixat amb el canvi de govern de la capital catalana. Des d’aquest mateix estiu ha estat designat president d’Òmnium Cultural, en substitució de Muriel Casals, i ho serà, com a mínim, fins el mes de desembre. A més de ser una persona de tracte molt afable, he de dir que no puc fer altra cosa que parlar-ne molt bé. En Quim em va fer un pròleg d’un llibre, me’n va editar un altre i sempre està disposat a ajudar pel que faci falta. Amic potser és una paraula molt grossa, no ho sé, però he de dir que avui la sensació era de retrobament amb un amic. Permetin-me, doncs, que faci l’entrevista tutejant-lo
Fa poc que has deixat la direcció del Centre Cultural El Born. Ho fas amb recança?
Jo abans d’El Born havia treballat gairebé 20 anys en una empresa privada d’assegurances, després vaig fundar l’editorial Acontravent, després va venir El Born… Penso que a totes aquestes estades en diferents llocs no t’hi has d’aferrar massa sentimentalment. Van passant: arriben, fas el que pots –millor o pitjor- i passen de llarg. Però, certament, poder inaugurar El Born, celebrar-hi el Tricentenari… Han passat coses una mica gruixudes aquest temps i, per tant, me’n queda un record fantàstic, sobretot de pensar que he pogut ajudar a divulgar una mica més i millor la història del país i aquest és el record que me’n enduc. Jo m’he sentit una baula d’una cadena. Hi havia hagut un equip que havia portat endavant tot el tema de les excavacions. Certament, l’any abans de la inauguració vam acabar de perfilar quin podria ser el missatge de l’espai expositiu, però sense la tasca prèvia de tots aquells anys no s’hauria pogut fer. Per descomptat al final hi ha algú que acaba donant la cara davant dels mitjans però aquestes coses mai de la vida les pots fer sense un grandiós equip que hi ha a darrere.
Pateixes per la continuïtat del projecte? Et fa por que es desvirtuï?
No, jo penso que cada responsable d’El Born hi donarà el seu accent –només faltaria. L’hi havien donat els anteriors responsables, l’hi vam donar nosaltres i penso que qui ve també ho farà, però crec que El Born està ja en la línia de centre de memòria històrica. El que pots canviar és la programació cultural per una altra, però ja hi ha moltes incògnites sobre El Born que han tingut una resposta clara. A més, celebro que una de les iniciatives del nou govern municipal sigui fer un gran homenatge al president Companys a El Born. Això em va agradar moltíssim. Ja ho dirà el temps, però penso que hem resolt molts dubtes.
Seguim parlant dels teus projectes vitals. Veurem ressorgir algun dia l’editorial Acontravent o ja és una etapa tancada?
Justament ara és el moment de la resurrecció d’Acontravent. És, en definitiva, en una segona etapa vital, l’objecte professional de la meva vida. Em va costar molt de compaginar El Born, amb l’activisme a Òmnium i l’editorial, en un moment en què el país absorbeix moltes energies. Ara que ja torno a poder dedicar-m’hi professionalment ja hi ha dos o tres originals que estan a la cuina. “Acontravent is back”.
La teva presidència d’Òmnium és molt recent. Et sents còmode amb aquesta nova responsabilitat?
M’he sentit un punt aclaparat, sincerament. Quan no ostentes la representació de l’entitat pots parlar amb més llibertat. Jo, als articles, etcètera, estava acostumat a parlar amb una gran llibertat. En el moment en què representes una entitat amb 52.000 socis amb diferents opinions penses que has de trobar el punt des d’on representis la gran majoria dels socis. Això aclapara, però també aclapara la responsabilitat d’entrar a tres mesos de les eleccions més importants d’aquest país -el referèndum que no vam poder fer- i tenint tota una Meridiana per davant. Hi ha una certa sensació de “ai, ai, no la caguis ara!”. Tot i així, igual que en El Born, aquí hi ha un equip magnífic, i això ho fa extremadament fàcil, alhora que l’èxit de la Meridiana ens va treure bona part de la pressió perquè la nostra gran contribució de cara al 27S era quela Meridiana fos un èxit, i ho va ser. Ara vivim amb la gran esperança de fer del 27 una gran victòria.
Aprofundint amb la Diada, com n’has viscut la seva organització?
De fet, aquesta vegada ens vam distribuir els papers entre l’ANC i nosaltres. L’Assemblea estava molt focalitzada en l’organizació dela Diada –perquè en tenen un coneixement esparverant i quan siguem independents es podran dedicar a constituir una agència internacional per organitzar “performances” [riu]- i nosaltres ens vam dedicar més a la resta de campanyes d’Ara és l’hora: campanyes de trucades, campanyes de posar-nos en contacte amb microlíders de la societat, una campanya dedicada a la gent gran, una altra dedicada als joves… Tota una sèrie de campanyes enfocades a mobilitzar la gent.
Diuen que la fórmula “llista civil sense polítics”, que finalment no va acabar podent ser, la vas plantejar tu
De tots aquests dies i hores de negociacions n’hi haurà un llibre excel·lent que tu podràs comprar i jo no, perquè seran les meves memòries i es publicaran un cop hagi traspassat. No, aquesta no va ser una idea de Quim Torra, sinó que va ser d’Òmnium Cultural en un moment determinat. Nosaltres teníem dues grans línies vermelles: buscar el màxim consens possible i que sempre donaríem suport a qualsevol candidatura independentista. De la suma d’aquestes dues, en un determinat moment, vam pensar que potser una llista sense polítics seria la millor eina per permetre un referèndum pur i que després, al cap de molt poc temps, hi hagués unes eleccions polítiques, podria ser una bona solució. Aquesta proposta no va tenir el consens ni el suport necessari i va sortir una altra fórmula en la qual tothom va cedir. El més interessant de la fórmula que es va trobar al final és que és la fórmula de tots: ningú no pot dir que era la seva perquè tothom va haver de renunciar a coses i acceptar-ne de noves. Per tant, és el bon acord i estic molt content del resultat final.
D’aquestes eleccions quin resultat n’esperes?
Una victòria. Aspiro, també, a la victòria en vots.
Parles de l’independentisme en general o de Junts pel Sí?
De l’independentisme en general. Un resultat plausible en aquest moment és una majoria absoluta en diputats de Junts pel Sí que, sumat a l’excel·lent resultat que tothom augura a la CUP, aconsegueixi un resultat de majoria absoluta en vots, la qual cosa ho facilitaria molt tot. Dit això, la majoria absoluta amb escons és suficient i prou legitimadora per poder iniciar aquest procés.
Després d’aquestes eleccions, quin paper tindrà Òmnium durant els 18 mesos d’impàs que s’ha fixat des de Junts pel Sí, si realment guanya aquesta coalició?
Les entitats de la societat civil segurament no podrem fer el mateix paper, però també hi serem. És a dir, hi ha un fet molt important: hi haurà onze diputats que representen, d’alguna manera, les nostres entitats. Això gairebé serà una sisena part de Junts pel Sí i, per tant, la societat civil entra al parlament. Això ho canvia tot perquè ja no només estàs a fora, sinó que també has entrat dins. Nosaltres serem allà on sempre: amatents per tal que aquest full de ruta que ens ha de portar a la independència es vagi seguint, fent tot el que puguem perquè la unitat que s’ha aconseguit continuï i procurant que Junts pel Sí i la CUP sàpiguen trobar en aquests moments clau la unitat necessària. En aquests termes de país continuarem fent el mateix, però tindrem gent dins del Parlament i espero que dins del Govern. També penso que és molt probable que nosaltres tinguem també una veu pròpia en el procés constituent i volem ser un actor decisiu en el debat sobre llengua i cultura, aportant-hi l’opinió dels nostres socis. Potser en aquest impàs, de les tres palanques “llengua, cultura, país” d’Òmnium, podrem empènyer una mica més les de llengua i cultura, la qual cosa també em fa molta il·lusió perquè aquest és el paper primordial d’Òmnium: el d’entitat cultural. El que passa és que aquests últims anys hem estat prement l’accelerador del país perquè hem pensat que el millor per a la llengua i la cultura era apostar fort per la independència.
Es diu que la societat civil pressiona els polítics, però jo crec que a vegades també pot ser a la inversa. No us fa por sentir-vos pressionats pels polítics?
Sempre hi és aquesta possibilitat. De tota manera, ara fa poc vam fer una enquesta als socis per preguntar-los si els semblava bé el posicionament que havia pres Òmnium i el 98% dels nostres socis estan d’acord o molt d’acord amb el posicionament que hem pres. Això et dona molta tranquil·litat perquè estàs representant pràcticament la totalitat de l’entitat. Tenim un soci que ens ajuda a aguantar les pressions, perquè ens empeny a anar en una determinada direcció. És molt bo que el nostre soci sigui exigent i per nosaltres és una gran mesura antipressions. Nosaltres també tenim un mandat democràtic, i això és clau.
En cas d’independència, quin paper ha de jugar Òmnium en la Catalunya estat?
En un país on la llengua pròpia escassament és parlada pel 35 o 40% de la gent una entitat com Òmnium sempre tindrà raó de ser. Però també és veritat que ja no estem com als anys 70 fent classes de català, perquè ja les fa l’administració. En canvi, en els últims anys Òmnium ha obert tota una línia de programes de cohesió social molt importants. Jo veig un Òmnium de futur que segueix treballant per la llengua, però on els programes de cohesió social, des de moltes perspectives, agafen una gran empenta.
Fins a quin punt aquest paper no l’hauria de fer un Ministeri de Cultura?
És que ja l’està fent la Direcció General de Política Lingüística. Ara ja no fem les classes de català que fèiem en els temps més foscos, però organitzem el Premi Sambori, que és un premi de literatura on 40.000 joves hi participen, o seguim apostant perquè els òmniums de cada poble col·laborin amb les diferents entitats, donin suport a la cultura popular o plantegin escenaris de divulgació de l’alta cultura. Insisteixo en què hi ha una branca per nosaltres molt prioritària de programes de cohesió social. Pensa que en els quatre últims anys Òmnium ha doblat el número de socis: fa quatre anys enrere érem 25.000 i ara som 52.000 i aquests nous socis són gent molt activa que ens vol veure presents arreu i que està empenyent-nos. Qui encara pensi que Òmnium és una cosa folkloritzada i rància s’equivoca bastant. Òmnium és una entitat que mira al futur.
Com projectes la teva relació amb l’entitat d’ara en endavant?
El meu mandat pot ser molt breu perquè s’acaba amb les eleccions de desembre i m’he negat a pensar què farem amb els companys o què faré jo personalment. No he pensat si em presentaré a les eleccions: primer va ser 11 de setembre i ara és el 27S. A partir d’aleshores ja pensarem què serà de tots nosaltres. Per això vam escollir la solució provisional d’escollir un vicepresident com a president d’Òmnium. Però, evidentment, a nosaltres ens agrada votar i aquest desembre, juntament amb l’assemblea ordinària, es convocarà l’elecció del nou president d’Òmnium i la resta de càrrecs que calgui escollir. Ja ho veurem: tot just gestionem el final de l’era Muriel i jo sóc un gran murielista, i tot el que puguem fer en la línia del que s’ha vingut fent, ho farem. Tothom qui es vulgui presentar a les eleccions de desembre, que ho faci, perquè tothom té dret a imaginar-se l’Òmnium que vol.
