Per Teresa Ciges i Marta Royo
Laura Borràs va deixar les aules de la Universitat de Barcelona on ensenyava Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per entrar a la política. Explica que l’excepcionalitat del moment és el que va fer que donara un pas endavant. Després de dos anys d’immersió en el quefer polític, Borràs torna a ser candidata de JuntsxCat al Congrés dels Diputats, on en la breu legislatura anterior va poder veure a líders com Oriol Junqueras o Jordi Sànchez asseguts en un escó enfront d’una extrema dreta que tractava de silenciar-los i un partit socialista que es quedava immòbil. Aprofitem 20 minuts entre les parets del Parlament de Catalunya per entrevistar-la.
-Laura Borràs és una marca. Com et definiries?
-Em defineixo com una persona que no formava part del món de la política -sóc professora universitària i sóc molt feliç en la meva condició de professora-, però l’1 d’octubre m’afecta molt. Fins al punt que aparco la meva carrera professional per dedicar-me a treballar pel país. Potser la marca personal ve perquè pot haver-hi gent que se senti identificada amb això: amb algú que l’1 d’octubre era al carrer i ara és des de dins de les institucions intentant representar la veu del carrer.
-Llegir dóna pau?
-Sí, segurament la literatura és el que més em reconnecta amb aquelles essències i això no ho perdo mai. La cultura és el que em vertebra i suposo que això també marca una manera de fer que moltes vegades sorprèn la gent però que per mi és absolutament estructural; forma part de la meva manera de ser. Els mestres som sempre mèdiums entre allò que volem comunicar i els destinataris. I aquest pont tracto de reproduir-ho, intentant obtenir el benefici més gran possible.
-Per què fas aquest pont ara?
-A vegades faig la broma que m’havien demanat molts partits entrar en política des de feia molt de temps i sempre deia que no; i es veu que estava dient que no perquè m’estava reservant per aquest moment! És ara quan toca fer política, que és segurament quan la política està més denostada. Hi ha una insatisfacció que pel que sembla la classe política no sap canalitzar de la manera que la gent del carrer demana. I, a més, a hores d’ara fer política és un risc: porta associat una querella, una imputació, la presó o l’exili. És una repressió indiscriminada, i justament per això cal compromís.
-Qui et proposa fer el salt? I per què Junts Per Catalunya (JuntsxCat)?
-M’ho proposa el president Puigdemont. Jo era la presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes i el meu conseller, Lluís Puig (que estava a l’exili), m’escriu perquè pugès a veure’l. I allà a Brussel·les el President m’explica que estaven treballant per tenir una llista unitària i que semblava que no tots els partits volien, i que si era així, ells intentarien fer una llista el més unitària possible, amb persones que hagin mostrat el seu compromís i amb la fermesa de tirar endavant en una època molt complicada. Li vaig dir que si ell volia, podia tancar simbòlicament les llistes, i quan veig les llistes i em trobo com a número cinc vaig dir-li: President, quina part de “simbòlicament” no entens?! [rialles] I fins aquí. Quan un surt de la seva zona de confort i ho fa amb aquesta voluntat de servei, s’adona que això no es tracta de tu, sinó d’un nosaltres; i això on ho he trobat és en JuntsxCat.
-Quina diferència hi ha entre JuntsxCat, PdeCat, la Crida i l’antiga convergència? Podries definir cadascuna breument?
-L’antiga convergència, que tu dius, ja no existeix perquè els seus propis associats ho van decidir i es va fundar un partit que es deia Partit Demòcrata. Per tant, Convergència Democràtica de Catalunya avui en dia no existeix, encara que molts pretenen anar traient l’espantall d’allò que va representar Convergència, o la part negativa del que va representar Convergència (perquè s’obliden de la part positiva). El Partit Demòcrata és relativament recent en la seva formació i el 21 de desembre és l’únic partit que va saber estar a l’altura de les circumstàncies i entomar el repte de la unitat que altres no van voler per obrir espais en les seves files perquè ens incorporéssim o persones que procedien de trajectòries en altres partits o persones que no militem encara avui dia en cap partit. Per tant, JuntsxCat és això: una estructura d’un partit que tenia uns drets electorals (no oblidem que actua amb generositat i ambició de l’excepcionalitat històrica i democràtica que vivim) que ens incorpora a persones d’una transversalitat que volia ser el més semblant possible al clam d’unitat que ens feia el carrer. La Crida és un tercer actor que apareix ja quan JuntsxCat ja ha concorregut a les eleccions, impulsat pel president Torra i el president Puigdemont, que -sent fidel al clam de la unitat- pretén aglutinar persones, no sigles, per aconseguir el que l’1 d’octubre ens proposàvem: la independència i la república catalana. Jo vaig ser una de les persones més votades i formo part del govern de la Crida, que és un espai on hi ha gent de diversos partits polítics i de cap partit polític, que treballem sectorialment per aconseguir la independència, no com a partit polític, sinó com a espai transversal, com a actor que forci treballar per la independència.
«El debat sobre l’eix esquerra-dreta em sembla que és un fals debat,
quan el que tenim és una emergència democràtica de primera magnitud»
-En l’eix esquerra-dreta, on s’ubica JuntsxCat?
-En aquest país l’eix esquerra-dreta segurament no és un eix equilibrat: el gran gruix de la política catalana se situa en un eix de centre-esquerra. També cada cop més la divisió esquerra-dreta és més una etiqueta que una realitat. Perquè quan el PSOE es passeja en manifestacions del bracet de la dreta i l’extrema dreta, no sé en quin marge d’esquerra se situa, per exemple. El PSOE no fa picades d’ullet al seu espai ideològic com seria En Comú Podem, perquè per això hem anat a la ruleta russa de les eleccions, sinó que fa picades d’ull molt directes tant al PP com a Ciudadanos, i si no fa picades d’ull directes a Vox, es manifesta al seu costat a Barcelona. És molt més fàcil voler col·locar la gent en un eix esquerra-dreta quan el que veiem que el que funciona a Espanya és un eix de caràcter nacional. El que ens hem de preguntar a Catalunya és com és que aquí entrem en disquisicions on el que està posant-se en dubte és que es necessita la unió que fa la força de tots en un eix que sigui de caràcter nacional, no ideològic.
-A Catalunya hi ha un doble eix: el nacional i l’esquerra-dreta…
-Si, però en aquest moment, en una situació d’emergència democràtica, no hi ha eix esquerra-dreta que marqui, perquè com et poses a parlar de polítiques socials si no pots ni tenir polítiques perquè els que les fan són a la presó per fer-ho? Si surt més barat matar a algú que posar urnes? Si hi ha penes de presó a assassins que són més baixes que per a demòcrates? Hi ha gent que em treu aquest eix i em diu: “la república catalana la vull més…”, i li dic: “però no tenim la república catalana i, o ens conjurem tots per tenir-la, o no la tindrem”. Quan la tindrem ja decidirem si és més cap aquí o més cap allà. La situació d’emergència, d’alarma, necessita que els partits reaccionin i siguin generosos i estiguin a l’altura del que reclama el moment i no pensant en els seus interessos de partit, que en un altre moment serien legítims. En aquests moments estem parlant de supervivència, i el debat sobre l’eix esquerra-dreta em sembla que és un fals debat, quan el que tenim és una emergència democràtica de primera magnitud.
-A més de reivindicar l’autodeterminació i la llibertat, quina és la vostra agenda a Madrid?
-Nosaltres tenim agenda i tenim discurs sobretot. Quan escoltava el President del Govern en el seu discurs fallit d’investidura al mes de juliol, parlava d’igualtat efectiva entre dones i homes, d’ocupació de qualitat, de salari mínim interprofessional, d’emergència climàtica, de l’era digital. I li vaig dir que era fantàstic que parlés d’això, però que el Parlament de Catalunya ja ha legislat sobre això, els nostres partits han fet la feina, però el seu Tribunal Constitucional ha preferit considerar que tot allò que surt del Parlament de Catalunya és sediciós per definició. Hi ha un prejudici ideològic sobre què representa el Parlament, hi ha una falta de respecte sobre la sobirania del Parlament. Entén que hem de parlar d’independència perquè el missatge que ens dóna l’estat espanyol és que si volem aconseguir legislar sobre totes aquestes qüestions, necessitem ser independents? Amb exemples com aquest es pot veure com, fins a quin punt, la consecució de la independència és el desbloquejador per la millora de la qualitat de vida i les polítiques efectives a la ciutadania de Catalunya, sigui o no sigui independentista.
«Quan dins de l’espectre de JuntsxCat pots trobar des del Ferran Bel
fins a Roger Espanyol, observes la transversalitat que hi ha en aquest projecte»
-Quina és la vostra proposta de valor diferencial respecte a les altres candidatures independentistes?
–JuntsxCat pot acreditar, no d’una manera retòrica, sinó d’una manera real, haver treballat per la unitat que reclama el carrer. Quan dins de l’espectre de JuntsxCat pots trobar des del Ferran Bel fins a Roger Espanyol, observes la transversalitat que hi ha en aquest projecte. Són persones compromeses que estan disposades a deixar de banda les seves diferències ideològiques per treballar conjuntament en un objectiu que els uneix: fer avançar el país. JuntsxCat està intentant fer possible una unitat. Ara que la CUP ha decidit concórrer a les eleccions, ho ha decidit sense consultar, ni avisar, ni tan sols suggerir si hauria una possibilitat de concórrer conjuntament. I sembla que la CUP diu que anirà a veure el Rei per dir-li coses que no vol sentir; perdoni, però nosaltres ja hi hem anat dues vegades per dir-li el que probablement no s’havia sentit dir mai prèviament, perquè hi ha gent que decideix, legítimament, no anar-hi. Quan la CUP diu “nosaltres hi serem, però no hi serem sempre”, nosaltres diem que sí que hi serem, i hi serem sempre perquè no hi ha interès petit o gran per Catalunya. Respecte de la CUP la diferència és que això que ells anuncien que volen fer, nosaltres ja ho hem fet. I respecte a ERC que, tal com va dir el President del Govern, els seus vots van ser a canvi de res. Nosaltres vam dir que no donaríem cap xec en blanc, i efectivament ho hem mantingut. Hem fet valdre els vots perquè són molt importants. Donar els vots a Pedro Sánchez vol dir mantenir com a ministre a Marlaska, i nosaltres per responsabilitat no ho podem fer.
-Per tant, diàleg amb Sánchez, sí o no?
-Diàleg no sols amb Sánchez (si li estic dient que he anat a veure al Rei!). Nosaltres tenim l’obligació no de triar els nostres interlocutors en funció de si ens agraden més o menys, sinó en funció de la legitimitat democràtica que tenen. El president del govern espanyol, sigui qui sigui, té la legitimitat que li dóna el fet que els seus electors l’han triat i li han donat aquesta responsabilitat. Per tant, m’agradi més o menys, nosaltres sí que anem a fer política, i seurem a la taula on segui el president del govern espanyol, perquè no podem dimitir de fer política. Ser part de les solucions, no enquistar-se en els problemes. El govern de Mariano Rajoy que va aplicar la repressió i el de Pedro Sánchez que la continua mantenint. Nosaltres no podem investir a presidents del Govern que refusen a fer política i que són generadors de més conflicte.
-El programa del 28A deia que el partit exigiria l’indult dels presos polítics si la sentència fora condemnatòria. Indult o amnistia?
-Això va ser un error, ja ho vam dir en aquell moment i ara l’hem subsanat. L’indult passa pel reconeixement d’una culpabilitat i l’amnistia per una votació en el Congrés dels Diputats, on ja sabem de quin peu calcen: abans de ser els presos condemnats van ser considerats culpables. Havia sentit representants polítics parlar de “los condenados“, i o bé ja sabien que ho serien o directament la presumpció d’innocència és una cosa que a l’estat espanyol no existeix. Per tant, la situació d’amnistia hauria de ser el que tragués els presos de la presó, però aquí farà falta la voluntat política que ja veiem que l’estat espanyol no té.
-I de la suma de forces polítiques que puguen donar suport. Amb Podemos, Más País, el PNV i Compromís (que no es van sumar a la Declaració de la Llotja) es podrien buscar consensos en aquesta línia, no?
-Clar. No és moment per equidistàncies, no ho és. Qui es manté en una equidistància quan hi ha una situació de repressió tan gran es col·loca, implícitament, del bàndol del repressor. Hem de ser-ne molt conscients. Vivim aquest moment d’excepcionalitat i no s’hi val anar amb tebieses. A la Declaració de la Llotja hi ha més de 12 grups polítics adherits, que estan d’acord en el fet que la situació dels presos, l’exili i la sentència és injusta. I, o estàs a favor i hi ets, o si no hi ets -implícitament, d’una manera falsament equidistant- estàs separant-te del costat dels oprimits.
