«La felicitat és l’absència de por», repeteix un divulgador científic escabellat de gran tirada mediàtica (per cert, admetem divulgador com a professió?). Diu que la gestió de les emocions —com ara la por— són la clau de volta de la felicitat. Aquest deu ser un dels lemes de més àmplia difusió avui dia, que anem repetint com qui passa el rosari. I perdoneu-me l’observació de caràcter personal: m’embafa com la mel ensucrada la inflació que pateix la paraula felicitat avui dia.
Quan els temps s’acceleren, percebem a la pell la incertesa com si fos la xafogor. I com que desitgem com cap altra època viure «moments històrics» que ens arrelin en alguna cosa duradora (vés a saber si la condició humana no és la de liquen), tendim a pensar que això dels temps incerts i líquids és específic de la nostra època. Aquesta deu ser la convicció dels temps que corren: creure que no hi ha conviccions inamovibles.
Però la història no té un moviment uniforme, com de fet no ho tenen ni els rius, ni l’aire, ni el foc, ni la terra… ni res que no sigui fet per la mà de l’home (això del moviment uniforme és una abstracció tecnocientífica). I potser són dèries meves, però en temps en què el curs del riu s’accelera —com ara el nostre—, reneixen les idees que van sorgir durant l’hel·lenisme, que va ser la primera gran transformació al menys des del naixement de la filosofia occidental, una mena de terratrèmol en les conviccions que consideràvem les parets mestres de la vida humana. I que la por és l’arrel de la infelicitat és la idea troncal d’un dels corrents d’aquest període: l’epicureisme. Què ens diu Epicur sobre la por? Quins prejudicis ens ajuda a desemmascarar?
Primerament, que l’absència de por és impossible. La por és una mena d’estructura antropològica, que forma part de nosaltres de la mateixa manera que el fetge. Segonament, el que observa Epicur és que la por, com de fet totes les altres afeccions de l’ànima, té tendència a la desmesura: de fet, la por és la conseqüència d’una desproporció dels elements que componen l’esperit humà. La por és una forma d’hybris.
Hybris és una noció central del pensament grec. És difícil, tanmateix, de delimitar-ne el significat: ve a ser l’orgull exagerat de si mateix que crea disharmonia en l’ordre personal o sociopolític. Definim-la per negació: hybris és tot el que comporta trencament de l’harmonia. Per als grecs, dit pel broc gros, l’harmonia és la sintaxi de la bellesa, i correspon a l’equilibri natural de les parts que conformen una cosa (o un home o una polis). Per tant, consideraven que hi ha un ordre en la natura, al qual tot —si vol ser harmoniós, mesurat, equilibrat— ha d’adequar-se, i és hybris tot el que trenca aquesta harmonia.
I en els homes i les dones, éssers naturals, hi ha la possibilitat de l’harmonia, però en nosaltres hi ha també l’esquerda d’hybris. I quan s’escola hybris i s’escampa com la humitat per les parets, els elements de l’ànima es desendrecen i pren cos la por.
Com podem combatre la por? Doncs amb el sentit de la mesura que proporciona una vida serena. La por no s’elimina, sinó que s’encalma en la mesura que retornes a l’ordre. El contrari de la por no és la valentia: és l’harmonia. La por, doncs, se la dissol col·locant les coses de l’ànima al seu lloc, en la justa mesura. I per a fer-ho cal la phrónesis (sovint traduït com a prudència), la virtut cabdal per a una vida feliç segons Epicur, que és formada de tres elements: l’honestedat (la sinceritat i la cordialitat amb si mateix), el seny (l’habilitat de trobar la mesura de les coses) i la justícia (la saviesa de donar a cada cosa el que li correspon). Aquestes són, per a Epicur, les armes per a una vida més feliç, més plaent, més serena.
Per a Epicur, doncs, una emoció desmesurada com la por no se la combat contraposant-hi una altra emoció (per exemple, a la por no se la venç amb alegria), sinó amb sentit de la mesura. Amb matemàtica, si em permeteu. I això em fa pensar en el lema que hom diu que presidia l’entrada de l’Acadèmia de Plató: «Que no entri ningú que no sàpiga matemàtiques».
