Fa uns dies, l’emèrit president de la Generalitat, Jordi Pujol, des de les pàgines de La Vanguardia feia unes observacions que, al nostre entendre, concitaven el debat i la reflexió. Dissortadament han anat passant les setmanes i aquest debat no s’ha produït, que jo sàpiga, més enllà d’algun article espars el qual s’ha limitat a donar-li més o menys la raó i a profetitzar que, un dia o altre, tornaran els ideals d’igualtat sota la vesta d’un neomarxisme o del que sigui. Quin dubte hi ha que tornaran; aquest llast l’arrossegarem fins a la fi del món, sempre amb el mateix guió i el correlatiu fracàs. Com diu Steiner, els sers humans són carnívors més o menys dotats; els ideals de racionalitat col·lectiva i d’austeritat abnegada només es poden imposar a un cost totalment inacceptable. D’altra banda la cobdícia –i la misericòrdia- no coneix caramulls ni punts de saturació. Potser la propera vegada la dictadura del proletariat anirà precedida de la imposició d’una dieta vegetariana estricta i universal; vés a saber. De més verdes en maduren.
Pujol, potser amb un excés de generalització, com correspon als estadistes d’alta volada que no s’adrecen exclusivament als de la seva corda sinó a tots els catalans, generalització, d’altra banda, que ha suscitat les digressions indigeribles que acabem d’esmentar, ens il·lustrava respecte de l’acrònim IVA (idees, valors i actituds) al qual dedica el seu merescut lleure. Idees clares sobre el que som, el que volem ser, el que podem ser i el que no podem. Valors sòlids, conviccions fermes i virtuts sense data de caducitat, això és, compromisos transformats en hàbits. I, en fi, actituds positives de confiança, autoestima i voluntat de superació. Tot això està molt bé, president, però no serà una fantasia? Podríem sostenir fàcilment que Catalunya ha perdut la confiança en ella mateixa. La llengua retrocedeix davant d’un castellà cada dia més abrandat i bel·ligerant. La sostenibilitat del territori és una il·lusió, si no un sarcasme. La nostra parla ha esdevingut vulgar i carrinclona, una trista paròdia del que fou, reduïda per fi a una traducció literal del castellà. I no diguem l’eufonia; que si els iibres escolars no es poden cedir als iermans perquè ja estan fets els eiercicis (algun dia parlarem d’aquest sistema educatiu que redueix l’ensenyament a la resolució de mots encreuats, a benefici de llibreters). Els nostres polítics marquen el pas d’una decadència, si no volguda, tampoc no evitada, en una mena d’adolescència permanent en la que només compta el aquí i l’ara. Per posar un exemple, i per no parlar més d’Arenys de Munt, que ja n’hi ha prou i massa, el passat 5.1.09 es publicà al BOE un Reial decret que modificà la comissió, creada l’any 2006, per a la commemoració del II centenari de la Constitució de 1812, la Pepa. L’Estat espanyol, enemic de les improvisacions, porta quatre anys pel cap baix preparant els fastos del constitucionalisme gadità. Sens dubte s’acosten temps de commemoracions entre les quals excel·lirà, pel seu abast, la de la Guerra del 14, que ho eclipsarà tot. Cal suposar que la instauració de la independència serà un procés una mica més complicat que la celebració d’un bicentenari; tot i així el príncep del foc d’encenalls ens l’enuncià amb bombo i platerets per al mateix any 2014, sense full de ruta ni programa de transició, no fos cas que s’herniés, bo i revalidant el diagnòstic burleta d’Unamuno: ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, ¡os ahoga la estética! És més que probable que ens quedem sense independència ni estatut, i haguem d’acontentar-nos convocant una altre aplec de la protesta com el que parodià el sarcàstic rector de la universitat de Salamanca, amb la nostra autoestima una mica més deteriorada, com si n’anéssim gaire folgats.
La penosa història de la darrera centúria només s’explica des de la trista constatació que no avancem: de la Setmana Tràgica a la dictadura de Primo de Rivera; de la II República a la Guerra Civil i el franquisme; de la transició democràtica a la II LOAPA, aquesta amb moltes més possibilitats d’èxit que la primera, puix que ara el Govern de la Generalitat, com Déu respecte del pecat, ni la vol, ni la deixa de voler. Les idees han estat suplantades pel deliri dels caps de pardals, en el millor dels casos, i per l’oportunisme de polítics nefastos, sense cap altre compromís que el de l’enriquiment personal i a costa de l’esperança de tots, en el pitjor. Els valors, desbancats per les estratègies de poder acomodatícies; l’amor de pàtria reemplaçat per l’amor propi. I de les actituds tampoc no en podem fer un diagnòstic més galdós; qui es quedà al passeig de Sant Joan l’11 de setembre fins a les onze de la nit veié com una jornada reivindicativa es diluïa per art d’encantament en un crepuscular marasme de pixades, vomitades, consum de cannabis i hectolitres de cervesa venuda per indis amb turbant, enmig d’estelades enarborades al so de rumbes a tot volum i en castellà. Deixem-ho córrer, president; ja n’hi ha prou de quimeres. Que aquesta terra posi fi d’una vegada als seus deliris. No ens compliqui la vida; deixi’ns descansar aixoplugats en els aforismes de Cioran: si les ones del mar poguessin pensar, es convencerien que avancen, que tenen un objectiu damunt la terra, que ho fan tot pel bé del mar, Catalunya, i acabarien fornint una filosofia tan absurda com la seva pròpia obstinació. Bressolem-nos, doncs, sense remordiments, en el vaivé de les ones de la indolència, que Catalunya ja en té prou de somnis que acaben en malsons. Una vegada esllanguits com a poble trobarem, en la paràlisi de la castellanització definitiva, la pau de l’esperit distès igual que un arc, així com el somriure condescendent dels nostres veïns, per als quals haurem esdevingut, finalment, raonables i obedients com uns xais. Que la defecció ens conduirà al nihilisme i al ressentiment? Segur. I què? Des de Joan Fuster sabem que la condició de possibilitat dels ressentits és la necessària concurrència dels ressentidors. O no?
No necessàriament. Hom pot esdevenir un ressentit en una illa deserta –l’homme n’écrit rien sur la sable a l’heure où passe l’aquilon– de semblant faisó que hom pot sortir d’Auschwitz, Mathausen o Buchenwald amb el cor obert (Primo Levi, Amat Piniella, Semprún). Generalment, el Gran Ressentidor s’estavella estrepitosament davant la misericòrdia i la pietat infinites de les seves víctimes. De Sophie Scholl a Carrasco i Formiguera; de Dietrich Bonhoeffer al general Batet, el S XX és un mosaic de pietat. Que llarg seria aquest paper si hagués de ressenyar tots els qui moriren perdonant de cor llurs botxins. Ens l’haurien d’haver fet mot grossa per tal de poder-nos ressentir! I ni així. Davant la shoa, què més podríem fer que agenollar-nos, com l’stàrets Zòsim? Deixem-nos doncs de jeremiades, no fos cas que, una vegada esllanguits i amb l’acta de capitulació rubricada, sentíssim de lluny la salmòdia dels nostres germans de l’altra riba i la tristesa ja no ens permetés viure ni morir: si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta; que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per inspirar els meus cants de festa. D’altra banda, tampoc no és cert que no avancem. Llegeixin vostès els tres articles de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica i constataran que, des d’aleshores, hem avançat, per bé que a batzegades. Els excessos dels nostres fills la nit de l’11 de setembre són, ni més ni menys, els nostres excessos la nit de les sis hores, a Canet. En fi, el poble d’Israel, com l’au fènix, ressuscità de les seves cendres quan més a prop es trobava de la seva aniquilació definitiva. Si Adolf Hitler hagués intuït que, gràcies a ell, Israel tornaria a tenir un Estat propi, després de més de dos mil cinc-cents anys de diàspora, probablement s’hauria escanyat en el mateix bressol, o hauria exigit a la pobra de sa dida que en comptes de llet, malaguanyada, li donés verí. La decisiva contribució del Gran Ressentidor en la construcció de l’estat jueu no es pot comparar ni amb la de Theodor Herzl. Aquestes són les paradoxes de l’existència. Que en prenguin nota els del Tribunal Constitucional.
I bé, com que no hi ha hagut debat, me’l faré tot sol. La independència no és tan inofensiva com aparenta, sobretot quan s’utilitza amb finalitats electorals. L’adhesió a la independència no entranya cap risc ni cap responsabilitat; és equivalent, si fa o no fa, a ser soci del Barça, i potser ni això, perquè és de franc; tanmateix atorga a l’adherit patent de cors per calcigar la pàtria amb absoluta impunitat; recordin sinó els sorprenents raonaments del senyor Vendrell, quan parlava d’ella com mai l’Església ha gosat parlar dels sagraments, ni tan sols abans del concili tridentí. A la independència normalment no s’hi arriba pel camí de l’autodeterminació sinó a través d’una guerra en el decurs de la qual els secessionistes han estat especialment castigats (jueus, kosovars, bosnians, montenegrins, per no parlar de la dissolució de l’imperi austro-hongarès). D’altra banda, per què hauria de ser la nostra generació, i no les precedents o les successives, la que s’hauria fet mereixedora d’ella? únicament per ser la que pobla actualment la terra? Si és així, l’opinió que tenim de nosaltres mateixos no podria ser més afalagadora –visca l’amor propi!-, ni el coneixement de la història moderna més lamentable. L’amour-propre est le plus grand de tous les flatteurs, diu La Rochefoucould. Notre amour-propre soufre plus impatiemment la condamnation de nous goûts que de nos opinions. Si els jueus saberen esperar pacientment més de dos mil cinc-cents anys (els trobem ja a l’enterro de Juli Cèsar, explica Suetoni) per què hauríem de córrer tant nosaltres? Han reflexionat si ja es donen les mínimes circumstàncies objectives per assolir-la amb normalitat, sense incórrer en les atzagaiades de sempre, les quals no ens poden reportar res més que impotència i desmoralització? No correm; tenim més de dos mil anys per endavant i no hi ha cap pressa. Les coses poden caure pel seu propi pes si som capaços d’esperar que les circumstàncies externes ens siguin més favorables, en comptes de col·leccionar fracassos que van minant la nostra deficitària autoestima. Esperem una mica, només una mica, cent o dos-cents anys, els necessaris fins que el vent ens bufi indiscutiblement a favor, ni que sigui en els termes paradoxals que ens proporciona la història d’Israel. Mentrestant salvem la llengua, que diria Canetti; la resta ens serà dat de sobrepuig.
Madrid coneix perfectament les nostres flaques. Les coneix més bé que nosaltres mateixos. Porten cinc-cents anys administrant-nos amb major o menor rigor, i en aquest temps hem adquirit uns tics neuròtics que designem amb diversos noms, com ara desafecció, victimisme, insolidaritat. En tots els casos ells adopten la posició madura del pare, sempre comprensiu, però renyant amb rigor els excessos del fill; recordin el darrer afer del diputat Tardà. I nosaltres, amb les nostres actituds, tan sovint adolescents, ratifiquem l’autoritat paterna i necessitem ser renyats per tal que no quedi cap dubte de qui mana. Aquest cercle viciós es ve repetint des dels Àustries, per bé que en els darrers anys s’ha intensificat. L’afer d’Arenys de Munt no és res més que una altra manifestació neuròtica d’aquesta necessitat de ser renyats. Des del dia que toleràrem que ells dirimissin les nostres controvèrsies públiques (llei de contractes de conreu) i privades (mossèn Cinto), i des dels Àustries que les estan dirimint a instància nostra, les posicions de poder i submissió quedaren perfectament delimitades i petrificades. Quan Felip IV es presentà a Barcelona l’any 1626 per celebrar-hi Corts, el seu objectiu no era altre, induït per la mala jeia del comte duc d’Olivares, que aconseguir que Catalunya subvenís a les necessitats de la corona amb homes i diners. En la sessió del 3 de març l’altercat fou tan bèstia que s’arribaren a empunyar les espases en presència del rei. L’endemà, Felip sortia de Barcelona sense acomiadar-se de ningú. El Consell de Cent, desorientat, acordava tot seguit que un conseller sortís amb la posta, no s’aturés fins a encalçar-lo i li fes oferiment de cinquanta mil escuts. Yo estoy muy agradecido a la ciudad de Barcelona, digué el monarca, bo i acceptant el donatiu. No els sona l’expressió? Yo siempre he querido mucho a Pascual. Aleshores encara teníem la clau de la nostra caixa. La tinguérem fins l’11 de setembre de 1714. No l’hem tingut més. El mateix 1626 començaren els abusius allotjaments de tropes que, catorze anys després, culminarien en la guerra dels Segadors. S’ha de ser molt murri per negociar amb Madrid; no descobriré res si afirmo que en saben més que nosaltres, molt més. Tenen l’estructura de l’Estat a la seva disposició, i una traça secular. D’això viuen. Saben legislar activant i desactivant espoletes que ens passen desapercebudes fins que els convé esgrimir-les en benefici llur. Quan ens n’adonem ja és tard. Sempre que sento dir que la política del peix al cove ja ha estat superada, un gest instintiu em fa palpar la cartera.
L’epiqueia és una virtut ordinària, quotidiana i aparentment gens heroica que consisteix en romandre amb el cap fred. Res no es fa per ostentació, i menys encara per esgarrapar un grapat de vots. Tot es fa sense afectació ni sobreactuació. Els valors de l’epiquèia són la tolerància, la comprensió, l’empatia, o el saber-se posar en el lloc de l’altre, i la discreció. L’epiqueia es conceptualitza el segle XIII amb la traducció de l’Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil, i des d’aleshores forma part dels nostres valors més preuats. Probablement Jordi Pujol apel·lava a l’epiquèia quan en el seu article suggeria la necessitat de transformar els nostres compromisos en hàbits, que en això consisteixen les virtuts, bo i blasmant dels valors líquids. Quin dubte hi ha que el poble català acusa un secular dèficit d’epiqueia, des del moment que aquesta fretura fou detectada fins i tot per Unamuno, que era un entotsolat (en castellà l’adjectiu –ensimismado– és més precís). L’epiqueia és el millor antídot a la rauxa. És el seny desacomplexat i lliure. La sola reivindicació de la independència, quan no hi ha cap possibilitat d’aconseguir-la, ni una, ja és en si mateix un símptoma de poca epiqueèia. Si els nostres polítics en tinguessin més les relacions amb Espanya serien més lliures i fluïdes; i menys acomplexades. Podríem romandre anys i panys amb les lires penjades als salzes, això si, sempre ben afinades, asseguts vora els rius de Babilònia; això si, amb la llengua salvada.