És ben sabut que el poder pot enterbolir la ment, pot estabornir i, de fet, estamordeix, en alguns casos, l’intel·lecte dels poderosos. Aquests el que més busquen és manar en comptes de servir. Entre altres coses se solen envoltar d’afalagadors que els ensabonen i perden, per això mateix, el contacte amb la realitat pura i dura. El que ells haurien de fer – al meu parer, veient-ho intel·ligentment – seria prescindir de la cort d’aduladors i “ensabonadors”, o millor d’ensibornadors, per no perdre el contacte amb la realitat i posar-se a servir perquè, per això, han estat “elegits”.
Fa poques setmanes afirmava, des d’aquesta secció, que sovint m’havia adonat que els llagoters i aduladors es trobaven, com és lògic, entre els més mentiders i que, a llarg o curt termini, solien ser els menys lleials al líder. Ho demostrava la història: calia només rellegir les milers i milers pàgines sobre la vida de la humanitat per arribar a aquesta conclusió.
Els poderosos del món, els líders, els famosos…solen envoltar-se d’una cort d’afalagadors. Hi ha naturalment excepcions: en vaig conèixer un que no els desitjava al seu costat. Deia ell, als seus bons amics assessors: “Ben lluny de nosaltres pensar o dir: ‘som els millors!’ o ‘som els únics!’ o ‘som la salvació del món!’ “. I continuava dient: “Mireu, si participem en el millorament i desenvolupament del món és gràcies als dons que hem rebut: els que Déu i el món ens han pogut donar”… “Mai no podem dir dels altres: ‘Pobrets, si no fan res ben fet, no tenen res de bo!’. Lluny, per tant, dels que hem de servir – de l’home públic, del polític, de l’empresari, del banquer, – la supèrbia personal…Què busquem?…l’aplaudiment?, el reconeixement? la glòria humana? D’incerta glòria, ho titllaria en Joan Sales. De vanaglòria, afegirien uns altres. Ans bé, preguntem-nos si cerquem el bé comú, el bé de tots i de cadascun, si treballem perquè tothom es trobi en les condicions més adequades per poder arribar a la seva plenitud familiar, social, professional i ciutadana. Els afalagadors, llagoters i admiradors – tota aquesta nova cort – no ho diran ni ho recordaran. Ells tampoc no gosaran dir la veritat: per dues raons especialment, perquè les veritats són dures de sentir i perquè qui les diu pot “no sortir” a la propera fotografia o perdre unes prebendes. La seva tasca és una altra: la de lloar el líder, riure-li les bromes, defensar-lo dels atacs dels “enemics”, ridiculitzant els oponents fins arribar a la calumnia, si calgués fer-ho. Per al llagoter de torn, el líder és l’home més selecte, el més cultivat i intel·ligent; és un “senyor”, capdavanter en tot. També alguns de la cort fan d’assessors d’imatge, de bons maquilladors per amagar els defectes del seu cap i amo.
A un nivell més alt – potser és molt demanar – podríem preguntar-nos si ells veritablement busquem la glòria i l’honor de Déu, en termes cristians. Thomas Becket, un bon polític que s’enfrontà amb el rei – d’altra banda antic amic seu -, quan, arran d’unes intervencions indegudes del monarca en la vida eclesial, es veié perseguit, notà de seguida que li pujava la supèrbia pensant que moriria per Crist. I escoltant aquella veu interior – “què bonic és això de morir màrtir”!, com una temptació superbiosa – la rebutjà clarament. Considerà que la única cosa per la qual valia la pena entregar la vida com a governant era “l’honor de Déu”. Així ho descriu el dramaturg Jean Anouilh en una peça teatral antològica.
Haig de confessar que amb certes afirmacions o actituds de certs polítics i poderosos m’hi sento incòmode. Em recorda això el que afirmava un conegut antic Pare de l’Església, que parlava de les recompenses humanes que buscaven els fariseus amb el seu dejuni desfigurant el rostre: “Quina recompensa, sinó la recompensa de la lloança dels homes? Pel desig d’aquesta lloança s’exhibeix moltes vegades una aparença de virtut i s’ambiciona una fama enganyosa, sense cap interès per la rectitud interior; així, el que no és més que maldat amagada es complau en la falsa apreciació dels homes”…”El qui estima Déu, amb ser-li plaent, en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor…L’ànima piadosa i íntegra cerca en això la seva plenitud i no desitja cap altra delícia”.
Si volem servir la societat hem de fugir del lluïment i culte personal; si desitgem fugir d’un ambient de bombos i platerets – de “bombos mutus” -, que ens porta a “fer-nos sentir” com a élite per damunt dels altres mortals, hem d’evitar la publicitat ostensible, la vanitat, la pedanteria i els envejosos recels. No en de buscar les “aparences”, ni menysprear ningú pensant que els altres no ens arriben ni a la sola de les sabates. No hem d’esbombar dades personals perquè acaben per no són verídiques. No hem exagerar amb certes formes de dir, d’actuar i de pensar, ja es veu que és postís. El que s’ha de fer és “rellegir la realitat” des de la veritat dels fets, de les idees i de les persones.
Si rasques una mica darrere una persona que ocupa qualsevol mena de poder, es veu que mana “massa”. Pot encertar o pot anar “foraviat”, però darrere hi sol haver-hi un superb. Potser en el seu interior hi viu també un home infeliç o un pocapena, espiritualment parlant. Les persones veritablement importants són molt humils. Ells saben molt bé – com deia Victor Hugo a la novel·la “Els Miserables” – que la humilitat vertadera “és la de l’home que està a punt de convertir-se en pols”, és aquell senzill capteniment del que se sap el no-res davant Déu i la humanitat sencera.
També algunes d’aquestes actituds em recorden l’escriptor Juvenal quan en la sàtira quarta explica el cas de la pesca del rèmol gegantí que va ser ofert a l’emperador per l’afalagador de torn que li deia: “Assaboreix aquest rèmol que ha estat reservat per a la teva taula. Ell mateix animal ha consentit ser pescat per a tal finalitat”. Diu després l’escriptor romà que l’emperador davant aquesta adulació “es va anar inflant d’orgull” i va convocar el consell per saber què havia de fer en veure el gran peix que ni cabia a la cassola; es tractava de decidir si s’havia d’encarregar una cassola més capaç o partir el rèmol en trossets petits. Les opinions dels propis consellers afalagadors foren hilarants. Val la pena llegir-ho. Així deu passar sovint en “la cort dels afalagadors”. Ells juguen amb l’orgull i la vanitat dels poderosos i moltes vegades es contradiuen amb els consells, alguns dels quals fan riure al més objectiu. Tots acaben tenim unes pobres o poc fermes conviccions: tant els enlairats com els enlairadors; els que detecten el poder i els que els donen el seu enganyós suport; els que no volen perdre les prebendes i els que les atorguen. Formen tot un conjunt de pedanteria i d’urc que, a més, es recolza en uns falsos pedestals de fang fets a mida de cadascun d’ells.
A mi, m’ha fet molta gràcia els consells que dóna l’avi al seu nét a l'”Auca del senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol: “Tu mana, mana sempre i, si no tens raó, crida: així semblarà que en tinguis”. Si a aquesta mena de gent els hi tenim por perquè criden per imposar-se, aleshores estem perduts, ja que no ens quedarà més “bon” camí que el de participar com un llagoter més i això significaria no tenir cap vergonya de mentir per tal de triomfar.
