És el que hi ha
És cada cop amb més freqüència que sentim la fatalista expressió “Bé, sí. És el que hi ha“, com si no hi hagués res a fer i ja ens estigués bé això que hi ha. Per exemple, resultats acadèmics desastrosos i escandalosos perquè la gent no atén el que s’explica a les classes, i no pren apunts, i després tampoc no estudia perquè no en sap ni els agrada ni s’ho estimen. Potser és cert, de vegades, que ningú no els n’ha ensenyat. Però “és el que hi ha, què hi vols fer, això funciona així i hi hem de conviure“. ¿Què hi vols fer, dius? Doncs reaccionar; si més no, reaccionar. Tornar-se a posar en acció. Cal ser reaccionari. Reaccionari contra l’estultícia i contra la ignorància. I a favor de l’esforç i del saber que ens fa lliures. Cap d’aquests que cada dos per tres pronuncien el fatal “és el que hi ha” no ha faltat a les desfilades i concentracions sorolloses i alcohòliques d’alcohol barat i dolent del Carnaval d’aquests dies. I sense saber per què. No cal que em vinguin amb la història de la festa pagana i altres mandangues perquè tampoc no en saben res, del paganisme. La gresca per la gresca, tan sols. És el que hi ha. I així la ignorància, que és el mal, guanya terreny. I el mal gust i l’absència de tota forma. La ignorància que corromp el futur d’un poble cada cop més reduït a l’esclavitud de la festa per la festa i la gresca. Aquesta democràcia, una de les coses que té, és que ens ha dut aquest grau de deixadesa moral i d’abandó. I no és just que, suposant que voti, el vot de la ignorància i de la desídia tingui després el mateix valor. Magre futur. Bé, sí, és el que hi ha. Aquest fatalisme. Per part meva, què vols que et digui, sóc i em declaro reaccionari. Radicalment reaccionari i al costat de l’esforç i de la transmissió del saber i de la paraula, úniques vies cap a la dignitat i la llibertat.
