Les manifestacions davant les seus del PSOE i en altres llocs defensen aferrissadament Espanya i la seua unitat, com un bien común, una visió de la nacionalitat espanyola que ve de lluny.
L’octubre de 2013 la Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol –amb quatre abstencions–va aprovar el document Ante la crisis, solidaridad, on els bisbes asseguraven que «hay un deber moral sobre el bien común de España para todos». En aquest escrit manifestaven sentir-se inquiets «frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad» i defensaven que es preservés el bien de la unidad.
Ja uns anys abans, el 2002, en la instrucció Valoración moral del terrorismo en Espanya, la CEE afirmava que les nacions no gaudeixen del dret absolut a decidir el seu propi destí en virtut de la seva única voluntat. «Poner en peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”. I el 2006, en un altre document anomenatOrientaciones morales ante la situación actual de Espanya, dins l’apartat Nacionalismos y exigencias morales, després d’admetre que l’Església reconeix, en principio, la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, es preguntaven: «Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones –entre els pobles d’Espanya–, ¿qué razones justifican la ruptura de estos vinculos?».
La veritat és que no em va estranyar gens que molts dels bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un bien común i que parlaren de «la unidad cultural y política de una antigua nación que es España».
Però el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles de manera diferent a com ho han fet ells. Pius XII deia que la vida nacional és un dret i honor d’un poble i, per això, es pot i s’ha de promoure. Per la seua part Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: «Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat. D’aquesta autodeterminació en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenrotllament». I és conegut el discurs de Joan Pau II a l’ONU el 1995 on deia que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, i que ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.
De fet, un dia després d’aquell document de la CEE de l’octubre de 2013, els bisbes catalanses van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques. La nota dels bisbes de la Tarraconense deia: «Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que recerquen la pau i la justícia». Ja el 2011, en en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya de 1985, els bisbes de Catalunya reconeixien «la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya».
Per què eixa preocupació tan gran de la majoria dels bisbes espanyols davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma de fe? I quan parlen de la, segons ells, desigualtat entre els espanyols que portarà l’amnistia, per què no parlen de la desigualtat dels espanyols amb el rei Felip VI? Els bisbes que s’han esquinçat les vestidures per la llei d’amnistia, haurien de recordar que el Sr. Aznar va negociar amb ETA i va dir que la independència d’Euskadi era legítima amb absència de violència, i aleshores no van dir res.
Durant el debat el 2008 entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica, els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els respongué que s’havia de respectar la separació entre l’Església i l’Estat i que els bisbes no havien de prendre posició a favor d’uns o en contra d’altres. «Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció», va reblar.
Els bisbes espanyols no són gens neutrals, ja que defensen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, com el PP i Vox, però no comprenen altres sobiranismes. Com va dir el claretià Pere Codina, «hi ha la sensació que l’Església espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne».
El 15 de setembre de 2015, en un article a La Razón, el cardenal Cañizares demanava resar per la unitat d’Espanya, defensava «el actual marco de convivencia» de la «más que milenaria (sic) Nación, que es una cuestión y un bien moral». La Constitució espanyola, deia, «es hoy el marco jurídico ineludible de referencia». Però la Constitució és un dogma?
«En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat, i en tot, caritat», deia Sant Agustí referint-se a l’Església. Resar el rosari per la unitat d’Espanya és un esperpent, tan irracional com resar-lo perquè el València, el Vila-real, el Barça o l’Hèrcules, guanyen el Real Madrid.Com deia el P. Hilari Raguer, ser independentista no és cap pecat. L’Església faria bé de ser respectuosa amb la voluntat dels pobles! L’independentisme només és una opció. Tan respectable, això sí, com l’anti-independentisme.
No crec que la unitat d’Espanya, siga essencial per a la fe dels cristians. O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo? ¿És que a partir d’ara, al Credo, a més de creure en Déu, Pare totpoderós, en Jesucrist el seu fill i en l’Esperit Sant i en l’Església santa, catòlica i apostòlica, haurem de professar la nostra fe en la unitat d’Espanya?
