Jesús ha pujat a Jerusalem amb els seus deixebles en ocasió de la festa de la Pasqua. S’estan al Temple, a l’Atri dels Gentils. Es devien formar cercles entorn d’un Rabbi, on es parlava de temes vinculats a la pasqua, el sentit de la vida, la religió jueva o el darrer edicte del governador romà. És en aquest context que uns grecs demanen a Felip que els introdueixi en el cercle de Jesús, per poder-lo conèixer i sentir-lo parlar. Potser així, algun dia, l’estimaran i el seguiran.
No és fàcil accedir als personatges rellevants si no pertanys al seu cercle proper. Més que res per evitar els pesats i la gent que s’hi acosta només per curiositat. Tothom té dret a preservar la seva privacitat de l’abús i de la banalització. Jesús també. I Déu n’hi do quants filtres van haver de passar per arribar al Mestre! Primer de tot, els grecs van anar a buscar Felip, que devia ser un deixeble més aviat afecte als no jueus. Després, aquest va anar a buscar Andreu, que posseïa el títol de primer deixeble, és a dir, algú amb “rang”. I tots dos, ara sí, ho van a dir a Jesús.
Quan sento tants discursos que diuen que per accedir, ja no a Jesús, sinó a Déu!, no calen mitjancers, poc menys que al·lucino. ¿Ni mitjancers ni mediacions de cap tipus? ¿Cap precepte, cap obediència, cap tradició? ¿Només gurus autopromocionats i «el que el cor et digui a cada instant»…? Què voleu que us digui? A mi tot això em fa un tuf a narcisisme espiritual que em desconcerta.
Sense mitjancers autoritzats, és a dir, avalats per algú diferent a ells mateixos, tot el camí que fem, per molt espiritual que sigui, comença i acaba en nosaltres, emmirallats. L’altra part ja me la sé i teniu raó, el perill dels mitjancers és que es converteixin en casta i que es plantin davant la porta com si en fossin els guardians, sense entrar ells ni deixar-ne entrar. Però aleshores deixen de ser mitjancers autoritzats i es converteixen en falsaris que s’arroguen el que no els pertany.
Heu sentit que us diuen: «espiritualitat sí, religió no»; doncs jo us dic: «mostra’m la teva flamant espiritualitat sense mediació religiosa i com t’ho fas per perseverar i per expandir el cercle més enllà de tu mateix; i jo et mostraré amb la meva religió, una mica rònega i atrotinada, com hi té cabuda tothom i de quina manera l’espiritualitat transcendeix les modes i el guru de torn.
Em refereixo a discursos d’aquest pal: «La religió és per als que volen evitar anar a l’infern. L’espiritualitat és per als que volen assolir l’Ascensió Espiritual. La religió és per als adormits. L’espiritualitat és per als desperts. La religió és per a aquells que necessiten que un altre els digui què fer. L’espiritualitat és per als que escolten la seva veu interior…» Bla, bla, bla… El mateix gnosticisme de sempre, només que refregit i esferificat.
M’atreveixo a fer un pronòstic: tornarem a la religió, però ja no per por als musulmans o per por a perdre les essències de l’europeisme etnocultural; ja no per por a res, sinó perquè haurem entès que la religió catòlica, malgrat les seves misèries, és un dels millors mitjancers per introduir-nos, potser no a altres coses, però sí al cercle íntim del Senyor, on se’l pot escoltar, estimar i seguir sense grans al·lucinacions espirituals. Déu dirà.
