El text del profeta Jeremies és un anunci d’optimisme, és com una albada que comença a il·luminar la nit fosca de la tràgica història del poble d’Israel. Déu anuncia una nova Aliança, que no serà com la que va pactar amb els seus pares el dia que els hi va donar la ma per sortir d’Egipte. El qui dóna la ma es manté a prop, però es queda fora, és extern al protegit, en canvi, aquesta nova iniciativa de Déu arribarà al cor mateix del poble. “Tots em coneixeran – diu el Senyor – els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat”. Aquesta Nova Aliança serà definitiva i serà per a tota la humanitat, la durà a terme Jesucrist, l’home que porta Déu en el seu interior, que ens el dóna a conèixer i el vessa per a tota la humanitat.

El fragment de la carta als hebreus que hem llegit ens fa veure, d’una manera esborronadora la realitat humana de Jesús. I l’evangeli de Joan, ens mostra de manera inequívoca la dualitat que hi ha en la mateixa naturalesa de Jesús: la realitat divina i la realitat humana. Jesús era una persona realista, que sabia prevenir els esdeveniments, ell s’adonava perfectament de la tensió creixent amb els fariseus, i sabia que això portaria la seva vida a un final dramàtic. Ell mateix ho havia anunciat tres vegades clarament.

Aquest sentiment d’un final dolorós, fa que Jesús reaccioni com un home i digui: “En aquests moments em sento torbat. Però, un moment abans, quan aquells grecs demanen veure’l, té com una visió anticipada del fruit del seu treball, preveu com una glorificació les doloroses humiliacions que sofrirà, i proclama com extasiat: “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”.

I, a les portes de la Passió fa una comparació meravellosa: “si el gra de blat quan cau a terra no mor, es queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”. I per encoratjar als seus deixebles i, molt probablement, per encoratjar-se també ell mateix, preveient el que li esperava afegeix: “Els qui estimen la pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món la guarden per a la vida eterna”.

Jesús sabia que la seva mort donaria un fruit esplendorós. És la lliçó del Misteri Pasqual iniciat en Jesús i que ell desitja que continuï en cada u de nosaltres, però per això, hem de morir al nostre amor propi, a les nostres passions i afectes desordenats. Els fruits no surten mai per casualitat, sempre són el resultat del treball i del sacrifici. Un marit o una esposa que només busqui la seva pròpia felicitat, acabarà matant l’amor de la parella, que és la seva més gran riquesa. Uns pares que només han estat capaços de donar la vida corporal als seus fills, però que no es preocupen d’obrir els seus cors a la llum de la fe, o que no s’esforcen per dedicar-los temps, ni els ensenyen i ajuden a superar les seves dificultats, no actuen correctament.

No podem anar per la vida tancats en els nostres propis interessos. Si no som capaços de donar una mica del nostre temps o dels nostres recursos, si no som capaços de portar una mica d’alegria i d’esperança a les persones que ens envolten i ho necessiten, no donarem fruit i la nostra vida serà estèril. Estimant i compartint és com participarem de la mort de Crist i arribarem a la resurrecció. La mort de Jesús va ser causa de vida per a ell i també ho és per a nosaltres, els cristians, que hem estat inserits a Crist pel sagrament del Baptisme.

Però, ¿i què passa amb els no cristians? Doncs el CV II, parlant de la possibilitat de salvació, diu textualment: “Això no solament és vàlid per els cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots, i la vocació última de l’home és efectivament una de sola, és a dir, divina. Hem de sostenir, doncs, que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat d’associar-se a aquest Misteri Pasqual de la manera que només Déu sap”.

Quan Jesús se sent torbat i es pregunta si ha de demanar al seu Pare que el salvi d’aquesta hora, ell mateix diu “no, és per arribar a aquesta hora que jo he vingut”. I, sobreposant-se, afegeix: “Pare glorifiqueu el vostre nom”. Es el clam del qui es vol sotmetre al designi diví, a la voluntat del Pare. I la resposta del Pare no es fa esperar: “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”, és l’expressió de la sintonia entre el Fill i el Pare que ens invita a seguir Jesús perquè amb el seu enlairament a la creu ens atreu a tots cap a Ell. Que així sigui.