Em sembla que ja és hora de que parlem clar i no ens autoenganyem. Aquesta és la qüestió: Estatut espanyol o Constitució catalana. L’Estatut és una llei orgànica espanyola i per tant tindrà el contingut que vulgui l’Estat espanyol. Són les Corts espanyoles i no el Parlament qui proposa la llei que es sotmet a referendum dels catalans. I és el Tribunal Constitucional qui determina quin Estatut s’ajusta a la Constitució i quin se’n aparta. Són les institucions de l’Estat, sense la Generalitat, les que decideixen la composició del Tribunal Constitucional. I, ni que aquesta hi intervingués, mai en seria determinant. És irrel.levant que des de Catalunya afirmem que l’Estatut és constitucional. Qui està habilitat per decidir-ho no és el poble català sinó aquest Tribunal. Estem sotmesos al Tribunal Constitucional i amb la Constitució a la mà la sobirania resideix en el poble espanyol. No hi ha un àmbit propi de decisió català. Formem part, ara per ara, de l’Estat espanyol i és aquest i les seves institucions qui decideix. Són ells, fins i tot els que ens diuen i autoritzen el què ens podem preguntar i el que no. Si acceptem el marc normatiu actual hem d’acceptar una posició subordinada de Catalunya en les qüestions importants, com l’Estatut. No podem ser espanyols a la nostra manera. Això és enganyar-se. Qui decideix com ser espanyol és Espanya, naturalment. L’Espanya de matriu i dominació castellana. Discutir que hi altres interpretacions possibles de la Constitució i que el marge d’autonomia i reconeixement de Catalunya com a nació és més gran del que digui el Tribunal Constitucional pot ser un interessant exercici doctrinal però no passa del pur debat teòric dels experts. Ni de la històricament desatesa i esteril reivindicació nacionalista a la recerca d’un encaix impossible en un estat que, per més que insistim o ens enganyem, no vol de cap manera ser plurinacional. És veritat que hem anat avançat, però cansa tant!. Tant temps per tant poc. El Montblanc? Vàrem pujar a l’Aneto per acabar amb Montilla (no crec que conegui la Pica d’Estats) al cim del Tibidabo, després d’una costellada al Puigmal. Això és el que hi ha. Dret a decidir? Qui decideix els drets sobre els quals podem decidir són ells. És tant senzill com entendre i acceptar que les condicions que impliquen formar part d’Espanya sempre les fixen ells. I concloure que mai, mai és mai, Catalunya assolirà la seva plenitud nacional dins de l’Estat espanyol. Espanya, amb els uns i els altres, ens diu quin Estatut podem tenir. Espanya amb els uns, des de la política (dretes i esquerres) ens regateja els nostres drets, amb els altres (de fet els mateixos) des de la justícia ens els retalla i finalment, amb els de sempre, des de l’administració de l’Estat (els alts funcionaris) els executa permanentment a la baixa i a favor de l’interés general d’Espanya, que mai és el nostre.
Amb aquest panorama em sembla evident que les alternatives no són: proposta d’Estatut abans de rebre la primera garrotada del propi Consell Consultiu de la Generalitat, que ja és trist, Estatut del 30 de setembre aprovat pel Parlament, Estatut ribotat i aprovat per les Corts i en referendum, o Estatut retallat pel Constitucional. Això són divertiments intel.lectuals. Milers i milers de planes escrites, de biblioteques senceres, de temps esmerçat, de talent malaguanyat, de diners invertits, d’imaginació ineficient, elucubrant sobre l’estat de les autonomies i la conflictivitat competencial. Podrien anar a parar directament a les estanteries reservades a la història del dret amb una sola paraula: independència.
Per això l’alternativa, com apunten des de fa temps fins i tot intel.lectuals que han estat propers al socialisme català, només està entre Estatut espanyol o Constituciò catalana. Ser espanyols en la forma que Espanya vulgui o ser, senzillament, catalans. I aquí rau la principal dificultat: nosaltres mateixos.
Espanya se’n riu i Catalunya consenteix. El principal problema de Catalunya no és Espanya sinó els mateixos catalans. Atribuir la responsabilitat del conflicte nacional a les institucions espanyoles a hores d’ara és el recurs fàcil. Què se’n pot esperar d’elles? Centrar la solució del problema en el mateix Estat espanyol, i les seves normes i tribunals constitucionals, només es pot fer per desconeixement de la història, per manca de coratge polític i anhels nacionals; o per un excés d’ambició personal. I demanar a sobre que es posposi la decisió del Tribunal Constitucional a les eleccions catalanes només es pot fer per covardia política: la por a donar una resposta, quan toqui, a l’alçada de les circumstàncies. No ens perd l’estètica, ens perd la tàctica! I la fe en nosaltres mateixos. La dificultat principal no està en que parli Espanya ni tant sols en que aquesta no vulgui escoltar, per descomptat, a Catalunya sinó en quina resposta volem donar els catalans. I si concretem, la dificultat està en quina resposta proposen els polítics catalans, quan el consens només és possible des de la renúncia, una vegada més. Crec que, per més incòmode que sigui per alguns, s’acosta el dia en que els votants catalans exigiran una resposta clara a la pregunta: Estatut espanyol o Constitució catalana. També pensant en la millor sortida a la crisi: locomotora exhausta d’Espanya o potència econòmica d’Europa. Seria bó que tots els candidats que es presenten a les properes eleccions, més enllà del que ens diguin o deixin de dir en clau electoral sobre aquest tema, anessin interioritzant que faran quan arribi el moment. De la seva actuació en depèn el seu futur i record per a la història, el futur dels seus partits i el que és més important, el mateix futur dels catalans.
