Imaginin la pel·lícula sobre la Guerra Civil que mai no s’ha fet. De fet, no hi apareix ben bé la Guerra Civil sinó l’abisme al que s’abocà una República que tants somnis i esperances volia acomplir. Els protagonistes? De primer, un aventurer jueu sorgit de l’Europa d’entreguerres que arriba a la Espanya republicana amb una ruleta pretesament científica sota el braç. Daniel Strauss, jueu alemany nacionalitzat mexicà, castellanoparlant i inventor de l’enginy, que amb Jules Perel i la seva esposa, Mdme Lowmann, han inventat un enginy trucat a mig camí entre la ruleta i la màquina recreativa de destresa i vol fer-se ric implantant-la a Espanya. L’altre protagonista? Alejandro Lerroux Garcia, vell polític republicà-radical que des de jove ha sabut combinar el discurs pretesament revolucionari amb l’espanyolista, especialment als seus anys de Barcelona. L’any 1934, centrat i molt més moderat, arriba a l’ocàs de la seva carrera presidint el Govern de la República, en coalició amb la dreta. Secundaris? Niceto Alcalá-Zamora, President de la República, Aurelio Lerroux, el fill adoptiu de Don Alejandro i primer contacte entre els inventors de l’Estraperlo (nom obtingut de la unió dels tres cognoms dels facinerosos) el Ministre Salazar Alonso i tota una colla de polítics radicals, des de Sífrido Blasco Ibáñez, hereu del novel·lista, fins a l’estrambòtic magnat Joan Pich i Pon, radical barceloní que arribaria a Governador General de Catalunya i batlle de la ciutat.
La primera escena hauria de recrear un partit de boxa. Un partit de boxa espectacular. Barcelona, 13 de maig del 1934. Trenta mil persones a l’estadi de Montjuïc. A la lona el púgil basc Paulino Uzcudun i el seu contrincant, l’alemany Max Schmeling, i a la tribuna el President de la Generalitat Lluís Companys i el batlle Carles Pi i Sunyer acompanyats d’Strauss, que ha organitzat la vetllada amb la intenció d’aconseguir instal·lar la seva ruleta a Catalunya. El joc estava prohibit i l’ERC tenia moltes prevencions morals contra el joc. Veient la foscor de l’assumpte, les autoritats catalanes es treuen de sobre Strauss.
Com continua la trama? Després del seu fracàs amb les autoritats catalanes, a Barcelona Strauss entra en contacte amb Pich i Pon, membre del partit governant a l’estat que li posa de manifest a l’inventor l’interès dels radicals en el projecte. Aviat arriba l’acord: La ruleta s’instal·larà a Sant Sebastià i Lerroux n’obtindrà un 25% dels guanys, Pich, un 10 i d’altres capitostos radicals, un 4. La nit de l’estrena, la policia precinta la ruleta d’Strauss que gira al Gran Casino de la capital guipuscoana. Salazar Alonso, tot i que ha rebut 500.000 pessetes de l’època, anul·la l’autorització que pocs dies abans havia signat. Pocs dies més tard, però, Strauss aconsegueix que la ruleta s’instal·li a Formentor, amb un èxit espatarrant. La notícia causa tan furor, que Gil Robles, soci dretà i catòlic de Lerroux al govern, n’exigeix el final. L’enginyós Strauss, fart dels desenganys amb els radicals, promet venjança.
Expliquem el final? Strauss, després de reclamar una gran suma de diners a Lerroux amb l’amenaça d’explicar-ho tot, decideix escriure una llarga carta al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora en que es detallen reunions, contactes, sumes, tota la trama de suborn al Partit Radical i al primer ministre en particular. El President, que no té cap simpatia pel seu cap de govern, utilitza el dossier per treure-se’l de sobre, però sense fer-lo públic. Aviat, però, el coneixerà tot el país: A Bèlgica, on s’ha refugiat després del seu desastre espanyol, Strauss es reuneix amb Manuel Azaña, líder de l’esquerra espanyola. La sotragada al govern és importantíssima. El 18 d’octubre del 1935, es decideix posar l’assumpte en mans del Tribunal Suprem Paral·lelament, s’obre una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats en que Lerroux ofereix la seva darrera gran actuació. Presentant-se com a víctima dels seus rivals de l’esquerra, aconsegueix ser exonerat dels seus càrrecs. Els seus homes, però, seran declarats culpables per les Corts.
El Partit Radical, un dels més importants del moment (I ben poc “radical” per altra banda, més enllà de l’anticlericalisme) enfonsat; els fonaments del sistema republicà tocat; la radicalització política d’Espanya, en marxa; el descrèdit de la democràcia –un corrent internacional als anys 30– fent acte de presència i unes eleccions frontistes que guanya l’esquerra amb els militars conspirant per “salvar España” i fer un pas endavant a la vora de l’abisme completent el “The End”. La bola que gira i gira per la ruleta, està a punt d’aturar-se a la casella que hi diu “Guerra Civil”. Després de la victòria franquista, en un ambient de corrupció i misèria generalitzada, la paraula “estraperlo” definirà el mercat negre amb productes alimentaris que enriqueix fins l’obscenitat personatges amb forts contactes amb el règim. Lerroux tornarà a Espanya des de Portugal, jurant fidelitat a Franco (ell, l’antic Robespierre de Carnestoltes!), Alcalá Zamora i el seu substitut Azaña moriran a l’exili… I d’Strauss? D’Strauss se’n sap que va acabar enrolat a l’exèrcit nord-americà, en tasques de reconstrucció a Europa…
La cobdícia, l’afany desmesurat de lucre fàcil i moralment dubtós, les ànsies espúries de tanoques sense escrúpols, els polítics arribistes, sense cap mena d’ètica ni de sentit de la civilitat i l’honradesa, l’aparició estel·lar de personatges intrèpids, les solucions draconianes de pretesos aprenents de bruixot o cirurgians de ferro… no són només l’argument de la “pel·lícula” actual, aquesta setmana que vam començar amb Clotilde i l’acabem amb Bárcenas, sinó un corrent de fons que ens pot portar a carrerons foscos de la història. Compte amb no fer net, en posar mans al foc per ningú, en escudar-se – com va fer Lerroux el 1935– en persecucions i conxorxes polítiques… És exagerat, potser, afirmar que l’Estraperlo va portar a la Guerra Civil, però de ben segur que tot hauria anat diferent amb més honradesa a les altres magistratures, que s’haguessin tret de sobre, com van fer Companys i Pi i Sunyer, al primer venedor d’elixirs i temptacions que els va passar per davant.
