Em demana el director Joan Safont que a partir d’ara escrigui sobre futbol i la idea em sedueix perquè he practicat aquest esport, actualment en sóc entrenador i reconec que sóc dels que mira fins a dues vegades partits que la majoria de persones no en veurien ni vint minuts. Els aviso que en els futurs articles no hi trobaran coses com anàlisis de futbolistes i competicions desconegudes pel gran públic o rumors de fitxatges. Som-hi, doncs:
Cada quatre anys per la majoria de jugadors europeus les vacances d’estiu s’escurcen perquè han de disputar la competició futbolística més gran a nivell de seleccions a Europa: l’Eurocopa. Aquest divendres comença a Varsòvia – capital de Polònia des de 1956 – una competició que va començar a celebrar-se l’any 1960 si bé la idea de crear la competició es remunta a uns quants anys abans. L’any 1927 Henri Delaunay, qui més tard seria president de la Federació de Futbol Francesa, posà sobre la taula la possibilitat de crear una competició de nacions europees igual que la que es disputava a Amèrica del Sud des del 1916. Però degut a la manca de suport de les federacions nacionals, l’organització del primer Mundial de futbol l’any 1930 i la Segona Guerra Mundial no es va materialitzar la idea. Arribats a l’any 1957 en el Congrés de la UEFA fou el fill d’Henri, Pierre Delaunay, el qui contribuí de manera decisiva a fer realitat la idea del seu pare, mort dos anys abans. D’aquesta manera naixia la competició que avui coneixem com a ‘Eurocopa’ però que ens els seus inicis s’anomenava Copa Herni Delaunay, en clar homenatge al ideòleg de la competició.
La primera edició del torneig es va disputar a França amb un format força diferent al d’avui en dia. Aleshores el mínim d’equips per poder celebrar la competició era de 16 però, malgrat que va costar Déu i ajuda reunir setze seleccions, finalment al torneig n’hi van participar disset, tot i que seleccions com Itàlia o Anglaterra van decidir no participar-hi. Aquests disset equips s’enfrontaven en eliminatòries a doble partit i els encontres es disputaven als respectius països fins arribar a les semifinals que es van disputar al país organitzador, França, igual que la final. El primer partit d’aquesta competició es jugà al Tsentralni Lenin Stadium de Moscou el 29 de setembre de 1958 sota l’atenta mirada de 100.752 espectadors i enfrontà la selecció soviètica i l’hongaresa. Aquell encontre acabà amb un 3-1 a favor dels locals. Finalment, aquella primera edició la guanyaria la selecció de la Unió Soviètica que derrotà en la final a Iugoslàvia per 2-1. Cal senyalar que els soviètics es van classificar per les semifinals perquè a la ronda prèvia havien de jugar contra Espanya però el general Franco va prohibir l’entrada al país de l’equip soviètic amb la qual cosa Espanya va perdre l’eliminatòria i els soviètics es van classificar automàticament per la fase final disputada a França.
La segona Eurocopa (1964) es va poder disputar a Espanya perquè el govern de l’època va acceptar que la selecció soviètica pogués jugar dins el seu territori i va comptar amb la participació de 29 seleccions. Per fer-se una idea de com era la competició en aquella època vegin que l’eliminatòria que enfrontava Albània i Grècia no es va disputar perquè els dos països estaven en guerra i finalment es va decidir que guanyés l’eliminatòria Albània. Aquella edició la guanyaria Espanya derrotant a la selecció de la URSS per 2-1. El partit es disputà a l’estadi Santiago Bernabéu. En aquella final hi participaren dos jugadors que passarien a la història del futbol i que encara avui són recordats: el porter rus Lev Yashin i l’espanyol Luís Suárez.
L’última edició que va viure una fase final que només reunia quatre equips fou la de 1976 que es va disputar a Iugoslàvia i que va enfrontar en la final a la selecció de l’Alemanya Federal i la de Txecoslovàquia i que es va decidir a favor de l’última selecció a la tanda de penals gràcies al gol decisiu de Panenka que va marcar el gol gràcies a una vaselina pel centre de la porteria que va superar el porter – aquest estil de llançament s’ha batejat amb el nom del jugador i ha passat a la història del futbol.
L’any 1980 es va canviar el format de la fase final i es va ampliar fins a vuit el nombre d’equips que la disputaven. També va ser la primera vegada que tots els partits de la competició es disputaven en el país organitzador i també la primera vegada que l’equip amfitrió es classificava automàticament per la fase final. Els vuit equips que van disputar la fase final es van dividir en dos grups de 4 equips que s’havien d’enfrontar una vegada entre ells. El campió de cada grup passava de manera automàtica a la final i els segons de grup disputaven un partit per definir el tercer i el quart classificat. Aquella edició la guanyà la selecció de l’Alemanya Federal que derrotà en la final a Bèlgica per 2-1. Alguns dels noms que disputaren aquella final de ben segur que els sonaran: Schumacher, Rummenigge, Schuster, Muller, Jean-Marie Pfaff.
L’any 1984 es disputà a França la setena edició de la competició amb el mateix format que l’anterior excepte que després de la fase de grup es disputaven unes semifinals. Aquella edició la guanyà la selecció francesa que comptava entre els seus jugadors amb Platini i que derrotà en la final a Espanya per 2-0. És bo recordar que Espanya assolí la classificació per aquella edició de l’Eurocopa gràcies a la victòria que aconseguí l’any anterior davant Malta per 12-1.
L’any 1996 s’amplia el nombre de seleccions que poden disputar la fase final fins a setze.
L’any 2000 és la primera vegada que la competició l’organitzen dos països, en aquest cas Bèlgica i Països Baixos, fet que es repeteix en l’edició del 2008 que es disputa a Àustria i Suïssa i en l’edició d’aquest any 2012 que es disputa a Polònia i Ucraïna.
Pel que fa al palmarès Alemanya és la selecció que compta amb més triomfs en aquesta competició amb un total de 3, seguida de les seleccions de França i Espanya amb 2. Sorprèn veure que Anglaterra no ha disputat mai una final d’Eurocopa. El màxim golejador de la història de la competició és Platini amb 9 gols, seguit de l’anglès Shearer amb 7.
