Estimat, o no, Jordi,
Sé que el titular d’aquest article pot resultar poc estètic, encara que sospito que tampoc s’ha de confondre l’ètica amb l’estètica. D’acord, sé també que potser tampoc no és ètic. A molts lectors els deu semblar que enviar algú a la merda és propi de maleducats. Doncs sí, avui reivindico el dret a ser maleducat, no com a tendència ni com a actitud vital, però sí com a via de fuga a la misèria moral per la investidura d’Ada Colau. És això del seny i la rauxa. Avui soc maleducat, la qual cosa, en un lloc en el qual dedicar mirades d’odi quan t’estan picant amb porres, tirar avions de paper o fer cassolades és rebel·lió, pot ser que sigui considerat un delicte penal no tipificat encara. Enviem-nos a la merda. Rebel·lia ximpleta. Per què no? Almenys és millor que donar lliçons morals des de l’equidistància.
A mi em van enviar a la merda quan van retallar l’Estatut, quan van prohibir el referèndum, quan el rei va donar validesa al “a por ellos”. I em continuen enviant a la merda quan retorcen la llei per fer valer la unitat d’Espanya o quan em roben vots en urnes que han posat ells. I és que, saps què passa? Que l’equidistància no existeix. Estic llegint ara mateix un llibre molt interessant escrit per Jaime Rubio Hancock que es diu ¿Está bien pegar a un nazi?. Es tracta d’un assaig desenvolupat en clau filosòfica que medita sobre desenes de dilemes ètics. Ho diuen les pròpies paraules. Dilema: situació difícil o compromesa que hi ha diverses possibilitats d’actuació i no se sap quina d’elles triar perquè ambdues són igualment bones o dolentes. Ètica: disciplina filosòfica que estudia el bé i el mal i les seves relacions amb la moral i el comportament humà. I quan hi ha dilemes ètics, un sempre pren partit: perquè no fer res també és una decisió.
Enviar algú a la merda és un dilema ètic? Sí, per descomptat. Això sí, l’agressivitat també té graus. En el meu cas, enviar algú a la merda significa: ja t’he escoltat bastant i els teus arguments, al meu entendre, són no només prescindibles, sinó també reprotxables, passo de tu. Passiu agressiu. I no t’envio a la merda perquè les teves opinions desequilibrin el meu sistema de creences i jo em resisteixi a canviar (encara que això sigui una tendència humana molt generalitzada). T’envio a la merda perquè, en la meva humil opinió, la teva suposada equidistància i la d’altres persones presumptament progressistes és perjudicial.
Ada Colau: hi ha dilema ètic? Em quedo sense ser alcaldessa, encara que pugui formar part de l’equip de govern, per no acceptar els vots d’algú com Valls i els d’un partit que ha donat suport a el 155, o soc alcaldessa gràcies als vots d’algú com Valls i els d’un partit que ha donat suport a el 155? Ètica o poder? Soc coherent amb la meva trajectòria ideològica malgrat perdre quotes de poder o vull despertar-me com a alcaldessa, encara que ja no somiï amb ser activista amb poder polític? Ada Colau ha triat poder, però deixant de ser activista (sí, és la meva opinió). Però, poder per a què? Per a fer què? A què haurà de renunciar per a acontentar els que l’han donat suport? És això equidistància? No. Hi ha equidistància en el teu cas? Per descomptat que no. Tampoc.
Tots estem en trinxeres. Tots. I és bo estar en una trinxera. És bo defensar les nostres idees i defensar-nos dels atacs. És millor encara sortir a camp ras, tirar les armes i negociar. Doncs sí. És clar. Però estem en un país que no sap dialogar. Prefereix conquistar, ja siguin territoris o discrepàncies alienes. O és que els policies i la gent que els va encoratjar en les seves terres van cridar “a dialogar”? Van cridar “a por ellos”, amb totes les seves forces. Després, com va dir un policia: “vaig picar amb la porra com si m’hi anés la vida”.
Ada Colau no ha trencat blocs. Ada Colau ha fet un pacte amb el costat fosc, com Faust, un ésser replet de culpa i penediment. Ada Colau ha elegit i en aquesta elecció ha dimitit d’una part important d’allò que un dia va ser. Potser el secret és inclinar-se sense trencar-se. El 15 de juny crec que es van trencar moltes coses i en totes les trinxeres. La força de la gravetat és el que té.
Estenc la meva crítica a molts altres polítics, independentistes o no. Sense ètica, la política és perillosa. Sense ètica, la vida és perillosa. Per aquest motiu, acabo ja la meva mala educació, o almenys, el meu poc estètic comiat de tu i del teu periodisme. Prometo que no et tornaré a enviar a la merda.
Aquests anys de procés han caigut moltes caretes, hem pogut veure el posicionament de molts i hem desmitificat moltes persones. No es tracta de fer llistes, però crec que és una evidència que quan en un procés de comunicació l’emissor perd la teva confiança, resulta molt més complicat que t’arribi el seu missatge. I és llavors quan multipliques per zero la seva influència que té sobre tu.
Hi ha blocs, hi ha trinxeres, hi ha formes de poder, hi ha maneres d’exercir el poder, hi ha ètica o falta d’ella, hi ha esperances o frustracions i hi ha incertesa, molta incertesa. I cal ser honestos, autocrítics, valents, coherents… Sense renunciar a somnis, reclamant el dret a equivocar-se o el dret a ser maleducat un dia. El dret a pactar amb el diable? Sí, també. Però també el dret a enviar a la merda a qui ho faci. És sa. Perquè no existeixen verins, sinó dosis.
