Des d’una saludable visió antropològica, molts creuen que l’educació sexual no s’ha d’imposar des de l’Estat -per lleis, decrets o altres normatives d’aquest estil- sinó que es transmet molt millor, d’acord amb la justa raó, per via familiar ja que aquesta via pedagògica i educativa forma intrínsecament l’ésser humà, en el seu conjunt, portant-lo a la maduresa i plenitud més convenient. Intentaré fer algunes consideracions sobre el tema.
D’una banda és un fet -i també una dada sociològica ben estudiada- que estem davant d’una vida social i cultural hipersexualitzada. Es promou i es fomenta el sexe fàcil i irresponsable: certs grups -potser, fins i tot, governants, institucions privades o públiques, escoles, etc-, promouen l’ús egoista i purament plaent del sexe, “toleren” moltes menes de promiscuïtat sexual, potencien anuncis publicitaris en què l’ésser humà surt malparat com a “objecte”, ja que no es considerat com un subjecte o persona.
Des d’una altra banda, en canvi, molts demanen una educació i formació positiva de la sexualitat en un plànol familiar i educatiu, on els pares tinguin també la veu cantant i on l’escola sigui realment un ajut positiu i encoratjador…Com sempre l’opinió pública també discuteix sobre la conveniència o inconveniència de ambdues postures, tendències i objectius, però sembla que s’allunyen cada vegada més l’una de l’altra.
És ben palès que l’educació sexual té un gran valor i dignitat quan la sexualitat es contempla des de l’autèntic o vertader amor i no pas des de la trivialització o banalització. La condició sexuada de l’ésser humà és una realitat massa important i preeminent perquè es jugui amb ella, no solament perquè de la mateixa en deriva el do de la vida i la diferència específica entre home i dona, sinó també perquè tal dualitat ha de ser la vertadera font d’estimació i entrega totals. La relació ordenada i amorosa entre ambdós sexes es manifesta, al meu parer, clarament en el matrimoni i en la família, naixent seva grandesa de la mateixa obra creadora. Qui en difereixi, allà ell !; segur que en recollirà fruits ben migrats !
Com totes les grandeses de l’ésser humà també l’educació i pràctica de la sexualitat pot ser ambivalent, regular o irregular, eficaç o ineficaç, manipulada fins a extrems inconcebibles; pot ser una realitat cristiana , o si més no, una realitat ordenada sempre cap al bé, o, tal vegada, acabi en una aberració antinatural que condueixi a un humà enviliment més humiliant per a moltes persones. La sexualitat humana és, doncs, bifront: pot originar grans béns i també pot causar no pocs mals. Creiem que per aconseguir el bé sexual cal evitar aquelles desviacions que no comportin un desenvolupament clarament harmònic de la persona. I aquí hi entra un educació o formació sexual que permeti anar pel camí de la plenitud en les relacions entre l’home i la dona (esposos, germans, parents, amics, companys…) Després que ningú no es queixi d’actituds pedòfiles, pederàsties, xarxes de prostitució, violències sexistes i masclistes…
En l’educació de la sexualitat hom es pot trobar amb maniqueismes, extremismes, puritanismes, mànigues amples…, dels quals n’hem de treure moltes experiències. Uns opten només per la “informació sexual”, a través de l’escola, per exemple, i altres veuen la necessitat d’una formació que tingui com a objectiu viure les relacions sexuals d’acord amb la dignitat pròpia de l’ésser humà en l’àmbit familiar. Els primers, parlen d’informació a seques, caient sovint en una banalització reductora de la sexualitat, ja que es tracta d’un adoctrinament en què destaca la condició plaent del sexe i només pretenen evitar alguns mals que pot ocasionar; per això ensenyen l’ús dels preservatius, les possibilitats d’encontres intersexuals “enriquidors i segurs” que desemboquen en “embarassos-sopresa”. Aquestes tendències es tanquen en si mateixes gràcies a una consideració força curta de vista i minsa de la sexualitat, i aleshores els resultats són força negatius en el plànol social.
En canvi els qui busquen la formació -sense excloure la informació necessària – tant des d’una perspectiva positiva, afectiva, harmònica i humana com també mèdica i psicològica. El fet és que s’han de trobar les millors senderes, on el respecte cap a l’home i la dona es mantingui elevat perquè la persona és primordial. Sobretot -com escrivia un pensador cristià-, si es parteix del fet que l’home i la dona valoren la seva condició sexuada diferenciada com quelcom volgut pel Creador en ordre al veritable desenvolupament de la família humana. És la llavor d’una sembra es que recollirà bons fruits.
Des d’una perspectiva antropològica cristiano-personalista, l’educació afectiva i sexual ha de contemplar la totalitat de l’ésser humà, i exigeix alhora la integració de tots els elements biològics, psico-afectius, socials i espirituals. Tot un munt d’elements integradors i plenament formatius que perfeccionin la maduresa sexual. I això no és una empresa fàcil, donada també la presència d’altres diversos elements destorbadors que vénen de diverses ideologies o punts de vista purament hedonistes i materialistes. Els aspectes espirituals tenen molt a veure amb una bona formació per a la sexualitat. La pura matèria no deixa alçar el vol en un tema tan delicat com la sexualitat, vista des del matrimoni, o des d’una situació prèvia. Aquestes exigències ètiques evitaran tabús i abusos pel que fa a l’instint biològic. Qualsevol persona imparcial no deixarà de percebre que l’educació sexual ha de néixer i culminar en la rectitud de cor d’acord amb la seva específica dignitat natural original. D’aquí que molts consideren la família com una “comunitat de vida i amor” on aquesta formació -si no hi ha postures abstencionistes- està ben garantida.
