Ara que a partir de dilluns, dia 15, i fins al 31 de gener 2015, hi haurà al Palau Robert de Barcelona l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món” que no penso perdre’m de cap manera, i no només perquè el comissari en sigui l’amic Joan Safont, he anat a la lleixa corresponent en recerca de les “Cartes” que Xammar va escriure a Josep Pla i que el febrer del 2000 publicà Quaderns Crema en edició a cura del professor Xavier Pla, que mai no agrairé prou. Aquest llibre em sembla una de les nombroses joies d’aquests dos personatges que foren amics de veritat si més no durant un temps. “Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base, per l’escola i el periodisme, per llegir molt i aprendre a escriure a partir dels qui en saben”. Em sento un poc redundant parlant d’aquestes coses, les he escrites ja altres vegades i sempre recordo el creuer que em serví per repassar, sencer, els “60 anys d’anar pel món” que tinc tot anotat. És evident també que hi ha persones que en saben molt més que no pas jo i que s’ho han estudiat molt més a fons. Però, a mi, el que em sap greu és que tot això sigui encara minoritari en aquest nostre país en general tan illetrat i poc coneixedor dels millors que hi ha hagut entre nosaltres i que la història ens ha deixat. Em sembla molt important que hi hagi aquesta exposició. I encara m’ho semblarà més si aconsegueix un nombre massiu de visitants que encabat llegeixin amb fruïció els textos de l’un i de l’altre. Carta de Xammar a Pla el març del 1925, per exemple: “…Si em prometeu que no ho heu de fer córrer, us diré que sou l’únic català que sap escriure…i els altres són -o som- unes coques”. I en moments així no puc evitar de pensar fins a quin punt i malauradament aquestes lectures són absents dels programes escolars. Fóra tota una altra cosa si Pla i Xammar fossin llegits i estudiats a les escoles i instituts del país. Faríem tots una altra cara i estaríem més contents.
Per cert que, a l’Apèndix d’aquestes Cartes, apareix el text “Necessitat del Front Únic” que Pla publicà al Butlletí de Catalunya el juny del 1924 i que em sembla d’una actualitat gairebé total. Les circumstàncies potser són un poc diferents, però el fons em sembla el mateix. Literalment: “El front únic és una necessitat tan gran que el poble es pensa que ja és fet. El poble no s’equivoca mai. I bé, s’ha de parlar clar: el front únic no és fet ni es vol fer. S’ha de dir ben alt que en aquests moments tràgics ens domina com mai la insolidaritat més absoluta. Més allunyat està d’un catalanista radical un catalanista d’Acció Catalana que un castellà. És absurd. És revoltant. Però és llastimosament exacte…El problema català és l’únic que ha sentit i sent el poble castellà…La por és una de les innumerables formes de la ignorància. Ignorància, segurament, en el sentit de no voler saber i, per tant, de no voler fer…El front únic és indispensable…En el decurs d’aquests treballs tothom s’ha adonat que convindria, en certs moments com els d’ara mateix, parlar en nom de Catalunya. Avui, ¿qui hi pot parlar?” I, en fi, ho deixo aquí perquè no acabaríem mai. El fons ha estat la pretensió i el desig que l’exposició Xammar -segons Víctor Alba, el més autèntic i el més mandrós dels periodistes catalans haguts i per haver-, que comença dilluns 15, sigui un èxit en tots els sentits. El que passa és que comences a repassar aquests llibres i t’emboliques i t’emboliques i acabes pensant, com Josep Pla (10 anys més jove), que en Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. I que és l’home més intel·ligent que jo conec (i també el més presumit i més divertit faldiller femellut), i el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast.
