Sempre m’ha costat de combregar amb aquesta mena de germanor que alguns han volgut escampar i fer veure que existeix entre bascos i catalans, entre Catalunya i el País Basc. De fet, mai no me l’he creguda. El País Basc ha estat i és un problema intern de Castella i ara recordo la quantitat de vegades que, en el passat, ens havien estat presentats, els bascos, com el summum de l’espanyolitat i també de la masculinitat. Províncies basques de Castella, les Vascongadas, que no tenen amics i tan sols interessos, tenen, ara mateix ho estem veient. No crec que arribin a la Independència que diuen voler perquè viuen massa bé amb els seus drets històrics castellans. De fet, m’és ben igual i no em preocupa gens mentre no facin de terroristes. Res més diferent d’un basc que un català, i al revés. Per història, per llengua i per tradicions. I no hi té res a veure el fet que sigui un país tan bonic i que m’agradi tant.
Entendre, llegir i parlar la llengua del país i la ciutat on vas a viure i a treballar. L’exemple i la lliçó de Guardiola.
No he estat mai gaire amant del teatre. D’anar-hi, si més no. N’he llegit molt més que no pas n’he vist. He llegit Mar i Cel (1888), per exemple, lectura de batxillerat aquests dos darrers cursos tal com altres vegades ho han estat Maria Rosa (1894) o Terra Baixa (1896). Guimerà (1845-1924) i la dignificació literària del teatre català malgrat aquella seva concepció rousseauniana del món segons la qual l’home és bo per naturalesa i és la societat civilitzada allò que el corromp. Àngel Guimerà, nascut abans del casament dels seus pares i transplantat, si és que es pot dir així, d’una terra a una altra amb llengua i cultura diferents quan tenia a penes 8 anys. De les Canàries a Catalunya. I així aquests dos fets que li crearen, es vulgui o no, un complex de fill natural i de mestís o pervingut que li durà pràcticament tota la vida. Aquests dos fets que expliquen, a la seva obra, l’abundància de personatges amb un origen poc clar i que són fins i tot uns marginats. Així, el Saïd de Mar i Cel, morisc valencià expulsat del seu país, fill de mare cristiana i pare musulmà i que ha de dedicar-se a la pirateria. Saïd, mestís i marginat. O la mateixa Marta, de Terra Baixa, aquesta dona desvalguda que procedeix del lumpen urbà, òrfena de mare i de pare desconegut. I l’Àgata, de La Filla del Mar (1900), segurament el personatge més ben construït de Guimerà, pastada amb el mateix fang que el seu antecessor Saïd. I, en fi, que, quan l’únic teatre sigui el món, ja no sabré morir sense mentides.
A l’obra de Guimerà hi ha una primera etapa, del 1879 al 1890, que es pot qualificar exactament de romàntica. No vol dir que més endavant els seus drames n’estiguin exempts, de romanticisme, però al llarg d’aquests 11 anys que dic la cosa resulta més que evident. L’ús del vers decasíl·lab, la imitació de Shakespeare i de Víctor Hugo i el fet que situa sempre l’acció en el passat, de Gal·la Placídia a Mar i Cel passant per Judith de Welp i El Fill del Rei. Sempre en el passat i sempre en vers. A Mar i Cel (1888), per exemple, de lectura recent, l’acció, Guimerà la localitza durant la primera meitat del XVII dins d’un vaixell de corsaris nord-africans isolat enmig de la mar. I tracta la història d’un amor impossible entre Blanca, jove cristiana destinada a un covent, i Saïd, cap del vaixell corsari que la té captiva, juntament amb d’altres cristians. I l’amor que neix entre ells dos és un amor sobtat i poderós, però humanament impossible perquè pertanyen a bàndols enemics i de cultures i religions oposades. La seva és una unió que només podrà realitzar-se amb la mort. Com la unió del mar i el cel del títol, que no es produeix fins que no arriben a l’horitzó. I és espectacular, el final: mortalment ferits, es llancen abraçats al mar, que els engoleix. La mort que realitza la unió d’ells dos en el moment mateix que deixen d’existir, de Blanca, identificada amb el cel que simbolitza les forces de l’esperit, oposades a les forces vitals que són justament el símbol de Saïd amb qui s’uneix: l’energia, la valentia, la força, la virilitat, tot això. I el color blau, doncs, que tot ho presideix, el mar i el cel que són d’aquest color que representa l’infinit i la immensitat. Tot a ultrança. I sí, després, més recentment, hi ha hagut dos Mar i Cel, musicals de Dagoll Dagom, amb text de Xavier Bru de Sala basat en el de Guimerà. Teatres de gom a gom. Un el 1988, centenari de l’obra, i l’altre el 2004. I l’Himne dels Pirates tot baixant telons i bambolines. Les veles s’inflaran, el vent ens portarà / com un cavall desbocat per les ones.
