El soroll en comunicació és l’element que trenca la recepció del missatge de la forma més brutal i absoluta. Ningú com Martin Scorsese ha estat capaç, fins ara, de transmetre aquesta idea a la pantalla gran d’una forma tan clara i perceptible com a la memorable escena del taxi en ‘After hours’. Recorde com si fos ahir el dia que vaig anar als ABC Park de València, ara fa uns vint anys, a la recerca de problemes de comunicació en l’esmentat film.
La pel•lícula recomanable per moltes raons no deixa d’estar vigent en aquest sentit perquè conté un ampli ventall de situacions que provoquen la falta de comunicació entre les persones o el soroll que, hui, malgrat les eines i els recursos que tenim no deixa de produir-se a tot arreu.
‘Sapere aude’, apel•lava clamorosament l’ex-director del Muvim, Román de la Calle, a l’acte de suport rebut a les portes del museu. Em pregunte si els qui, de debò, tenien que haver escoltat aquest missatge el van assimilar o, només, quedà com un soroll entremig del discurs?.
I segueixo en la mateixa línia perquè els qui pretenien posar-li portes al camp censurant part l’exposició han aconseguit ‘fer soroll’, que en màrqueting, implica propagar la notícia com si fos la mantega de la torrada de la Llei de Murphy. Ironies al marge, la reacció viral del missatge fou tan gran que en poques hores els e-mails i els web 2.0 mostraven al món les imatges prohibides. L’exemple il•lustra clarament la idea; la llàstima és que, alhora, ens mostra el dèficit cultural i moral que arrosseguem a casa nostra.
Som a l’era de la informació però s’ofega el talent d’una forma tan escandalosa que poc a poc va minant la nostra sensibilitat i quedem immunes a molts fets que obren el camí al retrocés. Hi ha massa sorolls a tot arreu i, just, en un moment de crisi quan més que mai el coneixement és la clau per trobar una miqueta de llum que ens mostre l’eixida.
Les falles ens planten cara cada any i entre masclets i mascletades reflecteixen amb un subtil enginy d’on venim, ens obren la porta a la reflexió i a l’autocrítica amb un sarcasme tan depurat que no hauríem d’ignorar; ben al contrari, tindríem que aprofitar aquests valors per créixer i seguir fidels a l’esperit del dia després de la Nit del Foc que és, tan senzill com gran alhora, tornar a començar després d’haver cremat el que no és útil.
Enguany, València serà un altra vegada un esclat de llum i so, però jo estaré far away from heaven; tanmateix, mentre prepare les maletes el meu particular soundtrak és la barreja d’una deliciosa versió de Desafinat de George Michael i Bebel Gilberto a duet i, al fons, el soroll dels masclets. Tot plegat és harmònic, quasi perfecte, però malgrat els malgrats la bossa nova no desafina ni tampoc els tronadors i els piulets perquè conviden a la festa en cada racó dels nostres carrers.
