Tot just encetar el llibre tercer dels Essais hom es troba amb una cita de Lucreci: “quan els vents baten la vasta mar és dolç, de terra estant, contemplar les fatigues d’altri”. Montaigne l’aprofita per palesar la natura malaltissa dels humans: les baixes passions s’allotgen amb plena naturalitat en el més íntim del nostre cor, diu; fins i tot al bell mig de la compassió pot fer acte de presència un bri de plaer malèvol en el fet de veure patir els altres. És la fascinació per la banalitat, pel mal, que només podem atribuir al pecat original o, si ho prefereixen, al fust torçat de la humanitat. Avui més que mai, diu Steiner, tenim la urgent necessitat d’aquest poeta clàssic llatí.
Quatre segles llargs després de Lucreci, Agustí d’Hipona insisteix en aquesta mateixa fascinatio nugacitatis quan parla d’Alipi, el seu amic íntim que, com el mateix Agustí, amb els anys esdevindria bisbe i sant. En el llibre sisè de “Confessions” conta com, trobant-se Alipi a Roma, li agafà una terrible avidesa pels espectacles de gladiadors. Els amics se l’emportaren una tarda a l’amfiteatre contra la seva voluntat; ell acabà cedint només per demostrar-los que aquestes diversions el deixaven fred: romandria tota l’estona amb els ulls tancats. Però tan bon punt hagueren pres seient un immens clamor del públic els hi feu obrir, vençut per la curiositat, i així que veié la sang i la ferocitat de la lluita hi clavà la mirada com un posseït i ja no la pogué retirar, esdevenint un més de la turba.
Hi ha un conte de Maupassant, “L’aveugle”, no necessàriament real, per bé que les coses que explica difícilment s’inventen. Un cec de naixement, més o menys ben cuidat mentre els seus pares visqueren, inicià el seu calvari així que aquests moriren. Fou acollit per una germana que, després d’embutxacar-se la part de l’herència que corresponia al germà minusvàlid, començà a reprotxar-li la seva inutilitat, just abans de servir-li el plat de sopes de cada dia, el mínim perquè no es morís de gana. Amb els anys la seva mansuetud irrità tant la parentela, que el convertí en el barret de rialles del veïnat. S’enginyaren totes les crueltats que la seva ceguesa els permetia i, amb el pretext de rescabalar-se de les despeses de la manutenció, els seus àpats foren convertits en espectacles de diversió.
Cada dia la cuina s’omplia; a vegades posaven damunt la taula, davant del plat de sopes, un gat o un gos. La bèstia intuïa ràpidament la ceguesa, s’apropava silenciosa i introduïa la llengua en el mateix plat, llepant i llepant, fins que un espetec involuntari de la llengua de l’animal advertia el cec de la seva presència. Aquest, aleshores, intentava allunyar-lo amb la cullera, sempre debades; les ostentoses riallades de la concurrència i les empentes per situar-se a primera fila acompanyaven l’àpat del cec que, sempre impassible, continuava menjant amb el braç esquerre avançat per protegir el plat. Altres vegades li daven trossos de suro, fustes, fulles o fins i tot escorrialles que el cec no podia distingir. Quan es cansaren d’aquestes befes n’arribaren d’altres de més cruels. El cunyat el sacsejava i el bufetejava sovint, rient-se dels seus inútils esforços per parar els cops. Aquest nou “joc” fou imitat per mossos, serventes i criats. Més endavant l’obligaren a captar, deixant-lo pels camins en dies de mercat, fins que una forta nevada colgà el camí i el cec es perdé camps a través. Vuit dies després, seguint les giragonses d’un núvol de corbs, el trobaren enterc. La família plorà. Les formes no s’han de perdre mai.
La fascinatio nugacitatis pot despertar el sàdic que portem a dins. Al Museu Criminal de Viena, explica Claudio Magris, hi destaquen les fotografies de dues dones, víctima i botxí. L’assassina és la senyora Josefine Luner, una mestressa respectable, grassa i pretensiosa. La víctima, Anna Augustin, és una indefensa nena de catorze anys, amb trenes, provinent de províncies per fer de minyona en una casa benestant. La mestressa descobrí el plaer de turmentar-la amb retrets infundats o amenaçar-la de queixar-se a la seva família. Seguiren els cops de bastó, les bufetades i les puntades de peu. A continuació la tancà, li feu passar gana i la torturà. Després d’un any de turments Anna morí. Com el cec de Maupassant no gosà mai defensar-se ni fugir, i això que la mestressa l’enviava sovint a comprar; un temor reverencial li ho impedia. D’altra banda, mentre la mestressa no va martiritzar ningú no ho necessitava, però així que l’habitud s’instal·là en el seu cor ja no pogué parar, esperonada per la manca de resistència de la víctima. Cal que continuem? Em sembla que no.
En la història d’occident hi ha moments en els que s’imposa l’optimisme. Són èpoques de vaques grasses. Tot i la nostra particular tragèdia, la primera meitat del XVIII, entre el Tractat d’Utrech i el terratrèmol de Lisboa o la guerra dels set anys, en fou una. A Catalunya es construïren les millors cases de pagès que encara romanen dempeus. I els europeus descobrírem l’ou de Colom. Durant aquestes èpoques, ai d’aquell que posi en dubte el progrés lineal, irreversible, imbatible! La població que ocupa interinament el planeta es considera la més collonuda de totes les possibles i es fa preguntes com ara aquesta: com pot ser que la humanitat hagi hagut de menester tants mil·lenis per parir una generació tan sàvia i brillant com la nostra? I afirma, amb un convenciment insubornable, que si n’eren d’estúpids els nostres ancestres! Com que, durant aquestes èpoques, els interins de la terra acaben sempre engavanyats per la supèrbia, designen el seu temps amb expressions tan tronades com “estat del benestar” o “segle de les llums”, per palesar que els seus contraris, el malestar i la foscor, són coses del passat, de llurs pares, que eren més rucs que una sabata.
Si ara es reencarnessin monsieurs Voltaire i Diderot, per exemple, com valorarien el nostre món? Segurament s’alegrarien de trobar-lo tan secularitzat, però no crec que s’expliquessin, més enllà del fanatisme religiós -aquest calaix de sastre que els servia per explicar-s’ho tot- l’actitud del meu amic Càndid, catedràtic de ciències exactes, que es passa les tardes i les nits al bar de sota casa jugant a introduir euros en una màquina escurabutxaques; ell prou sap que de cada mil vegades que realitza l’operació una de sola és premiada amb una cinquantena d’euros. Però continua jugant.
Pinós.
30.7.11.
