Ovidi és un dels inqüestionables referents literaris d’obligada lectura en l’estudi de la literatura. Com a membre destacat d’aquest grup d’autors, el seu ressò en totes les branques de l’art i autors posteriors és patent. La seva repercussió és innegable.
En aquesta darrera dècada, la literatura fantàstica ha experimentat un veritable apogeu. Dins d’aquest fenomen, les novel·les juvenils són les que han gaudit d’una millor acollida entre els lectors. Aquestes no són comparables, però, amb la significació i importància de les obres de l’autor de Sulmona i el que suposa la seva figura per a la literatura. I és que, quan es parla d’autors clàssics, en general, es fa referència a aquells que conformen el que s’anomena la tradició, i en el cas d’Ovidi, com a gran autor llatí, a més, es fa al·lusió al gènere literari en si mateix. La seva aportació a la literatura és d’una magnitud incalculable i, doncs, qualsevol que es consideri escriptor, com diu Kierkegaard sota el pseudònim de Vigilius Haufniensis, “qui vulgui escriure un llibre fa bé, al meu judici, de forjar-se en tota classe d’idees a propòsit de l’assumpte sobre el qual desitja escriure. Tampoc és dolent que tracti de conèixer, fins on li sigui possible, el que ha estat escrit anteriorment”. Per tant, no es pot eludir una lectura dels clàssics si la pretensió és escriure.
Quan es planteja fer un escrit sobre quelcom es busquen referències anteriors. Un dels principals motius per emprendre un projecte literari pot ser replicar allò que s’ha llegit i mostrar la disconformitat envers les opinions de l’autor, defensant una altra postura. O com a base d’una nova creació, prenent la idea i transformant-la. O bé per assenyalar una cronologia sobre un aspecte i delimitar els canvis que s’hi han anat succeint. El problema radica a demostrar les influències evidents en autors i obres anteriors, cosa que es converteix en una feina complicada. Sovint no es pot demostrar que una idea sigui original i pròpia d’un autor i no es tracti de transcripcions o reculls de diferents versions, històries, personatges que provenen de l’oralitat i que un autor decideix incorporar en la seva obra, fent-ne una conjunció i donant-hi un nou sentit.
Ovidi va començar la seva tasca literària sempre en contraposició al que havia llegit en autors com Virgili, Homer i d’altres, volent desmarcar-se’n. L’acció d’aemulatio és un fet molt comú entre escriptors. La imitació amb caràcter de superar l’antecessor es pot trobar ben exemplificada en la poesia dels s. XV-XVII, on hi ha una pretensió d’assolir el nivell que la llengua llatina havia aconseguit, però a la vegada també expressar-se en la llengua romanç pròpia. Així trobem, per exemple, en castellà, referències a Ovidi en les obres Garcilaso de La Vega i Góngora. A banda del llenguatge i els recursos estilístics emprats, les Metamorfosis d’Ovidi és van convertir en una espècie de manual enciclopèdic pel seu caràcter sinòptic de mites. A més, aportaven un afany de lectura amena, dinàmica i entretinguda més enllà de la interpretació didàctica i de moralitat cristiana que se li atribueixen.
Soc una lectora d’aquelles que es podrien qualificar “d’especials”: tant puc llegir Sören Kierkegaard com fascinar-me amb sagues juvenils de vampirs com Crepuscle o d’altres més fantàstiques com les entregues de Harry Potter. El que vull demostrar és que l’afany literari serveix per fer relacions que poden semblar a simple vista fútils però que, per a mi, tenen aquell esperit encisador que les fa màgiques. En concret parlo de Fawkes, el fènix de Harry Potter, que arran de la segona pel·lícula de Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, ha obtingut un recent protagonisme. El que vull demostrar és que, a vegades, de la lectura es desprenen curiositats que fan que aquesta sigui més rica i plaent. Vaig voler esbrinar si hi havia una correspondència directa entre el fènix que es descriu als passatges de les Metamorfosis d’Ovidi corresponent a Pitàgores inclòs en el llibre XV amb el que apareix a la saga de l’escriptora J. K. Rowling, concretament, al segon volum de la saga, Harry Potter i la cambra secreta.
Quan es planteja una investigació sobre l’origen del fènix, els experts coincideixen a ubicar el naixement del mite a les terres de l’Orient Mitjà. El territori en concret, però, depèn de l’autor. Mentre que d’uns com Antígon de Caristi o Heròdot el situen a les terres d’Egipte, d’altres el situen, per motius etimològics, a Fenícia i la resta, com Ovidi, a terres assíries. Remuntant-nos una mica enrere, a la ciutat egípcia d’Heliòpolis, ens trobem amb Bennu, que és, per dir-ho d’alguna manera, el pare del fènix grec tal i com ens ha arribat de mà de la mitologia clàssica llatina. Un ocell amb unes característiques semblants al fènix, en tant que es crea a si mateix a partir de flames i neix de les seves pròpies cendres (resurrecció). En canvi, en la representació gràfica dista bastant de la idea del fènix grec, ja que Bennu es representa en forma de garsa reial, amb cames molt llargues i primes, un cos més aviat petit, un coll llarg i esvelt; tot plegat dóna una idea de molta majestuositat però de poca contundència, necessària per exemple, per transportar càrregues molt pesades, com s’indica en les composicions posteriors sobre les propietats d’aquesta au. Sí que es fa, però, referència al plomall daurat i vermellós, encara que només a unes plomes del cap. No obstant, no sembla pas el fènix al qual Ovidi fa referència; té una certa influència, això sí, però només com a idea inicial d’un projecte més detallat. Ovidi atorga al fènix de la seva composició un altre aire i, sense treure’n gens de majestuositat, aporta un marc que acompanya la figura del fènix, concedint-li una simbologia pròpia que és la que veritablement tindrà repercussió. Ovidi es serveix de diferents versions que coneix del mite per incorporar a la seva obra el que més escau als seus interessos. Incorpora hàbilment totes les dates de les quals disposa per acompanyar el mite amb la idea d’un ocell inicial amb unes característiques màgiques i fantàstiques, preparant un escenari especial. Posteriorment, amb la lectura referencial d’Heròdot i Aristòtil, aquesta au prendrà una importància absoluta amb el cristianisme i la comparació amb la mort i resurrecció de Crist.
J. K. Rowling ha agafat tots aquests elements que s’han anat disposant des de Bennu passant per les intervencions fonamentals d’Aristòtil, Heròdot i Ovidi en l’àmbit narratiu, les aportacions descriptives de Claudià, Lactanci i Plini, el Vell, i les representacions als bestiaris medievals. D’aquesta manera és com es creen i modifiquen les imatges, personatges, anècdotes… els autors es retroalimenten per tal de reconfigurar un mite i li donen una nova entitat. Ovidi, per exemple, concedeix al fènix un to diferent, sense apartar-lo del do diví de l’eternitat, però totalment aïllat dels Déus. Respecte la seva aparença, el plomall vermellós i daurat acompanyant amb la idea incendiària resulta aquesta imatge ígnia que actualment es representa, mescla sobretot de descripcions del poemes De ave phoenice o Idylium Phoenix o amb les representacions gràfiques dels bestiaris. Si bé no es pot asseverar amb rotunditat que el fènix de Harry Potter sigui una influència clara del fènix d’Ovidi, sí que es pot traçar un fil conductor entre autors que esbossa el perfil de l’au tal com es representa a la cèlebre pel·lícula. I que fascinant resulta tombar la vista enrere i trobar aquells ressorts que ens permeten fer de la lectura quelcom màgic.
