Una de les frases fetes angleses que més s’ha escampat pel món és aquella de “nobody is perfect”. I que de perfecte no ho és ningú, en tenim dia per altre més proves de les que voldríem. I ben sovint ens fiquem amb les febleses dels altres, amagant les nostres sota l’estora. Dos circumstàncies actuals m’han portat a reflexionar per enèsima vegada sobre això tan evident: la impaciència popular atiada per les negociacions per formar govern a Catalunya, i les reaccions arreu a la gestió de la pandèmia per part dels governs.
Tota la gent que amb el seu vot va fer possible, fins i tot en les difícils circumstàncies pandèmiques, la majoria absoluta en vots i escons voldria que aquests resultats rotunds fessin anar les converses entre els tres partits més de pressa que mai, i posa el crit al cel demanant que formin (amb la fórmula que sigui) un govern eficient que es posi en camí decididament cap a la independència, i que al mateix temps miri d’administrar tan bé com pugui els migrats mitjans que Madrid “ens fa la mercè” de deixar a casa nostra. Però aquesta pressa tan desitjada sembla que només seria possible en un món ideal. La realitat, ens agradi o no, ve dictada per les febleses humanes.
Quan escric això, sis dies abans del termini fixat per la formació del Parlament sembla aparentment com si (com diem a casa) el més calent sigui a l’aigüera. I la gent està que bufa. Jo considerant el que he dit més amunt, em permeto ser lleugerament optimista. En els darrers mesos (i anys i tot) hi han hagut massa recriminacions i fins i tot insults mutus com per esperar que ara tot llisqui com untat amb oli pur d’oliva. És allò del transatlàntic que per girar li cal més espai i més temps que no pas a la barca de rems.
Un senyal una mica esperançador és que aquesta vegada hi ha en tot més discreció que la acostumada, i menys ganes de trencar plats. Però com passa de vegades en política, tots es neguen a ser els primers a cedir en el camí del compromís per por que els altres llavors tensin tant la corda que els facin caure de nassos. Recordem què va passar amb les negociacions del Brèxit. L’acord va arribar literalment en les darreres hores del termini que ho hauria engegat tot a dida. I el mateix pot passar ara: que l’acord arribi el dia 11 a les 11 del vespre. Si és així, segur que perdonarem els nervis que ens fan passar. Però si malmetessin els resultats del 14F, que es calci aquell a qui el poble en doni la culpa. S’haurà fet l’harakiri politic. Per les febleses humanes cal tenir comprensió, però tot té un límit.
I anant ara a l’altre tema, les reaccions davant del Covid19, és comprensible que molta gent es manifesti amb gran incomprensió dels errors fets pels governants en la gestió de la lluita contra la pandèmia. Però aquí jo seria partidari de no barrejar coses que no són comparables. Aquesta pandèmia ha portat una situació per la que en els darrers cent anys no hi ha antecedents, almenys en els països desenvolupats. Els governants s’han trobat en la situació del conductor que de cop ha de viatjar en mig d’una boira espessa, en una carretera sense indicadors. I com que no són déus omniscients han fet errors (i encara en fan), uns més, altres menys. I aquí també caldria distingir entre els errors evidents que ja es veu que ho són quan passen i que sovint es fan per protegir interessos molt concrets (i aquí les crítiques són més que justificades), i els, diguem-ne retardats, que només es revelen com a tals quan ja han passat setmanes o mesos. I aquí ve allò de “després tothom és més savi”.
Un exemple dels errors evidents són els que han fet Pedro Sànchez i la senyora Ayuso, no aillant Madrid de seguida que les infeccions s’hi van disparar i que sembla que ara repeteixen. No van ser errors involuntaris sinó fets ben bé a consciència. I això es pot considerar imperdonable amb tota la raó. Un exemple dels errors retardats i que no veu ningú que ho siguin fins molt més tard, és la gestió de compra de vacunes per part de la Unió Europea, més preocupada pel preu que no pas per assegurar una producció suficient. Això es pot criticar tan com volguem, però els funcionaris es van guiar pels paràmetres normals de la seva feina de cada dia. I això, crec jo és una feblesa humana més comprensible.
El ministre de Sanitat alemany, Jens Spahn, ja va dir al principi de la pandèmia: “Crec que amb el temps tots tindrem coses a perdonar-nos mútuament”. I el temps li ha donat la raó. Perquè si els governants (en definitiva humans com tu i jo) han fet errors, hi ha un gavadal de gent despreocupada o inconscient (i no parlo sols dels que -contra tota evidència- neguen que el virus existeixi) que s’ha passat les recomanacions sanitàries pel folre i ha provocat focus d’infecció massiva que són els que arreu han disparat les proporcions de la pandèmia. També febleses humanes. Però hi ha febleses que en el cas pitjor només malmeten la vida del que les fa. I n’hi ha com les dels despreocupats, ignorants i fanátics, que posen en risc la de tothom. I aquestes febleses són molt més perilloses que els errors involuntaris de molts governants (jo tinc l’exemple alemany sempre present) que han posat tot l’esforç i tota la voluntat a servir el poble en aquests moments difícils, i que quan es veu que s’han pres decisions equivocades ho reconeixen i miren d’esmenar-les tan bé com poden.
No hi ha “superhomes” o “superdones” enlloc. Critiquem els que no volen baixar mai de l’ase, però respectem els que són capaços de rectificar. I en el cas de la formació de govern, respectem els que siguin capaços de superar les picabaralles indignes dels darrers temps i llancem un anatema sever contra els que ara no les desin a la cambra dels trastos vells.
