Si es tracta de demostrar que aquell dia tot un govern espanyol va preparar, organitzar, promoure i perpetrar l’operació més antidemocràtica des del fi de la dictadura feixista, ens estem quedant sols.
Si es tracta de demostrar que aquell dia els cossos de seguretat del totpoderós estat espanyol es van saltar tots els protocols, perquè des de les institucions espanyoles es deia i es repetia aquell tenebrós missatge del “a por ellos”, atorgant carta blanca als repressors de primera fila, ens estem quedant sols.
Si també, encara hem de fer recordar quin va ser el paper i posicionament dels partits que, en aquell moment eren l’oposició contundent d’esquerres (fins i tot radical, deien alguns), davant els fets que van precipitar la violència d’estat d’aquella jornada, també ens estem quedant sols.
I no per ser l’episodi més cruel, sagnant o inhumà d’aquesta democràcia plena, sinó per ser la més nombrosa en víctimes i territori.
Totes i tots tenim al cap un fotimer de casos clarament més obscurs i tètrics, on les tortures, corrupcions, abusos i assassinats, son part de la herència democràtica de l’estat i la corona. Sense anar més lluny (i #volemsaberlaveritat) els atemptats a les Rambles de Barcelona, massa poc abans del 1 d’Octubre.
Però aquell dia tot un estat va atemptar contra una minoria amb la simple excusa d’aturar un referèndum que ja havia estat declarat il·legal. On aquella obsessió per aturar a qualsevol preu el fet físic de votar, deixava clar que fins i tot l’estat espanyol era temorós del resultat que en va sorgir i per tant, atorga validesa a aquella part del procés d’autodeterminació de Catalunya.
Perquè ens estem quedant soles i sols? I qui s’està quedant sol? Nosaltres, el 52% de la societat civil Catalana.
A nivell judicial, totes les causes sorgides de la violència policial del dia 1 d’Octubre, han estat, estan i acabaran sent portades des de la societat civil. Ja sigui des de les grans entitats independentistes o des de les més petites organitzacions de defensa dels drets humans i civils. Des d’advocats a títol personal o organitzats com IRIDIA o Alerta Solidària, fins a entitats com Omnium o Assemblea que fan mans i mànigues per poder sustentar i tirar endavant aquests processos judicials amb tota dignitat.
No hi ha ni un sol lloc a les institucions catalanes on puguis agafar-te en cas de caure. No hi ha ningú que et pregunti com estàs o que necessites, mentre veus el recolzament institucional quan aquests processos venen de la mà de mossos i els seus sindicats.
Un exemple molt clarificador, i que mereix una visió diferent a la oficial, és la causa general per les càrregues policials a Barcelona, on l’ajuntament es presentava com a acusació popular. Ada Colau era alcaldessa (recordo el que va ser la primera visita oficial a l’hospital on em recuperava), i Jaume Asens, coneixedor i expert en casos de repressió, abanderava la causa. Cap a finals de 2019 ja es gestava la incorporació de Jaume a nivell estatal i la causa no encaixava amb els pactes del “gobierno”.
El dia 5 de desembre del 2019 l’ajuntament queda exclòs com a acusació popular gràcies als tres mosqueters: Fiscalia, Advocacia del estat i l’audiència provincial. El 28 de gener del 2020, Jaume Asens entra a nivell estatal com a president del grup confederal.
L’ajuntament per la seva banda es limita a callar i baixar el cap, en honor a les esquerres que representen i al final un ajuntament no pot defensar als seus ciutadans ni les seves escoles davant un estat monàrquic opressor. “A por ellos”!!
A nivell polític, la mutació del que aquella jornada va significar ha estat clau per la continuïtat de les aspiracions independentistes.
De la creu de Sant Jordi al octubristes, hiperventilats i turboindepes. Del “1 d’octubre ni oblit ni perdó” als indults, l’amnistia i el referèndum pactat. De la República Catalana a l’autonomia confederal (República espanyola). De l’Europa ens mira a apuntalar el fals “gobierno progresista de izquierdas”.
Mica en mica s’ha anat devaluant la fermesa política que ens va dur a l’Octubre del 2017, i més per inacció política, que per errors en les accions o direccions preses per l’independentisme. La falta d’acords, o més ben dit, la proliferació de desacords entre els actors interessats han portat a la desmobilització i desconfiança dels ciutadans.
Tot i així segueixen dient que es tracta d’un problema polític i obvien que també ho es socio-cultural i econòmic, per excloure aquesta part del camí escollit.
La política, la societat i l’economia han d’apretar com una mateixa força, el genoll al coll de l’estat monàrquic espanyol. I d’aquests tres, només en conec un que intenta complir amb la part que li toca, malgrat totes les repressions, judicis i dificultats. I ens estem quedant sols.
