A Vallcebre, Marià Grandia va recollir que “tonrar” era esquilar les ovelles. De fet, la gent gran encara ho diu usualment. El bon amic lingüista Jem Cabanes em va explicar que a la Pobla de Lillet també s’havia dit. El diccionari Moll diu: “TONRAR v. tr., Tondre, (Tortosa). No podem tonrar moltons, F. Soler (ap. Aguiló Dicc.). Etim.: de tonre, amb el tipus de conjugació canviat.”
Ara, la meva sorpresa fou que a l’Alguer encara diuen “tundir“: 1) Tallar la llana a les ovelles. “Si voleu venir, demà tundirem les ovelles”. 2) Tallar cabells assai llongs, bruts, desordenats. “Mirau si podeu tundir aquest minyó; té una escombra de cabells!”
Quan vaig anar a visitar la finca d’ovelles d’Antoni Martinelli, amb l’amic Mauro, va explicar-me com feien la “tondre”, evidentment vaig restar sorprès per aquest mot, fins que el vaig trobar a la Monografia lingüística de Vallcebre .
Sóc un fervent defensor de les variants del català i sobretot, els darrers anys, de l’alguerès. Tot i que dom Nughes em diu sempre que no he d’escriure alguerés. No sóc filòleg, però si que vaig néixer i créixer fora dels àmbits del barceloní i, per tant, tinc la ment oberta a les diferents formes de parlar el català, la llengua comuna de tots els Països Catalans, amb l’Alguer inclòs i tot. Mai no entendré aquests filòlegs que volem imposar unes formes “neutres” a un parlar determinat, com al poble alguerès. Això és com allò de que si a Berga un dia del fuets en volen fer coets.
Feu una ullada al diccionari Alguerès – Català normatiu i Italià. De ben segur que n’aprendreu més d’una cosa. I no pontifiqueu: la llengua la fan els que la parlen.
