Per Laura Fàbregas
El dijous 25 d’abril va començar el D’A – El Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, una cita anual que agombola en un mateix espai pel·lícules de reconeguts directors amb els talents emergents. D’aquesta manera, el públic assistent té accés a pel·lícules de renom però també a aquelles petites produccions que si no fos per la plataforma potent que constitueix el Festival, difícilment arribarien a les sales comercials o estarien a l’abast del gran públic.
Aquest encert del certament de tractar amb afecte tant les grans produccions com les bones i modestes produccions propicia molt el boca–orella i, inesperadament, algunes pel·lícules acaben esdevenint èxits de taquilla, com va passar fa un parell d’anys amb el film iranià Còpia Certificada d’Abbas Kiarostami.
Enguany, el Festival es va inaugurar amb la pel·lícula protagonitzada per Sergi López, Tango Libre, i finalitzarà el 2 de maig amb la producció catalana La Plaga, de la directora Neus Ballús.
Dues propostes de directors reconeguts:
Everyday de Michael Winterbottom
El primer encert d’aquesta gran pel·lícula comença pel seu nom, Everyday. És una pel·lícula que parla del dia a dia, d’allò més quotidià i a la vegada més feixuc: el pas dels dies amb tot el seu pes i duresa atenuat només per l’espera d’una fita, el dia que el teu marit i pare de família surti de la presó.
A mode gairebé de documental retrata el dia a dia d’una dona i els seus quatre fills, les seves lluites i paciència quan l’adversitat i la pobresa et miren de cara.
No és una història fàcil ni romàntica de la classe mitjana, és una història dels baixos fons de la ciutat, de famílies que la seva lluita principal és la subsistència diària i on l’amor en cap cas és romàntic sinó estoic, barreja de decepcions, retrets i sacrificis, però al mateix temps, fort a prova de bombes: ni la separació física ni les males accions del passat poden corrompre la unitat familiar.
És una història cristiana, d’aquells que no són lliures d’escollir i que accepten de forma abnegada el seu destí. És la història d’El Perdó, amb majúscules, d’allò que ens fa civilitzats, la misericòrdia i la compassió. El perdó d’un home que ha fet una mala acció deixant a l’estacada a la seva família i a la seva dona, qui haurà de treballar cada dia per tirar endavant la família. És el perdó de la societat cap a un home que ja ha pagat la seva pena, i és el perdó d’aquest home cap a la seva dona…
Un retrat hiperrealista, que en cap cas sona fals o artificial. Amb escenes tan espontànies i versemblants que deixen palesar el coneixement del director sobre aquestes realitats. No és un retrat ni frívol ni pamfletari d’un artista pijo que vol jugar a ser pobre per uns dies, és el pa de cada dia de moltes famílies, sense edulcorants ni dramatismes. És l’Everyday dels qui no tenen veu.
Frances Ha, de Noah Baumbach
A diferència d’Everyday, Frances Ha, ja és una història molt més familiar i generacional, més comprensible i fàcil de sentir-se’n identifica’t per la majoria de modernos i culturetes que ocupaven els seients del cinema Aribau.
Frances Ha és una pel·lícula fresca que afortunadament no té pretensions de ser massa profunda, que beu clarament de Woody Allen i té una estètica molt nouvelle vague. Funciona com una mena de subproducte de la societat liquida de Bauman: joves amb relacions amb data de caducitat, amb treballs precaris i amb canvis de casa constants. És a dir, joves més o menys fracassats, que allarguen la post-adolescència fins a límits insospitats i que tenen una por fotuda a fer-se gran. Joves coetanis a la crisis de l’Estat del Benestar, però que si no la pateixen en pell pròpia és perquè tenen pares que acompleixen el paper d’aquest Welfare State decadent. Tampoc en surten vencedors ni cofois, però tanmateix només la pateixen de forma circumstancial, en forma de vides i compromisos eteris.
El millor de la cinta es la frescor que traspua, les bromes i els diàlegs. També Greta Gerwig, la solterona empedreïda protagonista de la pel·lícula, que si pot viure a la seva manera i ser poc convencional és gràcies al pluralisme que atorguen les societats liberals. Al cap i a la fi, ser una rara avis a una ciutat com Nova York no és cap símbol de valentia o irreverència, és condició sine qua non d’una ciutat on qualsevol excepció pot esdevenir norma.
El pitjor del film és aquesta autoconsciència extrema que tenen sobre ells mateixos, els seus objectes, les seves opinions i els seus gustos. El que importa és allò què sembles, i per això són tots tan guapos i cools. Té un toc naïf atractiu, però si grates una mica la superfície, no hi ha grans somnis ni conviccions, només vel·leïtats i molta pose intel·lectual.
