Fidelio
Ja ho va dir el Mestre Beethoven: “La llei moral en nosaltres i el cel estrellat damunt nosaltres”. Fidelio és exactament això. Hi ha una idea de la dignitat que ens crida de fons i que mai no en té prou, i duem a les espatlles una por que més enllà del que ens ha fet patir fa que encara volguem sortir-nos-en. Al final la misericòrdia sempre arriba, una mica vestida de superioritat, i ens porta a sentir llàstima pels qui ens jugaven a la contra perquè som millors, i perquè els bons sempre guanyen. Beethoven ho sabia. Està decebut perquè Napoleó s’ha carregat tota esperança, i davant d’un panorma desolador engendra Fidelio, que segurament és el millor dels seus fills. És en els temps de més foscor que neixen les coses més boniques. L’amor conjugal, l’amor que redimeix, l’amor que sempre ve a buscar-nos, l’amor que guia la bondat. Pot sonar molt cursi però és ben cert, i és així com Leonore tota sola porta el seu amor fins a les últimes conseqüències, i que sigui el que Déu vulgui.
El desenvolupament de Fidelio recorda força a la Muntanya Màgica de Mann. Al principi tot és claror, el temps passa més o menys de pressa, però passa i pots mirar el rellotge i hi ha un ordre i tot s’esdevé sense gaires sobressalts. Leonore ja treballa per al règim, però tot segueix el seu procés. L’obertura, preciosa, gairebé fa que t’esperis una cosa tranquil·leta i bonica, amb pocs entrebancs. Tot està endreçat quan Marzelline canta el seu amor i espera Fidelio com una bona enamorada. L’ambient és sòrdid, però tot fa el seu curs. A la Muntanya Màgica Hans Castorp se’n va al Berghof, i sabem en tot moment quan és de dia, quan toca dinar i quan es pon el sol. Hans Castorp, també malgrat la sordidesa de tot plegat, manté l’esperança. Però després tot es va enfosquint, i Leonore ha de baixar a les masmorres, i Castorp emmalalteix i perd la noció del temps. I la claror porta foscor, i la necessita per definir-se, i la llum sempre torna. “La llei moral en nosaltres i el cel estrellat damunt nosaltres” perquè hi ha un temor que combinat amb una intel·ligència potser desbordant, i un sentiment de bellesa més o menys definit, pot dur a grans barbaritats. Beethoven havia començat a veureu-ho, però segurament no va ser del tot conscient del que aquesta combinació també suposaria per a Alemanya. Wagner continuarà defensant aquest idealisme.
El cor del final fa pensar que, com a les òperes de Wagner, si haguéssim tingut un país tan potent potser també hauríem acabat envaint-ho tot. Quan la bellesa es presenta d’una manera tan nua, tan brutal i redemptora alhora, és fàcil acabar creient que tens raó. I que Déu existeix, evidentment, i que el seu judici és just, perquè “ens posa a prova i no ens abandona”. I que, al costat d’això, tot el que ens poguem escriure no valdrà res.
